El darrer llibre del sempre interessant periodista i historiador Ian Buruma, Year Zero: A History of 1945, arrenca amb una introducció en què evoca el seu pare, un holandès que va ser deportat a Berlín i obligat a treballar forçosament per al nazis. Els dolorosos records dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial van portar l’autor a fer una immersió en les vides de milers de testimonis dels esdeveniments que van seguir a la fi del conflicte per entendre’n la dimensió.

Però més enllà de l’interès del cas i dels exemples de fins a quin punt els humans podem ser intransigents, sàdics i malvats per imposar la nostra manera d’entendre la vida i com organitzar-la, el relat inicial de Buruma és precisament una bona reflexió sobre les expectatives que s’albiren després d’una gran crisi. L’any zero de 1945 va posar fi a les hostilitats que havien enfrontat els alemanys amb els aliats, però no va acabar amb els conflictes, que han perdurat anys i anys.

El 1945 Europa va començar una nova etapa per deixar enrere uns enfrontaments que l’havien portat al límit i van propiciar l’hegemonia dels nord-americans, que es convertirien en els guardians de la “democràcia mundial” davant els soviètics i el control directe que aquests van exercir en els territoris de l’est europeu, l’escenari dels grans conflictes del canvi de segle XIX al XX.

La “pacificació” entre els europeus de l’oest que des del 1914 s’havien combatut tant, va tenir un final esperançador perquè va conduir a l’Europa reconciliada, igualadora i pròspera que començaria a sorgir, contra totes les previsions, al cap de poc temps. Mai un relat heroic no ha perdurat tant com el de la Segona Guerra Mundial. Va ser la primera “guerra humanitària”, encara que sembli una contradicció, en la qual els joves europeus i nord-americans van tenir el valor d’aturar Hitler, portar a judici els malvats —a Nuremberg o a Jerusalem—, i restituir la democràcia a l’agraïda Europa, a més de castigar al Japó feudal amb un parell de bombes atòmiques.

El projecte europeu de 1957, acordat a Roma per la República Federal Alemanya, França, Itàlia i els tres països del Benelux (Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg), no solament va obrir la porta a la CEE, sinó que va ser la solució, que encara ara perdura, al desori europeu i a les tensions entre els estats consolidats. Quan el 1989 va caure el Mur de Berlín i posteriorment es va dissoldre l’antiga URSS en una mena de gran explosió nacionalitària de l’antic enemic, algú va parlar de la fi de la història, de la fi del “segle curt” tal com Eric Hobsbawm designava el segle XX. Tanmateix, Tony Judt va ser més perspicaç i va portar molt més enllà la llarga postguerra d’aquella conflagració que havia marcat el pare de Buruma, concretament va allargar-la fins a la primera guerra d’Iraq i a l’elecció de Benet XVI.

Fa temps que tinc la sensació que l’última crisi econòmica ha esmicolat el “miracle” europeu que han analitzat historiadors tan destacats com Buruma, Hobsbawm o Judt. El que ha donat sentit a la identitat i a la història recent d’Europa està arribant al final. Aquesta crisi econòmica, que no té res a veure amb les anteriors, com la del petroli de 1973, ha estat letal. La degradació de la democràcia, acompanyada dels espolis econòmics, ha propiciat que hagi aparegut un fort moviment, que segurament ja existia i que a cada país adopta formes polítiques pròpies, que reclama el dret a poder decidir el seu futur. A Grècia respecte de la Troika, a Catalunya respecte d’un estat que no ens reconeix nacionalment i que va contra els interessos dels ciutadans.

Publicat a elSingular.cat, 09/02/2015