Home
Captura de pantalla 2016-02-19 a les 7.00.27

© Joan Oller

Dirigit a tu, Muriel


Quan arriba el final, la desesperació s’apodera de nosaltres

i el retorn al buit podreix un sempre més, pronunciat de pressa,

que avui sabem que és com aigua tallada d’una font sense vida.

 

Quan arriba el final, aquell tu que ja no em parla no em parlarà més

i tu i jo ens convertirem en una presència castigada per l’absència

que viuré de lluny, destil·lant una a una antigues passions.

 

El viatge s’ha fet curt. I la vida ens interroga de lluny, com un record

que extingeix les paraules que abans gronxaven amb mel les hores,

totes aquelles hores que ens guardaven de la por de viure.

 

Sota terra, els cossos que abans havien estat amarats d’amor i saliva

ja no són res. Mort no meditada quan el camp de cendres

és més càlid que nosaltres i la sang es congela de sobte, inesperadament.

 

Quan dormirem sota l’herba que el nostre cos haurà abonat,

algú ens rescatarà de l’oblit i ens parlarà entre somnis i en veu baixa

d’aquells anys que vam viure amb l’esperança que un podia ser l’altre.

 

Llavors no serem pedra. Tornarem a la vida a cavall de la memòria,

una memòria compartida en llocs que ja no seran cap lloc concret,

perquè el temps que no passa és sempre el temps dels cementiris.

 

Captura de pantalla 2016-02-19 a les 7.25.37

Publicat a El Punt Avui, 19/02/2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s