Després de la dissolució de la Federació de Convergència i Unió (CiU), havia d’arribar la liquidació de CDC. CiU es va fondre perquè finalment les divergències entre Josep Antoni Duran i Lleida i Artur Mas sobre el procés sobiranista es van fer insostenibles. Els dos partits de la Federació, formalment nascuda el 2001, estaven lligats des del 1978. Ara, si es va a la seva pàgina web, hi ha la següent llegenda: “Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya han emprès camins diferents en el seu projecte polític. Per aquest motiu, aquest web deixarà de funcionar com fins ara”. Divorci amistós, doncs, per bé que a Unió va costar-li la pèrdua de més de la meitat de la militància i de la pràctica totalitat dels càrrecs públics, els quals van crear Demòcrates de Catalunya.

El partit que va fundar Jordi Pujol el 17 de novembre de 1974 té els dies comptats perquè Convergència Democràtica de Catalunya engegarà un procés d’autoliquidació per fundar un nou partit polític. Artur Mas ha donat les primeres pistes en la presentació de la candidatura al Congrés de Democràcia i Llibertat. Mas ha optat per dissoldre l’organització després de l’evolució, de la mutació sense gaires traumes, del partit nacionalista des del catalanisme autonomista cap al catalanisme sobiranista. Un cop constatat que la marca està “cremada” pels casos de corrupció que impliquen la família Pujol i el mateix partit, Mas ha fet el que li hauria recomanat qualsevol especialista en màrqueting: canviar de marca per preservar l’espai dels sobiranistes moderats, situats entre els dos extremismes que tenallen Catalunya: el del PP i el de la CUP. El canvi, però, no pot ser tan sols estètic. Cal podar l’organització i desvincular-la de les males pràctiques, fins al punt de desfer-se dels indesitjables.

“L’estripada”, Catalunya Vespre, 23/11/2015