En una de les cantonades de la cruïlla de la Meridiana amb el carrer Sardenya, on hi havia instal·lat l’escenari de la Via Lliure, un veí, agosarat i valent, hi ha penjat dues banderes espanyoles al costat de dues pancartes de la unionista Societat Civil Catalana. La balconada és una de les de dalt de tot, per tant, per veure aquella explosió d’espanyolisme, calia alçar el cap amunt i fixar-s’hi. La imatge d’una illa petita, petitíssima, envoltada d’estelades i del color taronja del punter del Tram 135, feia inútil la bandera i la pancarta espanyolista. Estava clar que aquells veïns eren una minoria en aquell moment però ningú no ha fet res ni ha cridat res que pogués alterar la llibertat d’expressió d’aquells veïns.

La iniciativa d’enguany de l’ANC ha estat un èxit esclatant. I com ha piulat un dels periodistes més agressius contra el procés sobiranista català, Carlos Herrera, de la COPE, la manifestació ha estat una demostració de civisme impressionant: “Agradarà o no, però l’organització i desenvolupament és impecable. Cívic i festiu”. Des de la celebració de la Via Catalana, l’alegria i els somriures són la tònica general d’aquesta mena de manifestacions. Tots els lemes són fets en positiu, sense l’agressivitat pròpia de l’independentisme d’antany. L’Estat que es reclama ha d’incloure els veïns dels balcó solitari. L’unionisme, en canvi, no ha estat capaç d’aplegar mai una gernació com la que es va reunir a les carreteres de Catalunya ara fa dos anys, a la Diagonal l’any passat i enguany a la Meridiana. El balcó solitari de la confluència entre dos carrers on no hi cabia ni una agulla és la metàfora de la incapacitat unionista per generar il·lusió amb la seva proposta —si és que això és una proposta— de mantenir inalterat l’statu quo. N’hauria de prendre nota tothom, fins i tot aquesta vella-nova esquerra que dóna lliçons d’honestedat, solidaritat i fermesa però que, per contra, resulta tan conservadora con els unionistes.

No cal entrar en una guerra de xifres, perquè els que hem anat a la Via Lliure sabem que el més important no és si érem un milió o dos o 700 mil persones, sinó que el més important és que els unionistes són incapaços de mobilitzar tanta gent en tant poc temps. No en són capaços ells ni ningú més. I entretant, la solitària bandera espanyola penjava d’un balcó, al capdamunt d’un edifici envoltat d’estelades, i no li feia cas ningú. Ni per cremar-la.

Publicat a elMón, 11/09/2015