Home

reagrupament_celebra_l_acord_de_candidatura_unitaria_pel_27s_portada_granAvui dimecres es presentarà al Parlament l’acord al qual han arribat els partits sobiranistes i les entitats de la societat civil, el que inclou el desacord de la CUP. Després d’unes setmanes de tensió i d’una batalla campal innecessària, s’ha arribat a la conclusió pragmàtica, que és, a més, la que les enquestes avalen i la bona gent sobiranista desitjava. 

El líder del PSC, Miquel Iceta, va dir ahir que la presència del president català, Artur Mas, i del líder d’ERC, Oriol Junqueras, en una mateixa llista unitària a les eleccions del 27S és l’“evidència d’una anomalia democràtica”, on el president i el cap de l’oposició tenen “el mateix projecte”. Té tota la raó. És una anomalia que ell hauria de denunciar, si no tingués al cap un projecte unionista antidemocràtic, perquè això és així per la impossibilitat de convocar un referèndum sobiranista amb totes les garanties. I el que dic val per a ell i per a la Camats i Herrera o Coscubiela, avui atrapats a mans dels unionistes de Podemos.

Els fronts amplis sempre es plantegen en moments excepcionals. Per exemple, davant les dictadures, els règims que sistemàticament adulteren la democràcia, com era el costum d’algunes “democràcies” llatinoamericanes, o bé quan una col·lectivitat nacional, amb una forta percepció de pertinença malgrat la falta de reconeixement, se sent amenaçada per l’estat que teòricament hauria de protegir els seus drets. Els poso només dos exemples.

Eslovènia es va declarar independent, de manera unilateral, el 25 de juny de 1991, però una any abans Sèrbia havia trencat, també unilateralment, la federació iugoslavaperquè no va acceptar la presidència rotatòria imposada per la Constitució de 1974 amb l’excusa que els presidents croata i eslovè tenien un perfil ideològic dretà. Certament, el maig de 1990 els eslovens havien votat en unes eleccions lliur780_0008_5217283_d101118b5e0f8e2080852ec23e812be3es i els secessionistes de la coalició Demos van obtenir-hi la majoria, el 54%, per davant dels excomunistes, transformats en Partit de la Reforma Democràtica, que tan sols van assolir el 17% . En què consistia aquella coalició? Doncs agrupava un ventall ampli de posicions: liberals, socialdemòcrates, democratacristians, l’Aliança Agrària i els ecologistes. Després del conflicte i la consolidació del nou estat —per primera vegada a la història Eslovènia es constituïa com a estat independent—, la coalició va deixar de tenir sentit i va ser dissolta definitivament el juny de 1992. Aquest és el cas que s’assembla més al nostre, però, és clar, el context era molt diferent.

El Frente Amplio (FA) uruguaià, fundat el 5 de febrer de 1971, va ser una coalició entre els patits socialista, comunista i democratacristià que lideraven, respectivament, José Pedro Cardoso, Rodney Arismendi i Juan Pablo Terra, però que va tenir com a líder carismàtic el general retirat Líber Seregni, antic militant del Partit Colorado, de centredreta, el qual va abandonar per discrepàncies sobre el règim polític. A les eleccions presidencials d’aquell any, el 1971, Seregni va obtenir un molt bon resultat però no va guanyar. El que va engegar a rodar l’experiment va ser el cop d’estat del juny del 1973, que tot i que va destrossar la democràcia uruguaiana no va aconseguir doblegar aquell front ampli de demòcrates. Amb els anys, el FA va perdre la varietat ideològica dels seus inicis, per bé que finalment, el 2004, va aconseguir fer arribar a la presidència el socialista Tabaré Vázquez. Però això ja són figues d’un altre paner. L’important havia estat l’esperit regeneracionista dels seus inicis. 

Les coalicions entre partits de tendències diverses són, evidentment, una anomalia. Una anomalia necessària quan l’enemic és fort i no està disposat a transigir. A Lleida, els socialistes s’han aliat amb C’s i en donen la culpa a CDC per justificar l’elecció. Cadascú tria a qui vol d’acompanyant, oi? Entre els sobiranistes de base, tothom sap que els aliats naturals són els partits que estan per l’estat propi i l’exercici de la democràcia. És bo, per tant, que acabi bé el que hauria pogut acabar malament. L’unionisme, com diu Eduard Voltas, té ara un problema davant el 27-S, perquè haurà d’assumir el plebiscit i intentar guanyar-lo. Els indefinits, els que fan veure que resoldre el plet nacional no té res a veure amb la millora de les condicions socials, agrupats entorn de Podemos, tindran un doble problema, perquè el seu populisme gauchista no lligarà gens amb el debat central que presidirà les properes eleccions.

Romeva, Forcadell i Casals, els tres primers candidadts de la llista del Sí-Sí

Romeva, Forcadell i Casals, els tres primers candidadts de la llista del Sí-Sí

De moment, però, el sobiranisme ha fet el que tocava: posar-se d’acord fins i tot en allò que els separa. A partir d’ara que cadascú llauri el seu camp amb decisió i valentia per arreplegar el màxim nombre de vots. Cal que els unionistes no vegin cap carta bona.

Publicat a elSingular, 15/07/2015. Versió en castellà, aquí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s