Dissabte va fer 50 anys de l’assassinat de Malcolm X, que és com era conegut Malcolm Little, l’emblemàtic dirigent del nacionalisme negre nord-americà. Quan jo era petit, el meu pare em va regalar la traducció catalana de Ramon Barnils de l’autobiografia d’aquest mític lluitador: Malcolm X: el poder negre. Són hores d’entrevistes entre ell i Alex Haley (l’autor, ja desaparegut, d’Arrels. La saga d’una família nord-americana, que va donar lloc a una exitosa sèrie), convertides en un discurs en primera persona. Aquell llibre em fascinava i encara no sé per què.

A mesura que les antigues colònies d’Àfrica es convertien en estats independents en la dècada de 1960, alguns grups d’afroamericans buscaren inspiració en els moviments d’alliberament africans per defensar els seus drets. També s’inspiraren en la història nord-americana, en l’emancipació de les tretze colònies el 1776, per elaborar un relat nacionalista negre, de separació igualitària entre blancs i negres.

Malcolm X considerava que el seu moviment era de “nacionalistes negres” i ho proclamava sense cap mena de complex, sense usar el neologisme “afroamericans” per referir-se al negres. En aquest sentit, reclamava la reapropiació d’una religió diferent a la dels blancs i maldava per una cultura pròpia que convertís els negres en una comunitat singular dins dels EUA. Aquests eren, segons ell, els elements imprescindibles perquè triomfés la lluita política dels afroamericans.

Malcolm X, que el 19 de maig d’enguany hauria fet 90 anys, va identificar la seva lluita per la igualtat racial amb la llarga lluita dels africans per recuperar llengües i cultures. Només la independència de les colònies i l’expansió de l’Islam —deia ell— ho havien fet possible. Aquesta identificació historicista i culturalista —ètnica, per tant— va portar a aquest sector d’afroamericans a propugnar el separatisme de la comunitat negra en lloc d’exigir la integració racial. Dues comunitats, dues nacions, seria la conclusió. Hi ha autors que inclouen Nació de Islam, els musulmans negres i Malcolm X entre els grups mil·lenaristes contemporanis. Martha Frances Lee així ho creu i n’ha escrit un bon llibre sobre la qüestió.

L’antropologia ha estudiat la presència de creences mil·lenaristes en diferents cultures i religions com una reacció a l’ordre colonial i postcolonial, i a l’expansió dels processos de modernització. La destrucció de les formes de vida tradicionals ha fet desaparèixer identitats i comunitats senceres. En els cas nord-americà, l’aculturació i la supremacia blanca van abocar els negres musulmans nord-americans a una reivindicació dels drets civils dura, extrema, allunyada dels plantejaments del pastor protestant, influït per Gandhi, Martin Luther King (1929-1968).

El reverend King fou l’impulsor d’un poderós moviment de lluita i resistència pacífiques per a l’obtenció de la igualtat de drets per als negres nord-americans, Malcolm X, en canvi, malgrat que era fill d’un pastor baptista d’Omaha (Nebraska), es va convertir a l’Islam el 1952 i es va identificar amb l’ideari nacionalista afroamericà de la secta Nació de l’Islam, creada el 1930 per Wallace Fard Muhammad i que en aquell moment dirigia Elijah Muhammad.

Malcolm X va esdevenir el ministre del Temple núm. 7 a Harlem i del Temple núm. 11 a Boston. El 1960 va fundar un diari nacional, Muhammad Speaks, per difondre que els afroamericans no s’alliberarien mai fins que no optessin per un canvi de religió i abandonessin les confessions cristianes que havien donat cobertura al colonialisme a l’Àfrica i a la segregació racial i a la submissió dels negres arreu.

Malcolm X era, certament, un radical, que als anys seixanta exaltava la violència. Els Panteres negres, el partit que de vegades erròniament se l’identifica amb ell perquè els fundadors s’hi van inspirar, també vorejaven els límits. Malcolm X no era comunista encara que organitzés un comitè de suport a Fidel Castro. Els Panteres Negres, sí, i, a més, estaven relacionats amb el Partit Comunista dels EUA. Angela Davis, aquella jove professora universitària de cabells rinxolats i verb incisiu, n’era la icona. El que vull dir és que la dècada dels anys 60 va estar dominava per la violència política i les raons per justificar-la eren ben diferents en cada cas.

Tanmateix, la violència és omnipresent en la societat nord-americana des del seu naixement i Malcolm X no en va ser l’excepció. És famós el seu comentari ambigu sobre l’assassinat de Kennedy (“Collim el que sembrem” —va dir), o el discurs del 1964 que amb el títol ja ho diu tot: The Ballot or the Bullet (El vot o la bala), amb el qual comminà els demòcrates de Lyndon B. Johnson a triar entre enfrontar-se als racistes blancs dels sud o acceptar les conseqüències extremes del seu immobilisme.

El grup Nació de l’Islam, que no cal amagar que estava amarat d’una judeofòbia extrema, no va matar mai ningú. La Mesquita Musulmana, creada per Malcolm X el 20 de març de 1964, quan es va separar de Nació de l’Islam, tampoc no va practicar la violència. La retòrica sobre la violència dels musulmans negres afroamericans no tenia res a veure, doncs, amb la gihad, la guerra santa de l’Islam contra els infidels, que és el que propugna l’ISIS. Els “bonistes” encara no ho entenen.

Malcolm X va ser assassinat per extremistes negres del seu antic grup, que havia abandonat un any abans del seu assassinat per crear Islam sunnita. Luther King, fou assassinat el 4 d’abril de 1968 per un racista blanc. Si la tesi defensada per Malcolm X segons la qual “la integració és una astúcia dels blancs per adormir els negres”, s’hagués imposat en la comunitat afroamericana a la de King, que defensava que els negres dels EUA havien de ser ciutadans de ple dret, i si els supremacistes del KKK haguessin pogut mantenir la discriminació racial que volien, avui Barack Obama no seria president dels EUA. Com diria el mateix Malcolm X: “Els eslògans no són l’acció. El poder real prové de la convicció que produeix l’acció, de l’acció sense concessions”.

Publicat a elSingular.cat, 23/02/2015.