Home

-

El sempre loquaç ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel García Margallo, va assegurar ahir en una entrevista concedida al diari d’extrema dreta de Madrid, La Razón, que “Cap polític pot privar un català del seu dret a ser espanyol”. Només faltaria! És evident que tots aquells catalans que vulguin ser espanyols ho podran ser sempre. Tant si Catalunya arriba a ser independent com si no, la competència per concedir o llevar la nacionalitat espanyola a un català dependrà de les normes que fixi el govern espanyol. Cap polític, doncs, hauria de voler privar de la nacionalitat espanyola als catalans que en una Catalunya independent volguessin preservar-la.

La nova alcaldessa de París, la socialista Anne Hidalgo, n’és un bon exemple. Llegeixin l’entrevista que li va fer diari nacionalista espanyol El Mundo i s’adonaran com es pot ser espanyol i francès sense complexos: “Pertenezco a España y a Francia”, diu aquesta gaditana que a partir d’ara comandarà la capital d’un país independent d’Espanya com és França. Una alcaldessa que no és precisament gaire amiga del recentment nomenat primer ministre del país, Manuel Valls, el català del barri barceloní d’Horta, i per tant de nacionalitat espanyola, que es va naturalitzar francès el 1981, tot just fa quatre dies.

Hidalgo i Valls són dos exemples magnífics que, certament, cap polític no pot privar ningú de la nacionalitat si s’ajusta a la legalitat. Tenir la nacionalitat espanyola no els impedeix de sentir-se patriotes francesos i ocupar càrrecs polítics molt importants. I això no els impedeix tampoc ser del Barça o del Madrid, cosa que irrita l’extrema dreta francesa. Arran del partit de Champions que va enfrontar el PSG amb el Barça, el vicepresident del Front Nacional, Florian Philippot, va envestir Valls a Twitter perquè l’aleshores Ministre de l’Interior francès havia manifestat el seu barcelonisme en una entrevista a Le Journal du Dimanche i deia que el Barça representava “un sentiment molt fort que va més enllà del futbol”.

La deriva etnicista dels polítics i intel·lectuals unionistes fa feredat. Cada dia són més ridículs els arguments per contrarestar l’empenta sobiranista. Primer es van dedicar a espantar la gent amb allò del deteriorament del benestar, ara es dediquen a difondre arguments ètnics vomitius. Els primers a disparar van ser els de la FAES, a instàncies d’un dels ideòlegs de C’s, Fèlix Ovejero, que es va embolicar amb allò dels cognoms que es repeteixen aquí i allà. Ja en vaig parlar en aquesta mateixa columna i ja vaig explicar què volia dir això. Després Mariano Rajoy va sortir amb l’estirabot de la unió sanguínia entre catalans i espanyols. Finalment s’ha despenjat aquest aristòcrata secularitzat, García Margallo, que ens adverteix, a preguntes d’un del periodistes més mal educats i xenòfobs, Alfonso Rojo, d’una absurditat que ell mateix hauria de saber.

No hi donem més voltes. Demà, al Congrés dels Diputats, els representants del Parlament de Catalunya rebran un sonor cop de porta a la voluntat de la majoria del poble de Catalunya, expressada per la majoria parlamentària que ostenten, de poder votar el 9 de novembre que ve. Aquesta és la realitat d’avui. La de veritat, a la qual, per desgràcia, no s’hi sumarà el que queda del PSC, que votarà amb el PSOE en contra de la resolució del Parlament català. El problema, doncs, no és si un polític pot privar algú de ser nacionalment el que vulgui ser, sinó que cap polític —ja sigui espanyol, català o rus— no hauria de gosar privar el poble de la seva voluntat de llibertat. N’hi ha, però, que encara no ho entenen.

Tant és quina nacionalitat tinguin els polítics i les persones, perquè la qüestió és si tenen el capteniment polític democràtic que reclama una situació de conflicte com aquesta. Com va dir ahir el president Mas amb motiu de la commemoració del centenari de la Mancomunitat de Catalunya: “La voluntat del poble de Catalunya no es pot aturar”. Avui la solució militarista que la política espanyola ha donat sempre a les aspiracions d’autogovern de Catalunya no té cabuda ni en l’Europa comunitària ni en l’Aliança Atlàntica. Temps al temps, doncs, perquè el futur serà dels patriotes catalans. Com avui ja ho és dels patriotes francesos Hidalgo i Valls.

Publicat a elSingularDigital, 07/04/2014

One thought on “El futur és dels patriotes

  1. Retroenllaç: Partidismes | EL PASSAT QUE NO PASSA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s