Home

Demà s’escaurà el 50è aniversari de la riuada del 1962. Certament, el 25 de setembre d’aquell any, i després d’una llarga temporada de sequera, la comarca del Vallès Occidental es va veure afectada per un temporal de pluja impressionant que va fer créixer el cabal de la part final dels rius Llobregat, el Besòs i els seus afluents. Les pluges també van afectar el Vallès Oriental, el Baix Llobregat i el Maresme, però la devastació provocada pel desbordament de l’aigua va afectar, sobretot, localitats com Sabadell, Terrassa, Rubí, Montcada i Reixach, Sant Quirze, Cerdanyola o Ripollet. El nombre exacte de víctimes no es va poder calcular mai, ja que en molts d’aquests municipis s’hi concentraven persones immigrants provinents de molts punts d’Espanya sense estar censades. La incipient indústria de la comarca va propiciar l’aparició de barris pobres que es van construir al costat del riu i que la riuada va fer desaparèixer. Tanmateix, les dades més fiables parlen de més de 800 morts i de 300 persones desaparegudes. A Terrassa van perdre la vida 327 persones; a Rubí, 260; a Sabadell, 47; a Molins, 36; a Ripollet, 13… Les pèrdues econòmiques es calculen en 3.000 milions de pessetes de l’època. En fi, l’especulació del sòl, la urbanització anàrquica, l’autoconstrucció de cases barates i les insuficients polítiques de prevenció (per exemple de neteja de les lleres dels rius i sota els ponts) de les autoritats franquistes van fer encara més gran aquest desastre d’origen natural que tingué uns efectes bestials. Els caos governamental d’aquella tràgica nit només va ser mig emmascarat per l’eficàcia de dos periodistes, Manuel Tarín Iglesias i Joaquín Soler Serrano, que des de Ràdio Barcelona van articular una campanya a favor dels damnificats del Vallès.

La riuada del 1962 també va ser, doncs, l’escenari d’una batalla política impressionant. Les autoritats del règim van voler rendibilitzar aquells desastre amb grans dosis de manipulació. Ho va explicar d’una manera molt senzilla Francesc Clua en el programa de TVE Memòria popular, conduït per Salvador Alsius, amb motiu del 19è aniversari: “… A Rubí, les Noies Guies que ajudaven a netejar les cases inundades, van ser obligades a retirar-se quan aparegueren les càmeres de la Televisió Espanyola; van ser substituïdes, per un breu temps, per les muchachas de la Sección Femenina”. El règim no volia perdre l’ocasió per utilitzar la desgràcia en benefici propi. En la visita que el dictador va fer a la zona un any després, el juliol del 1963, la demagògia és més que evident en l’al•locució que va fer des de l’Ajuntament de Terrassa: “De todos los puntos de España, de todos los lugares donde había obras o medios, se suspendieron las obras para concentrar aquí todos los elementos, para llevar a realidad aquella promesa de que esta primavera volviera a salir el sol y las flores para todos”. El règim, doncs, convertí aquesta tragèdia en una campanya de propaganda a favor del Caudillo.

Aquella riuada va generar un torrent de solidaritat. Van arribar-hi voluntaris de tot arreu, independentment del que fessin les autoritats. Com bé expliquen Ferran Sales Aige i Lluís Sales Favà en el llibre La riuada de Franco (Pagès, editor 2012), l’oposició va detectar els intents de manipulació franquista de la catàstrofe i va contrarestar-la com va poder, però qui va combatre-la amb més habilitat —diuen— fou el president Josep Tarradellas. El president de la Generalitat, capitanejant els exiliats polítics, desafià el franquisme amb la promoció de col·lectes. En aquesta operació, comptà amb la col·laboració dels monjos de Montserrat. Aquesta fou, segons els autors, una de les maniobres més ambicioses dutes a terme per la Generalitat a l’interior de Catalunya des del final de la Guerra Civil. Metges, mossens i organitzacions catòliques van ser molt actius alhora de suplir la ineficàcia de les autoritats franquistes. “No saben ni per on començar —va dir a un grup de joves l’arxipreste de la diòcesi i prior de la basílica de l’Esperit Sant de Terrassa, el sacerdot Jaume Llauger . Així que allò que no feu vosaltres, no ho farà pas ningú”. Aquells joves eren en la seva majoria activistes de les organitzacions catòliques i militants del moviment escolta. Ja ho he explicat abans. I molts d’aquests joves amb el temps s’integrarien en grups d’oposició esquerrans.

L’oposició al franquisme, més enllà dels partits clandestins formals, va calar i es va estructurar en el si d’aquesta nova societat civil, que inicialment va trobar refugi en organitzacions de base, en antigues entitats cíviques, com ara els ateneus, i en les parròquies de les perifèries urbanes i els barris obrers. Al meu entendre, aquella onada de solidaritat també diu molt sobre com entendrien després la immigració molts catalans. La riuada va tenir, a més, un efecte de conscienciació ciutadana sobre les condicions de vida proletàries en unes zones on no s’hauria d’haver deixat construir mai cap barraca. De la desgràcia va sortir-ne si més no alguna cosa positiva. Al cap de mig segle cal recordar-ho. És la memòria popular que ha fet gran aquest país.

Publicat a elSingularDigital, 24/09/12.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s