Home

Léalo en español

Eleccions 27S Parlament 2015

La Catalunya contemporània ha tingut sempre un sistema de partits propi. En les darreres eleccions, les del 27 de setembre, van concórrer-hi un total de 43 candidatures, 36 menys, tanmateix, que en els comicis de 2012, en què se n’hi van presentar 79. És clar que aquest fet és una anècdota, perquè després en el Parlament aquesta disparitat d’opcions queda reduïda a 7, 8 o 10 partits, alguns dels quals, agrupats en coalicions o candidatures unitàries, menystenint la sopa de lletres de l’oferta electoral.

La qüestió és, però, que a Catalunya hi ha una doble oferta de partits, la línia divisòria de la qual no és ideològica, sinó nacional. D’un costat a l’altre de l’espectre ideològic és possible trobar una oferta partidista binària, unionista o sobiranista, llevat del cas de l’espai socialista, que avui continua dominat per l’unionisme. ERC no és la rèplica sobiranista del PSC, sobretot perquè no en té vocació, atès que l’actual direcció republicana és ideològicament molt plural, amb dirigents que es declaren comunistes sense que això no sigui un obstacle per seure de costat amb persones de tradició democratacristiana.

Per tant, ERC ha esdevingut un d’aquells catch-all party propi de les nacions sense Estat. Un front d’alliberament nacional, si ho volem formular a la manera de les lluites anticolonials, molt semblant al que abans era CDC, almenys fins a la deriva conservadora que va imposar Jordi Pujol a finals dels anys 90, deslliurat del tot de les vel·leïtats sueques dels primers anys del seu mandat. La democràcia cristiana liderada per Josep Antoni Duran i Lleida va ajudar molt a delimitar el terreny de joc ideològic, escorant CiU cap a la dreta.

Els hereus d’UDC, els independentistes de Demòcrates de Catalunya, són un partit, diguem-ne virtual, adherit a JxSí i incrustat en les estructures governamentals del PDeCAT. Per tant, de moment són tan sols una expectativa que no sabem si electoralment aguantaria per separat com ho fan Angela Merkel o Jean-Claude Juncker, els seus referents ideològics a Europa, o bé si evolucionarà com una part de la DC italiana, avui dissolta en el PD de Matteo Renzi.

ERC és ara un partit de centreesquerra que sap treure profit de la implosió del món convergent i democratacristià degut a l’impacte de la confessió de Jordi Pujol, a la descoberta de diversos casos de corrupció, a l’unionisme desbocat de Duran i Lleida i, sobretot, perquè des del 2010 CiU es va convertir en l’estendard de les retallades, sense aconseguir que almenys CDC fos fidel a l’estratègia apuntada per Artur Mas el 2007, més pròxima als liberals d’esquerra i europeistes del D66 neerlandès que al liberalisme conservador de Mark Rutte, el primer ministre neerlandès.

L’arrogància d’autoqualificar-se el Govern dels Millors —que el temps va demostrar que no va ser-ho mai– no lligava gaire amb la modèstia de proposar un combat coral des de la Casa Gran del Catalanisme. L’ideal liberal que presidia aquella proposta estava més a prop dels postulats progressistes que del neoliberalisme que es va imposar després. Als Països Baixos, per seguir l’exemple d’abans, el D66 és el partit que representa més genuïnament la tradició liberal i d’avantguarda en qüestions de tipus social, el que s’acostuma a  associar  amb aquell país. És per això que el dia en què Trump va guanyar les eleccions, el D66 va registrar el major augment d’afiliats de la seva història en només 24 hores. Mas i el Govern dels Millors es van desfer de l’esperit de la Casa Gran l’endemà de recuperar el Govern de la Generalitat.

Els errors es paguen. I en política, si els errors han estat majúsculs poden arribar a ser mortals. En una Catalunya independent, és molt probable que Cs acabés absorbint una part del que avui és un magma que dona voltes entorn al PDeCAT i als grupuscles liberalconservadors despresos del tronc central del catalanisme moderat. Ara és impossible, i a més és una ucronia, perquè en l’ADN dels d’Arrimadas, Carrizosa i companyia hi ha ben viva la ràbia anticatalanista de molts dels seus seguidors i diputats. Els surt de dins la bèstia espanyolista i sectària de seguida que furgues una mica.

Cs és un partit ètnic en una societat pluralista i si ha crescut fins a ser avui la primera força de l’oposició és perquè, davant la crisi del PSC, ha esdevingut el catch-all party del nacionalisme espanyol a Catalunya, desplaçant el PP, avui més a la dreta que mai. La temptació de García Albiol, entronitzat oficialment com a líder de PPC el darrer cap de setmana, pot ser explotar una altra vegada la xenofòbia, que és el recurs de tots els partits extremistes europeus.

El 8 d’abril naixerà un nou partit a Catalunya, fruit de la confluència entre comunistes, populistes i verds. Ells diuen que volen refer el PSUC, l’autoanomenat “partit dels comunistes de Catalunya”, del segle XXI. De moment, ideològicament estan situats més a l’extrema esquerra que no pas a l’esquerra, cosa que fa difícil que puguin ocupar l’espai on en unes altres èpoques eren hegemònics els socialistes, sobretot si al PSC aparegués una figura com Martin Schulz o Bernie Sanders, dos socialdemòcrates de tall clàssic.

Els comuns competeixen amb la CUP, la versió sobiranista del mateix espai, per bé que en les eleccions espanyoles En Comú Podem arrossega rere seu l’esquerra caviar —abans comunista, després socialista i ara feligresa dels comuns— per no perdre el costum de ser l’altra cara del pujolisme, la versió esquerrana de la dependència autonomista o federalista, tant és, que recela, sense avergonyir-se’n, de la possible il·legalitat d’un referèndum d’autodeterminació, mentre que, en canvi, en el passat ha estat capaç de promoure escarnis i ocupacions de pisos sense empatxar-se. És el retorn de la “il·lusió” leninista.

Partits que s’esllangueixen i partits que muten. Partits oportunistes i partits cesaristes. Partits sobiranistes i partits unionistes. A Catalunya tenim de tot i, tanmateix, quan un dels partits nous crida a consulta els seus afiliats per decidir col·lectivament què fer, resulta que només hi participa un 10% o menys del cens. Deu ser per alguna cosa, oi? Potser és que el que falla és l’instrument, que és idèntic als vells partits de tota la vida.

Publicat a elnacional.cat, 27/03/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s