Home

Hi ha qui confon la radicalitat amb l’estridència. No és més sobiranista qui més crida sinó qui aconsegueix arrossegar més gent cap al projecte independentista. El catalanisme, que com sempre he defensat és la nomenclatura amb la qual designem el nacionalisme català, ha estat caïnita massa vegades. En els moments més importants de la història de Catalunya, l’enemic interior s’ha posat en marxa. La tendència a fer-se retrets, fins i tot a maltractar-se, ha estat gairebé criminal. Reconeguem-ho, l’odi visceral entre regionalistes i republicans en els anys trenta és digne de ser oblidat, com ho haurien de ser les empentes i les travetes entre republicans i nacionalistes que en els últims anys gairebé ens porten a un cul-de-sac. Però això és el passat. Si l’evoco és tan sols per reclamar serenitat en uns moments com els actuals que, aquesta vegada sí, em semblen històrics.

Una vegada una senyora que em va reconèixer al hall del Museu de l’Exili de la Jonquera em va dir una cosa que, de tan simple, era clarivident. La senyora en qüestió, que devia tenir una seixantena llarga d’anys, va plantejar-me el següent: “La independència de Catalunya només serà possible quan CiU es decideixi a emprendre el camí i convenci els empresaris del país que l’estat català independent pot ser un bon negoci.” Els asseguro que va exposar-ho així. I va reblar el clau assegurant que ella era pujolista i que havia confiat sempre en l’estratègia del president Pujol. Doncs bé, pel que es va poder escoltar dimarts passat al Parlament de Catalunya per veu del MHP Artur Mas, la CiU d’avui ha decidit que calia posar punt final –amb tots els honors, tanmateix– a l’estratègia que va presidir el llarg mandat del pujolisme, que d’altra banda és una prolongació del catalanisme clàssic. Però que ningú no s’enganyi, sense el president Pujol i la política nacional que va menar durant la seva presidència ara no seríem on som. El president Mas ha passat pantalla i s’ha situat en un altre pla. No per oposar-se al pujolisme ni per esmenar-lo, sinó per portar-lo cap a l’inevitable. Si Pujol va ser el gran reformista català del segle XX des d’un nacionalisme humanista profund, Mas representarà el sobiranisme de vellut que aquest país necessita per no veure’s abocat a la marginalitat. L’herència patrimonial és aquesta. Això és el masisme.

Per entendre’ns, si per a Jordi Pujol el model va ser una mena de combinació entre el que havien significat històricament Prat de la Riba i Francesc Cambó, cosa que vol dir la voluntat d’ordenar Catalunya com a entitat política sense desvincular-la del destí d’Espanya, per a Artur Mas, en canvi, la invocació històrica es decanta per Enric Prat de la Riba i Francesc Macià, com bé ens recordava fa ben poc Francesc-Marc Álvaro en l’article Mas, entre Prat i Macià (La Vanguardia, 20/09/12). Allò que interessa a Mas de Prat de la Riba és el mateix que interessava al president Pujol: “La determinació i el rigor de qui va construir amb mentalitat d’estat la Mancomunitat.” De Macià, li interessa, més enllà de la connexió que l’Avi sabia tenir amb la gent, la determinació per perseguir el somni. Macià era el separatista tranquil oposat a un Lluís Companys que sempre va ser el representant de l’estridència. La mort indigna i injusta del president màrtir no ens ha de fer oblidar fins a quin punt va ser políticament irresponsable. Però això són figues d’un altre paner. Ara no cal entrar-hi. Mas s’ha anat transformant en un sobiranista convençut al mateix ritme que molts ciutadans d’aquest país. Ningú no pot dir que no va intentar la via camboniana que ara rescaten articulistes i polítics espanyols com qui descobreix la veritat revelada. El Pacte Mas-Zapatero, que jo mateix vaig elogiar en un article titulat Salvar els mobles (El Temps, 31/1/2006) i arran del qual vaig establir una relació més estreta amb el president, va ser-ne l’expressió més alta. La transformació es va anar covant a poc a poc, macerada per una personalitat política que també s’ha anat forjant amb els desenganys.

“El futur no és un regal, és una conquesta.” Aquesta és una frase que el candidat Artur Mas va deixar anar en un acte de la campanya electoral del 2010. Certament, avançar cap a la plena sobirania no és incompatible amb la creació gradual d’estructures d’estat que vagin consolidant l’objectiu perseguit. El sobiranisme és, també, una conquesta. Un camí que serà llarg i ple de dificultats, perquè l’estat i els seus aliats a Catalunya no romandran impàvids davant la possibilitat que l’exercici del dret a l’autodeterminació es faci efectiu d’una vegada. Hi oposaran una resistència ferotge, que inclourà la temptació de dividir el país per qüestions d’origen, de llengua o de classe social. Però estic segur que no se’n sortiran, perquè una altra virtut del pujolisme heretat (que fins i tot inclou l’antipujolisme) és haver implantat un model de cohesió social força resistent. L’ideari del president Mas em recorda molt a com Václav Havel, el gran dirigent de la Revolució de Vellut txecoslovaca, resumia el seu pensament: “Pot ser que em pregunteu quina República somio. Us contestaré: una República independent, lliure, democràtica; una República econòmicament pròspera i, alhora, socialment justa. En altres paraules, una República humana que serveixi l’home i per això pugui esperar que l’home també li serveixi. Una República d’homes cultes, ja que sense ells no seria possible resoldre ni un sol dels nostres problemes humans, econòmics, ecològics, socials i polítics. I en la qual poder dir: ‘el teu govern ha tornat a tu, poble meu!’.” Que així sigui, doncs.

Publicat a l’Avui, 27/09/12. Il·lustració de Cristina LosantosEnglish version.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s