Home

Captura de pantalla 2016-02-19 a les 7.54.16

Podemos i els seus aliats catalans i gallecs van presentar dilluns passat un document anomenat Un país para la gente. Bases políticas para un gobierno estable y con garantías. És un text llarg, de 98 pàgines, en què els del partit lila detallen la seva proposta per formar un govern d’esquerres. El punt cinc d’aquesta proposta està íntegrament dedicat a la plurinacionalitat i el model territorial . D’entrada hi afirmen el següent: “el Gobierno del Cambio debe desarrollar un Estado plurinacional donde todas las comunidades nacionales y culturales puedan desarrollarse en un marco igualitario y solidario sin imposicions”. I tot seguit afegeixen que cal promoure elements simbòlics que facilitin el reconeixement de la plurinacionalitat de l’estat, com ara que els DNI i els passaports tinguin un “reconeixement de la plurinacionalitat”, perquè els cotxes portin el “CAT” o bé per permetre les seleccions nacionals oficials. Podemos també defensa que el català sigui cooficial a tot l’Estat i que qualsevol nen el pugui aprendre a l’escola d’una altra comunitat.

Molt bé! Fantàstic! Però com que el moviment es demostra amb accions concretes, el primer que haurien hagut de fer és predicar amb l’exemple i haver presentat aquest document en català, gallec i èuscar i no tan sols en espanyol. No pots reclamar als altres el que tu mateix no ets capaç de complir amb un petit gest. Com que els de Podemos són molt detallistes, aquest “oblit” fa que no me’ls acabi de creure. Felipe González també va prometre l’oro i el moro el 1982 i després vam poder constatar que el canvi promès era força més limitat, si més no des del punt de vista del reconeixement de la plurinacionalitat. Com ja s’ha comprovat amb Ada Colau, els de Podemos també són uns grans experts a fer passar bou per bèstia grossa. Colau es va presentar a les eleccions brandant la bandera contrària al model Barcelona i encara estem esperant a saber quin és el seu model. De moment, l’ajuntament és a mans d’aquells que van manar-hi durant tres dècades i Colau es dedica a la política de gesticulació, allò que a Madrid en diuen “postureo”, que és el que també caracteritza a Pablo Iglesias.

És veritat que Podemos defensa el referèndum a Catalunya, però el defensa com la millor manera de garantir la unitat d’Espanya. Poca broma. Deu ser per això que la majoria de propostes que fan són de caràcter folklòric. El document desplega quines haurien de ser les funcions d’un nou ministeri de Plurinacionalitat -que ells ja donen per fet que l’hauria de comandar Xavier Domènech, a qui em costa d’imaginar com a ministre- a partir del “tracte igualitari” entre les diferents nacions, el “blindatge dels drets culturals i lingüístics” i el “blindatge competencial”.

Llevat de la proposta de supressió de l’article 145 de la Constitució que prohibeix la federació entre comunitats autònomes, el gruix del que es proposa en aquest document s’assembla molt al que establia l’Estatut del 2006 abans de passar pel ribot d’Alfonso Guerra i el PP. O sigui que la gran proposta de Podemos es tornar a 10 anys enrere, com si no hagués passat res i poguéssim retornar a la fase en què CiU defensava el pacte fiscal i el blindatge de les competències. És que el PSOE podrà assumir ara el que no va saber defensar llavors, quan a Catalunya manaven les esquerres? Em fa l’efecte que no.

El model de Podemos és, per dir-ho així, la bilateralitat, per bé que no se sap si aquest model es reserva tan sols per a Catalunya o bé es generalitzaria, que és la tònica del que ha passat amb l’Estat de les Autonomies des que Andalusia va esdevenir una nacionalitat a la qual calia reparar un deute històric. Cal pensar, però, que la defensa de la solució referendària per a Catalunya exclou la possibilitat que al final tot plegat només es concreti en un nou model de finançament. Molt soroll per a no res, oi?

Llegit tot el document, tanmateix em costa de creure que serveixi per pactar un govern amb el PSOE. Però en el cas hipotètic que els socialistes s’avinguessin a acceptar alguna de les propostes de Podemos, Ciudadanos no en podria assumir cap. Al seu torn, els partits sobiranistes només podrien avenir-se a permetre la investidura de Sánchez o de qui fos amb el compromís de celebrar un referèndum immediatament. En cas contrari, ni tan sols en podrien parlar.

Ja som al cap del carrer, per tant. Sense majoria absoluta el 2 de març ni simple el 5, la recta que portarà a unes noves eleccions serà llarga però inevitable. La data límit per a la investidura és el 3 de maig. Després, l’abisme. És per això que crec que som en la fase de tempteig. Hi ha massa indicis que demostren que tothom fa teatre. I qui més en fa és Podemos, especialistes en l’art de la comèdia.

Publicat a elMón, 16/02/2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s