Home

Semàfor

Josep M. Ortiz Arilla, a qui vaig tenir el privilegi de dirigir-li la tesi doctoral sobre el Lluís Companys periodista, fa uns dies em va enviar per correu electrònic una cita d’Alexis de Tocqueville (1805-1859), del seu conegut llibre sobre la democràcia a Amèrica. La cita és de l’apartat sobre el capteniment dels historiadors en els segles democràtics. És un capítol molt interessant que versa sobre l’oposició entre l’actitud dels historiadors aristocràtics, els quals feien dependre els grans canvis de l’acció d’uns pocs, i la dels historiadors democràtics, que ressaltaven l’acció col·lectiva tot menystenint la influència que pot exercir un individu.

Per a un magistrat francès com Tocqueville, que a pesar dels seus orígens nobles era un liberal de cap a peus, “el geni, els vicis o les virtuts de certs individus retarden o precipiten el curs natural del destí del poble”. No podia ser d’altra manera, perquè quan “una causa és prou vasta per aplicar-se al mateix temps a milions d’homes, i prou forta per inclinar-los junts en la mateixa direcció, sembla fàcilment irresistible”, fins al punt que tothom està disposat a creure que no podia resistir-s’hi de cap manera. Aquesta és una reflexió que lliga bé amb el que ha passat en aquest país d’un mes ençà. La dialèctica entre l’acció col·lectiva i la determinació individual ha permès a Catalunya —i per consegüent a Espanya i a Europa— entrar en una fase política inèdita fins ara. Potser inesperada, si és vol dir així, però que respon a la determinació individual i col·lectiva. I és que no hi ha cap procés polític que s’enceti per casualitat.

Però l’amic Ortiz Arilla no era ben bé això el que destacava d’aquest capítol de la segona part de l’important llibre de Tocqueville sobre el funcionament de la democràcia liberal als EUA. El que ell em remarcava era que sovint hi ha qui nega als ciutadans [en aquell temps els historiadors democràtics] “el poder d’actuar sobre el destí del poble, també lleven als mateixos pobles la facultat de modificar la seva pròpia sort, i els sotmeten sia a una providència inflexible, sia a una fatalitat cega. Segons ells, cada nació és indefectiblement lligada, per la seva posició, el seu origen, els seus antecedents, la seva natura, a un cert destí que tots els seus esforços no podrien canviar”. La intransigència legislativa és sovint un d’aquests motius.

En el debat sobre l’autodeterminació de Catalunya, sempre hi ha qui avantposa la llei, com si l’ordenament jurídic fos intocable i no es pogués modificar per la voluntat popular, per davant de l’exercici de la democràcia. Fa feredat que encara hi hagi qui s’aferri a una manera tan primitiva d’entendre la democràcia. Potser és que la temen, oi? El temor dels espanyols és precisament aquest: que Catalunya pugui decidir per ella mateixa el seu futur. Per això s’aferren a la Constitució i la converteixen en un text “sagrat”, intocable, que no pot ser modificat per la voluntat popular.

Des que el president Mas va decidir encapçalar el procés d’autodeterminació [i ningú no pot negar que aquesta “acció individual” ha estat decisiva en el que està passant], la política espanyola està més nerviosa que mai. Proliferen els insults i les propostes agressives, com ara la intenció del ministre José Ignacio Wert “d’espanyolitzar Catalunya”. De la mateixa manera que entre els sectors moderats, que combaten la secessió de Catalunya amb tanta o més força que els extremistes, es recorre a la vella literatura catalanista per defensar la continuïtat d’Espanya. La famosa concòrdia de Francesc Cambó —que ara és en boca de molts articulistes— és morta precisament perquè els moderats no van saber defensar-la davant els extremistes, ja fossin de dreta o d’esquerra.

Al contrari, s’hi van aliar per construir els famós “patriotisme constitucional” que, tal com va ser definit, es va convertir en una mena de cuirassa per contenir els pluralisme nacional que reclamaven els nacionalistes catalans, bascos, valencians, illencs o gallecs. La pressió de la cotilla havia de rebentar, però, per alguna costura. La doctrina de la fatalitat de la qual també parlava Tocqueville en el capítol que comento aquí, consisteix a creure que els individus no poden exercir el lliure arbitri perquè unes forces estranyes ho impedeixen. Si això fos així, estaríem davant la pèrdua de la llibertat i paralitzaria el progrés de les societats democràtiques. Seria el triomf definitiu dels reaccionaris.

Publicat a elSingularDigital, 15/10/12.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s