El dimecres de la setmana passada van arrestar Gerry Adams, el líder del Sinn Féin, al comtat d’Antrim, un dels sis comtats que formen Irlanda del Nord. Malgrat que Adams visqui en aquest comtat nord-irlandès, des del 1983 és Caomhín O Caolain, president, del Sinn Féin a tota l’illa i des del 2011 és, a més, el líder del partit al Dáil (Parlament) de la República d’Irlanda i diputat per la circumscripció de Louth i East Meath. Martin McGuinness, que també viu al nord, és, en canvi, el viceprimer ministre del govern autònom.

Que Gerry Adams visqui al nord però sigui parlamentari del sud és, no cal dir, una opció estratègica. És com si un parlamentari català visqués a Catarroja i anés amunt i avall com ho fan els parlamentaris de l’Aran, posem per cas. Al capdavall, Catarroja no és gaire més lluny de Barcelona que Viella (i en temps encara menys), per bé que, probablement, en el cap dels meridionals totes dues ciutats estiguin situades força lluny. Per molt que se n’exclami en Raimon i que ERC i la CUP vulguin fer reserva de no se sap què en una futura Constitució catalana, la territorialitat de la catalanitat, a diferència dels nord-irlandesos i dels bascos, no forma part de la reivindicació de la gran majoria de catalans que avui reclamen un estat propi. Però tornem a Gerry Adams i al seu arrest.

Hi ha una raó formal per explicar aquest estrany arrest. Fa anys és va posar en marxa un projecte de recerca en història oral d’una universitat nord-americana anomenat The Belfast Project and the Boston College Subpoena Case. El propòsit dels investigadors era indagar sobre el conflicte nord-irlandès, concretament el període conegut com a The Troubles, mitjançant entrevistes a antics membres de l’IRA i d’altres grups paramilitars, el contingut de les quals no es podia fer públic fins després de la mort dels protagonistes. La idea va proposar-la l’any 2000 el professor Paul Bew, ara Lord Bew, de la Universitat de Queen, que llavors era professor visitant a la Universitat de Boston. Aquell era un projecte historiogràfic d’alta volada que havia de permetre recollir un munt d’informació que d’una altra manera s’hauria perdut. Tant de bo aquí poguéssim fer una cosa semblant!

Però tot el projecte se’n va anar en orris (aquí no hauria ni arrencat) quan el 2011 el Departament de Justícia dels EUA va obligar la Universitat a lliurar els enregistraments de dos ex comandants de l’IRA ja traspassats, Brendan Hughes i Dolours Price. Tots dos van ser contraris al gir del Sinn Féin i als acords del 1998. En les entrevistes explicaven una de les accions de l’IRA, el segrest i posterior assassinat, el desembre del 1972, de Jean McConville, una dona protestant de 37 anys, convertida al catolicisme perquè s’havia casat amb un soldat catòlic, a qui els republicans van acusar de delatora. Van segrestar-la davant d’alguns dels seus deu fills que diuen que saben qui va fer-ho però que han hagut de callar fins ara.

La qüestió és que la policia nord-irlandesa (PSNI) va obtenir informació sobre aquells fets mitjançant els disquets de les entrevistes. El resultat va ser la detenció, primer, d’Ivor Bell, un antic comandant de l’IRA, avui de 77 anys, i, posteriorment, l’arrest de Gerry Adams, que es va presentar voluntàriament a la comissaria d’Antrim per ser interrogat. Mentre escric l’article m’assabento que Gerry Adams és alliberat sense càrrecs, per bé que la policia d’Irlanda del Nord (PSNI) remetrà un informe sobre els fets a la fiscalia. Fins aquí, doncs, el relat formal de la detenció d’aquest home, certament antany vinculat amb la violència política, però que va ser cabdal perquè fructifiquessin els acords de pau del Divendres Sant de 1998. El Premi Nobel de la pau d’aquell any va ser atorgat a David Trimble i John Hume, líders dels partits majoritaris en aquell temps, l’UUP i l’SDLP, respectivament, però la pau no hauria estat mai possible sense Adams i el Sinn Féin.

El gir que Gerry Adams va donar a la causa republicana, acompanyat sempre en un segon pla per Martin McGuinness (un personatge molt més important del que ell mateix vol deixar veure), va ser espectacular. Va ser-ho tant, d’espectacular, que al nord es va cruspir l’SDLP, el partit moderat catòlic que liderada John Hume, un home savi, pragmàtic i pacifista, que avui és un simple ciutadà que presideix l’equip de futbol de la seva ciutat, el Derry FC. Al sud de l’illa, el pes del Sinn Féin no ha fet més que pujar, sobretot arran de la profunda crisi econòmica que va portar el país a la fallida. La consolidació de la pau també juga a favor d’un partit que és més socialdemòcrata que revolucionari i que ha adquirit unes formes institucionals impecables.

El Sinn Féin és el partit d’esquerres que s’oposa tant al liberal Fianna Fáil, el partit d’Éamonn de Valera (1926-1959), com al democratacristià Fine Gael, actualment al poder, ja que a les eleccions del 2011 va desbancar l’històric partit nacionalista. El primer ministre (taoiseach) està negociant una coalició amb el Partit Laborista, avui segona força al Dáil. Els 14 diputats del Sinn Féin (de 166 que té la cambra baixa) cada dia són més ben valorats i hi ha qui pronostica que a la llarga Gerry Adams aconseguirà arribar a ser primer ministre si la proporció va pujant i el passat violent s’allunya de l’atmosfera política irlandesa. Avui el Sinn Féin és l’únic partit amb representació a tota l’illa: a més dels 14 diputats al sud, també compta amb 3 senadors, 29 membres de l’Assemblea nord-irlandesa, a més dels 107 membres dels 26 consells locals, dels 5 diputats a Westminster i de 4 eurodiputats. Molta tela, doncs.

Gerry Adams s’ha convertit en un inconvenient per a la política irlandesa, ja sigui del nord com del sud. Al nord, l’excepcionalitat del govern compartit s’acabarà tard o d’hora, perquè és impossible mantenir aquesta situació vint anys més. Al sud, la crisi governamental, que s’acompanya amb la proposta de reforma de la llei electoral i l’eliminació del Senat, pot donar corda a un Gerry Adams completament reciclat, que s’assembla força a Nelson Mandela. No exagero. Ell, com Mandela, no renuncia al seu passat violent (ho ha tornat ha dir en el comunicat que va emetre abans de lliurar-se a la policia), però ha fet del futur el seu programa polític. Voler oferir el futur és millor que estar rascant sempre les ferides del passat. L’esquerra abertzale i Arnaldo Otegi n’han copiat tant com han pogut aquest capteniment i també els ha funcionat, almenys en part. Per això Otegi encara és a la presó.

Les declaracions del primer ministre irlandès com del britànic aquests dies han de fer sospitar que rere l’embolic de les entrevistes i de les detencions hi ha alguna cosa més que una “necessària” investigació judicial per esbrinar uns fets que, per dolorosos que encara siguin, van passar fa més de quatre dècades. Hi ha un rerefons polític que la gent del Sinn Féin no s’està de denunciar públicament, com va fer fa uns dies Martin McGuinness. “Who fears Gerry Adams?”, podríem preguntar-nos. Certament, la progressió dels republicans preocupa tant a l’establishment irlandès com Arnaldo Otegi preocupa al lehendakari Urkullu. El pànic a les noves majories relligades per antics partidaris de la violència —que a Navarra, per exemple, és força real— espanta tothom, incloent-hi als demòcrates de tota la vida.

Publicat a elSingular.cat, 05/05/2014. Versión en español, aquí.