Home

B0DOlrcCYAA8wz-.jpg-largeCada dia que passa, el camí s’estreny. L’actitud de l’Estat amb relació a la llei de consultes i el decret de convocatòria 129/2014 és el real inconvenient per poder fer la consulta que van pactar els partits sobiranistes. S’han fet els passos que s’havien de fer per convèncer la comunitat internacional que el procés català pel dret a decidir té un sentit escrupolosament democràtic. Em fa l’efecte que tothom ha pogut constatar fins a quin punt ha estat beneficiosa la política per etapes imposada pel president Mas. A poc a poc hem anat avançant sense gaires sotracs, salvant els obstacles i plantejant amb intel·ligència noves fites a cada maltempsada.

No conec ningú que sigui sobiranista que malparli del president Mas. Potser als militants d’alguns partits, i a determinats opinadors, els rebenta que la iniciativa del president sigui tan ben acceptada per la gent. I és que el president no ha fallat. Però ja ha arribat el moment crític, aquell que posarà a prova tothom, incloent-hi els sobiranistes que es passen el dia criticant-ho tot per esdevenir, a la fi, aliats dels unionistes. Algunes discussions a Twitter demostren fins a quin punt els més radicals només reben el suport dels unionistes més ferotges, que acostumen a ser persones sortides —i peixades— en el corcat món pujolista. Pura escòria que vol escampar la idea que a Catalunya l’estat de confrontació fa irrespirable l’ambient.

Però bé, deixant de banda aquest submón cridaner, què cal fer davant el persistent boicot de l’Estat perquè els ciutadans de Catalunya puguin exercir la democràcia lliurement? La consulta només es podia fer si tenia garanties per a tothom. Vull dir que calia que hi participessin tant els partidaris del sí-sí con del sí-no i els del no a seques. Catalans ho som tots, els independentistes i els unionistes, no ho oblidem mai, això. I si el món ara ens mira amb simpatia és perquè el nostre procés és “revolucionari”. Fa com aquell que diu quatre anys que lluitem pel dret a decidir i no hi ha hagut ni un sol episodi de violència. Hauríem de posar-ho en valor, oi?, perquè aquesta és la nostra gran força. En cap altre escenari en què l’estat s’ha negat a resoldre el conflicte per vies democràtiques, la resposta de la minoria nacional ha sigut tan impecablement democràtica i pacífica. El cas d’Escòcia seria l’ideal, ja que l’estat, incloent-hi l’oposició laborista, ha demostrat ser més hàbil que l’espanyol. Els escocesos van poder votar i els unionistes, ves per on, van guanyar, com ha destacat el New York Times.

És clar que l’estat, amb el suport incomprensible del PSOE, ha aconseguit paralitzar momentàniament l’objectiu de fer una consulta legal i amb garanties per iniciar després la negociació sobre el futur de Catalunya. Ha arribat l’hora, doncs, de decidir posposar el 9-N tal com l’havíem pensat. I quan dic posposar sé què estic dient: canviar l’ordre de precedència de les accions a fer per aconseguir l’objectiu irrenunciable, que és consultar els ciutadans d’una manera o d’una altra. Per tant, cal canviar de prioritats. Posposar no vol dir renunciar. Al contrari, vol dir preservar l’objectiu amb un canvi de tàctica. El dia 9 podrem manifestar d’altres maneres [per exmple, amb el procés participatiu proposat pel president Mas] que l’Estat ens oprimeix i es nega a escoltar el poble, però no podem malgastar el més preuat que tenim: la democràcia. No renunciem al dret a decidir el nostre futur [amb plenes garanties i consegüent mandat democràtic]. De cap manera. Ara bé, treure les urnes al carrer per votar folklòricament [que és el que hauria passat si s’hagués volgut fer la consulta il·legalment] seria un error imperdonable. Seria tornar a Arenys de Munt. Seria retrocedir. [El que ha proposat el president Mas és molt diferent, perquè és Govern el que organitza el procés participatiu i en garateix la correcció].

http://www.elpunt.catEl pas endavant que reclamen els sobiranistes només té una sortida: la unitat entre els dos grans partits sobiranistes, CDC i ERC. Cal un pacte global entre aquests dos grups per encarar la resolució del conflicte per la via electoral. I aquest cicle ha de començar amb l’aprovació dels pressupostos i les plebiscitàries, continuar amb les municipals i acabar amb les legislatives espanyoles. Si els partits sobiranistes no són capaços de veure que les misèries partidistes avui estan fora de lloc, és que viuen en un altre planeta. I encara dic més: cal que les eleccions plebiscitàries reforcin una única candidatura, encapçalada pel president Mas, i Oriol Junqueras de segon o com a cap de llista d’una de les altres tres circumscripcions, i amb personalitats de totes les sensibilitats sobiranistes: republicans, liberals, socialistes, democratacristians i ecosocialistes. Tothom sabria què vota i tothom s’hi sentiria representat. Cal demostrar novament al món que som un poble amb imaginació. Siguem creatius, que no vol dir ser maquiavèl·lics, si és que volem ser de veritat lliures.

És una versió de l’article publicat a El Punt Avui, 16/10/2014, que vaig haver de lliurar dimarts. Els afegits els he posat entre claudàtors. Versió en castellà, aquí.

2 thoughts on “Eleccions, eleccions….

  1. Retroenllaç: Eleccions per fer què? | EL PASSAT QUE NO PASSA

  2. Retroenllaç: Pressupostos i política | EL PASSAT QUE NO PASSA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s