Home

Roland N. Stromberg (1916-2004) era un historiador nord-americà a qui, com al recentment desaparegut Eric Hobsbawm, li agradava el jazz. Va ensenyar a les universitats de Maryland (1947-1966), Southern Illinois (1966-1967) i posteriorment a la de Wisconsin, a Milwaukee, fins que es va retirar l’any 1987. Va publicar un munt de llibres al voltant de la història intel·lectual europea i la constitució, diguem-ho així, de la democràcia i els mecanismes de defensa del món occidental. Va centrar-se, doncs, en la força de les idees per demostrar –com ja deia H.G. Wells– que la història de la humanitat era, essencialment, la història d’aquestes idees. A pesar que tothom creu “descobrir” idees noves, de fet el pensament contemporani ressuscita idees antigues. Deia Stromberg que quan es reivindica la força revolucionària de Marx i Kierkegaard caldria tenir present que també van ser els precursors del pensament victorià. En fi, els llibres de Roland Stromberg tenen una vocació panoràmica molt suggeridora que es preocupen del drama d’Europa.

L’únic llibre de Stromberg, que jo sàpiga, que ha estat traduït al català o al castellà és una mena de manual universitari, European Intellectual History since 1789, publicat per primera vegada l’any 1968, i del qual es van fer diverses edicions. Aquest llibre, que avui només es pot trobar a les llibreries de vell, arrenca amb una endreça de George Bernanos, aquell pensador catòlic francès que l’any 1938 va escriure un magnífic llibre sobre la repressió franquista a Mallorca: Les grands cimetières sous la lune. La cita de Bernanos diu així: “El drama d’Europa és un drama espiritual, el drama de la ment.” Potser és una apreciació una mica exagerada, però vist com va anar la història del segle XX, potser sí que tenia raó Bernanos, i l’addicció de molts pensadors a les idees temeràries ha estat letal per a l’evolució de la humanitat. Hi ha un altre llibre, del també historiador nord-americà Mark Lilla (1956), que en parla àmpliament. En aquesta superba i concisa obra dedicada a analitzar la passió política de diversos intel·lectuals europeus, hi ha una cita del psiquiatre i filòsof Karl Jaspers (1883-1969) referida al pensador temerari alemany per excel·lència, Martin Heidegger (1889-1976), lligat al nazisme, que fa pensar fins a quin punt és complex el món de les idees: “Si mai vam compartir una cosa que pogués anomenar impuls filosòfic, jo li imploro que es responsabilitzi d’aquest do! Posi’l al servei de la raó, de la realitat que tenen la vàlua i les possibilitats humanes i no pas al servei de la màgia!” És clar que Jaspers, que el 1946 va escriure La qüestió de la culpabilitat alemanya, havia compartit l’addicció a Heidegger que també va tenir la gran Hannah Arendt (1906-1975) –per bé que en el seu cas hi havia una addicció carnal encara més forta–, que tanmateix fou l’autora de l’influent Els orígens del totalitarisme (escrit a partir del 1945), per analitzar la justificació ideològica del terror.

En la introducció del llibre sobre la història intel·lectual europea, Stromberg recorre a Voltaire per justificar el perquè d’aquella seva voluntat de rastrejar la història de la ment humana. Deia l’il·lustrat Voltaire que és millor saber com pensaven els homes d’altres èpoques que no pas esbrinar com actuaven. Hi ha molts manuals d’història –vagin a qualsevol llibreria i ho comprovaran– que es limiten a explicar els esdeveniments polítics o les lluites socials per explicar l’evolució humana. Les idees, en canvi, només són estudiades quan estan sistematitzades en forma d’ideologia. Però la veritat és que l’atmosfera que va fer possible un fet en concret també és important. És clar que Robespierre va tenir el seu Rousseau i Lenin no s’entén sense Marx. Al capdavall tenen raó aquells que creuen que en política les idees són filles de les necessitats pràctiques. La valoració de les forces polítiques depèn tant de les idees com del fet que tothom percebi quins interessos representen. I això ha estat així sempre. Fins i tot ara, quan hi ha qui menysté la política per excessivament pragmàtica i circumstancial. És una acusació recurrent, que arrenca de la distorsió del pensament materialista, però que el temps s’ha encarregat de desmentir. La gent no actua tan sols per un mer interès, per un interès material. Si només observéssim la política des d’aquesta perspectiva, probablement no entendríem la naturalesa del terrorisme. “No hi ha res més fort que el poder d’una idea”, escriu Stromberg. Certament, quan les idees coincideixen amb l’evolució social, la seva força és impressionant. Però fins i tot ho és quan no coincideixen, quan van contracorrent.

Ara m’adono que potser he divagat massa. Però és que el moment polític que vivim avui dia a Catalunya em porta a reflexionar, precisament, sobre la força de les idees com a fonament de l’acció. Potser és un recurs periodístic i prou, però em sembla molt pobre creure que el MHP Artur Mas actua com actua simplement perquè es va llevar l’endemà de la manifestació de l’Onze de Setembre i va descobrir la veritat revelada. Diria, fins i tot perquè alguna vegada hi he estat implicat, que les coses no han anat ben bé així. L’acció madura amb el pensament. Perquè, quan el pensament només és deutor de l’acció, esdevé perillosament populista. També és veritat que la selecció d’unes idees per damunt d’unes altres està condicionada per la realitat social de cada moment. Tothom pensa condicionat per l’entorn en el qual viu. La qüestió és si sap copsar-lo bé o no. I en aquest sentit tenia raó Voltaire.

Publicat a El Punt Avui, 18/10/12

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s