Home

1976 - 2012

L’11 de setembre de 1976 es va escaure en dissabte. Aquell dia, doncs, es va convertir en doblement festiu. Ho era perquè llavors gairebé ningú ja no treballava en dissabte i va ser perquè per primera vegada des del 1939 es va poder celebrar la Diada Nacional de Catalunya. Des d’aquell moment escrivim la data en lletres i amb majúscules: Onze de Setembre. Havien passat només tres anys del cop d’Estat que un dia com aquell va fer caure el govern democràtic de Xile, però encara faltaven molts anys perquè tingués lloc la tragèdia nord-americana de l’11-S.

Els que l’any 1976 érem joves —servidor va fer 19 anys al cap de tres mesos—, vam viure aquella jornada d’una manera molt especial. Era la nostra primera Diada, diguem-ne, legal, a pesar que les autoritats que encara eren franquistes van fer mans i mànigues per reduir l’impacte de la manifestació. Fins a la nit del 9 de setembre el governador civil de Barcelona i la Comissió 11 de Setembre no van arribar a un acord per celebrar la Diada i on. Les autoritats del règim van decidir que la manifestació tindria lloc a Sant Boi, una localitat del Baix Llobregat —la comarca obrera per excel·lència— per evitat que es fes a Barcelona, la capital de Catalunya. Els organitzadors, però, van saber triar bé, almenys simbòlicament, perquè a Sant Boi és on està enterrat Rafael Casanova, el defensor de les llibertats nacionals catalanes l’any 1714 davant els atacs dels Borbons francoespanyols .

A pesar dels obstacles, Sant Boi va quedar ocupada per milers i milers de persones que s’hi van desplaçar d’arreu de Catalunya amb senyeres i banderes de tota mena. Segons el col·lectiu contrastant, el nombre de manifestant devia arribar a les 27.374 persones, que és molta gent tenint en compte les circumstàncies del moment. Els que hi vam ser sabem que el més important va ser la repercussió política que va tenir aquell acte, que va obrir una transició democràtica que ens ha portat fins on som ara. Vam recuperar les banderes del nostres pares al cant de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, que era el lema de l’Assemblea de Catalunya, la principal plataforma d’oposició al franquisme.

Aquest és el significat més profund de la Diada Nacional d’enguany. Al cap de trenta-sis anys s’obre un nou període, que deixa enrere l’autonomisme per llegar al nostres fills la bandera del sobiranisme amb l’objectiu que Catalunya esdevingui un nou Estat en l’Europa unida que agermana els catalans amb els alemanys, els italians o els espanyols, però també amb els bretons, els sards o els bavaresos. La Catalunya del futur ha de ser nacionalment lliure per poder regir el seu destí econòmicament i com a identitat diferenciada en un món de llengües i cultures. Només així serà possible assegurar el benestar de les persones i la cultura nacional en un món globalitzat.

La Catalunya sobirana va començar a reaccionar aquell calorós dissabte del 1976. Ho va fer com tocava, reclamant l’autonomia. Avui, però, i després dels molts fracassos per assegurar l’autogovern, la majoria del poble català reclama la independència, encara que sigui amb les limitacions que imposa la UE a tots els estats membres. Només qui té cadira en els òrgans de govern de la UE podrà sobreviure com a poble.

English version, click here

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s