Home

cropped-tiles-barcelona

Al món, però també a Catalunya, la mort de Fidel Castro ha posat tothom al seu lloc. Les reaccions apassionades, perquè el debat sobre la democràcia sempre s’ho val, han permès identificar qui estava a favor i qui estava en contra de la dictadura comunista castrista. El mite esquerranós sobre la revolució cubana, com si encara fóssim al 1959, ha fet que assistíssim a episodis patètics, amb declaracions que volien diferenciar entre règim polític i polítiques socials. Qualsevol que hagi vist Balseros sap perfectament que aquest tall quirúrgic és una opinió falsa i res més. En el món de la política, els intel·lectuals no són seriosos.

Que els dirigents de la CUP s’hagin afegit als polítics i mandataris que ploren el vell dictador comunista només ha pogut causar sorpresa a qui no està informat de la ideologia predominant d’aquest grup. El més sorprenent, si de cas, és que l’hagin considerat una mena de far militants d’ERC o fins i tot Lluís Rabell, un antic militant del PORE, que era un partit de tendència trotskista. A Cuba, els trotskistes sempre han estat perseguits, més o menys com els homosexuals i els partidaris dels Drets Humans. Es veu que els teòricament postcomunistes no estan per subtileses i no dubten mai. I és que els referents més profunds sempre són una mena de “presència” invisible i inconscient que aflora amb el més petit dels estímuls.

Encara que les coalicions postcomunistes, En Comú Podem o CSQP es vesteixin de verd, morat o del color de l’arc de Sant Martí, el mite comunista de la revolució forma part del seu imaginari. Només una part dels eurocomunistes italians, transformats en PD, van ser capaços de desempallegar-se de veritat d’aquesta presència invisible –que hi ha qui es queixa que ha estat malauradament ignorada– per abraçar de veritat els postulats de la democràcia liberal. En un article recent, Herois, tirans i altres fenòmens comunistes, Sergi Pàmies explicava com va conèixer el poeta Marcos Ana, un dels presos comunistes que més anys va estar tancat a les presons franquistes: “El vaig conèixer l’any que va morir Franco (¿Paco?), a Eforie, a la vora del mar Negre, en un hotel romanès on Ceaucescu acollia l’aristocràcia comunista exiliada. Eren unes vacances immorals però fantàstiques…”. La cursiva és meva, però és que em va semblar molt atrevit –i valent– que el fill de dos mites del comunisme català assenyalés tan rotundament la immoralitat d’unes vacances que eren més que habituals entre la nomenclatura comunista catalana, incloent-hi les joventuts comunistes, que no es va plantejar mai marcar distàncies amb un sàtrapa com Ceaucescu. Molts, per bé que no tots, dels que van anar de vacances al “paradís” comunista de l’Est, avui justifiquen el desastre que és Cuba amb l’excusa que Donald Trump és molt dolent.

Quan la realitat que un mateix sent pròxima és difícil d’explicar, normalment es cau en la justificació. Això és el que va fer Joaquín Villalobos al llarg article Una nueva revolución en Cuba. Villalobos va ser guerriller salvadorenc i ara és assessor del govern colombià en el procés de pau amb les FARC, un dels grans fiascos dels darrers anys. Potser la raó sigui, precisament, el relativisme democràtic d’aquest castrista salvadorenc quan afirma, sense empatxar-se, i referint-se a la dictadura comunista xinesa i a la matança de Tiananmen, que quan van ocórrer les protestes del 1989, dominava al món el “fonamentalisme democràtic” –escriu ell– que no tenia en compte la història, la cultura, l’estructura social, el desenvolupament econòmic ni les diferències a cada país:“Lo fácil era asociar religiosamente democracia con progreso”. Ja som al cap del carrer. Per als liberals i els socialdemòcrates de veritat, democràcia i progrés són conceptes gairebé sinònims.

La crisi econòmica ha propiciat que rebrotin ideologies antidemocràtiques de dreta o d’esquerra –l’UKIP i la CUP, per entendre’ns–, les quals van dominar el que Eric J. Hobsbawm va anomenar “segle curt” a La era de los extremos 1914-1991. El segle dels grans desastres, de l’Holocaust i de múltiples genocidis, provocats pels feixisme en totes les variants, el nazisme i el comunisme i els entorns intel·lectuals que justificaven aquestes ideologies. Són aquells que el professor Mark Lilla va designar amb el mot de filotirans a La seducció de Siracusa, epíleg d’un llibre que els recomano, Pensadores temerarios, dedicat a desconstruir el relativisme democràtic de figures com Martin Heidegger, Carl Schmitt, Walter Benjamin, Alezandre Kojève, Michael Foucault o Jacques Derrida, entre altres. En certa mesura, també van fer vacances immorals.

Publicat a El Punt Avui, 02/12/2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s