Home

pressupostos-3En el darrer article que vaig publicar en aquest diari (Eleccions, eleccions…), instava els partits, però sobretot CiU i ERC, a acordar un pacte global per encarar la resolució del conflicte amb l’Estat per la via electoral. També deia que aquest pacte havia d’incloure l’aprovació dels pressupostos i les anomenades plebiscitàries. Hi demanava més coses, però tant se val, perquè si el que els acabo d’explicar ja és difícil d’aconseguir, el que vaig proposar sobres les eleccions municipals i les generals és, senzillament, una pura utopia.

Després del magnífic espectacle que van oferir els 2.305.290 participants en la consulta (ara en poden dir així, oi?) del 9-N, els mitjans i un bon nombre de comentaristes clamen perquè el president Artur Mas convoqui eleccions anticipades. Doncs mirin, aquesta vegada coincideixo amb qui no coincideixo gairebé mai, el líder d’ICV, Joan Herrera, quan diu que aquesta no és la qüestió, que ell no veu la necessitat d’unes eleccions plebiscitàries. Ho va dir dilluns passat, 24 hores després d’una jornada que Herrera va qualificar d’“històrica”, en un exercici de rectificació que personalment li agraeixo, atès que en sortir del Palau de Pedralbes, la reunió de la trencadissa, gairebé va riure’s de la proposta del nou 9-N. Rectificar és de savis.

Herrera també va dir que aquest país es mereix una consulta vinculant però també uns pressupostos justos: “El govern ha de presentar uns comptes i dir amb qui els aprovarà”, va deixar anar. I tant! En aquests sentit ICV-EUiA podria ser un bon soci per a CiU. “Qui vulgui peix que es mulli el cul”, deien a casa meva quan jo era petit. Si Herrera vol pressupostos i esdevenir el líder de veritat del sí-no, que és el que va fer diumenge i va obtenir un no gens menyspreable 10,1% (232.182 vots), potser que faci política, oi? Tal com raonen els ecosocialistes, en aquests moments és inimaginable que es pogués viure un escenari com aquest. I tanmateix és urgent aprovar els pressupostos per al 2015 perquè, entre altres coses, CiU ja va dir que hi incorporaria mesures per a la recuperació econòmica. Només per això ja valdria la pena que algun grup es decidís a votar els maleïts pressupostos.Si els polítics catalans, anava a dir, llegissin més, tindríem menys problemes. Però és evident que n’hi ha que llegeixen bastant i, per tant, el problema d’aquests polítics no deu ser la manca de lectura. Plantegem-ho diferent, doncs.

Si els polítics catalans fossin més estrategs i no es deixessin dominar per la tàctica, possiblement la causa catalana hi guanyaria. No puc estar-me de recomanar-los dos grans discursos polítics que van inspirar el liberalisme modern nord-americà. Aquell liberalisme social que ha anat passant de mà en mà fins arribar a Barack Obama a partir del nou nacionalisme progressista de Theodore (Teddy) Roosevelt i de les idees “llibertàries” de Woodrow Wilson sobre la democratització de l’economia i el poder.

alianzaEn què consistia el nou nacionalisme i la nova llibertat que defensaven aquests dos presidents dels EUA, republicà l’un i demòcrata l’altre, el 1910 i el 1912 i que encara ara atemoreixen els neoliberals? Reforçaven la política per reformar les institucions i rebaixar les iniquitats. Barack Obama va defensar la reforma sanitària i ho va fer amb una idea agafada de Roosevelt, la idea de “nacionalització” de la vida ciutadana en general, i que ell va aplicar a la sanitat per igualar les oportunitats i destruir el privilegi. Obama també va recórrer a Wilson per demanar la regeneració de la democràcia contaminada per la partitocràcia i la corrupció. Roosevelt i Wilson donaven un sentit patriòtic i pragmàtic a un moviment nacional progressista que antany atacaven els conservadors i que al món d’avui dia refusen els extrems i els liberals miops. Als EUA, el Tea Party. A Europa, l’extrema dreta convencional i el fonamentalisme esquerrà, que és on se situa sovint ICV-EUiA i de vegades la CUP.

Apel·lar en aquests moments a la constitució d’un moviment nacional progressista a Catalunya no és cap estirabot. És una necessitat i un deure dels polítics de cara als ciutadans que van arriscar-se el 9-N desobeint l’Estat. I és que no pot ser que el bloc sobiranista s’infli i es desinfli d’una setmana per l’altra per culpa del driblatge tàctic dels partits, sobretot perquè, malgrat l’espectacular lliçó de diumenge, en una situació de normalitat no està gens clar quin seria el resultat final. Tan falaguer, segur que no. Els acords han de ser estratègics —polítics, per tant—, perquè aquesta és l’única manera de donar sentit al gest de desobediència civil que tot el món va poder copsar en el ja històric 9-N.

Publica a El Punt Avui, 10/11/2014

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s