Home

Léalo en español

Vinyeta kap

© Kap

El catedràtic de Filosofia del Dret a la Universitat de Lleó, Juan A. García Amado, va plasmar en una piulada una diagnosi molt severa sobre què estava passant a Veneçuela després que el Tribunal Constitucional d’aquell país ordenés la dissolució del Parlament i retirés la immunitat als parlamentaris: “Hace tiempo dije: los golpes de estado ahora no los dan militares, sino tribunales. Consumación triste en Venezuela. Sicarios judiciales”. Si ho hagués afirmat del Tribunal Constitucional espanyol, a aquest catedràtic, nascut a Oviedo i que no em fa l’efecte que sigui gaire partidari del secessionisme català, l’haurien crucificat. Potser fins i tot l’haurien condemnat a presó, com a Cassandra Vera, la noia que ha estat condemnada judicialment per un acudit sobre Carrero Blanco, aquell assassí institucionalitzat i protegit per les lleis d’una dictadura.

A Cassandra Vera se la condemna per una sèrie d’acudits que l’Audiència Nacional considera que constitueixen “un menyspreu, una burla i una ofensa” per a les víctimes del terrorisme. Ja hi ha hagut qui ha reflexionat sobre aquesta circumstància, per exemple Francesc-Marc Álvaro, tot indicant l’anacronisme de presentar l’almirall Carrero Blanco com una víctima d’ETA menystenint el context. És clar que l’Audiència Nacional és la reconversió més o menys automàtica de l’antic Tribunal d’Ordre Públic (TOP) franquista. L’Audiència Nacional es va fundar el 4 de gener de 1977 i per via d’un decret llei li foren traspassades les competències del TOP. En l’origen hi ha la perversió d’aquest tribunal, que ha estat força polèmic en matèria de lluita antiterrorista i fins i tot contra algun dels seus jutges estrella, com ara l’arbitrari Baltasar Garzón, qui finalment va ser devorat per la mateixa estructura judicial que ell va utilitzar per lluitar “legalment” contra l’independentisme català el 1992, per tancarEgunkaria o bé per suspendre durant tres anys l’activitat del partit Batasuna, ja que va considerar que formava part de l’entramat d’ETA, que és la tesi que han sostingut sempre els partits del Règim del 78, del qual ell també va formar part.

No tan sols el jutge Santi Vidal va prendre partit al seu dia. La justícia espanyola està trufada de jutges que estan al servei d’una causa política. Tot l’entramat judicial espanyol és derivat d’una contaminació política que fa feredat, començant pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ), els membres del qual són triats per l’adscripció política que tenen amb l’argúcia que són designats pel Congrés i pel Senat, tal com estableix l’article 122 de la Constitució, la sagrada escriptura dels decadents partits del Règim del 78. Malgrat el que estableix la Carta Magna, que la principal funció del CGPJ és vetllar per la garantia de la independència dels jutges i magistrats davant els altres poders de l’Estat, la realitat ha demostrat que això no sempre ha estat cert. I el que diem del CGPJ serveix, també, per descriure el Tribunal Constitucional espanyol.

“El sistema polític espanyol està basat en una perversió, que s’ha convertit en el càncer de la democràcia espanyola”

Els ciutadans no confien en la justícia espanyola. Això fins i tot ho reconeixia un informe publicat el 2013 per la Fundació Alternativas, aquell invent de José Luis Rodríguez Zapatero per contrarestar la Fundació Pablo Iglesias en mans d’Alfonso Guerra. Tres anys després, el 2016, un informe sobre indicadors de la justícia a la UE, publicat per la Comissió Europea, mostrava que els ciutadans espanyols tenien una opinió “molt dolenta” o “dolenta” del sistema judicial espanyol, una dada que situava l’Estat espanyol a la cua d’Europa —en el lloc 23 de 28—, només per davant d’Itàlia (61%), Eslovàquia (61%), Eslovènia (62%), Croàcia (66%) i Bulgària (70%). Quin rànquing més galdós. I és que la politització de la Justícia és la causa de la seva actual postració, com a molts llocs del món. Com a Veneçuela. Com a Turquia.

És l’Espanya de les inhabilitacions de polítics elegits democràticament, cosa que no és nova, perquè el president i la mesa del Parlament de la Comunitat Autònoma Basca ja van ser inhabilitats el 2008 sense que gairebé s’escandalitzés ningú fora del País Basc. El sistema polític espanyol està basat en una perversió, que s’ha convertit en el càncer de la democràcia espanyola. Els polítics utilitzen la justícia a la seva més estricta conveniència, col·locant al capdamunt dels òrgans judicials a gent de la seva corda, mentre el sistema de partits se sosté a base d’un finançament que porta incorporat les vies per caure en la corrupció. No és una impressió, és el que s’explicava en un altre informe, en aquest cas de l’OCDE a partir de les dades de l’Eurobaròmetre del 2016.

“La democràcia mor a l’ombra dels tribunals, com la felicitat mor a l’ombra d’un xiprer d’aquells que hi ha a la porta dels cementiris”

Entre els 23 estats europeus pertanyents a l’OCDE, Espanya estava situada a la cua pel que fa a credibilitat de l’acció de Govern. I el que no és menys rellevant, aquest grau de confiança no arribava al 10%, molt per sota del 35% de mitjana dels altres Estats. Els governs del PP i el PSOE han judicialitzat la política de tal manera que tothom en desconfia. De la política i de la justícia. CiU va contribuir durant anys a fer-ho possible, fins que el president Artur Mas va fer un gir, convençut que l’autonomia no servia ni tan sols per encarar amb eficàcia les polítiques d’ajust que va plantejar el 2010, per abraçar sense complexos el sobiranisme. Calia superar la fase de l’autonomisme per construir estructures d’Estat. El TC espanyol es va carregar l’Estatut d’Autonomia del 2006, que incloïa una justícia catalana de veritat, i no quedava altre remei que fer un pas endavant per evitar caure en el no-res.

La democràcia mor a l’ombra dels tribunals, com la felicitat mor a l’ombra d’un xiprer d’aquells que hi ha a la porta dels cementiris. Avui dia tenim un munt d’exemples de règims que utilitzen els tribunals com a sicaris contra els opositors. Veneçuela n’és un. Però també ho són Paraguai, Turquia o Bolívia. I no cal dir Espanya. Allò que els partits del Règim del 78 no saben obtenir mitjançant les urnes, ara ho volen imposar per la via judicial. A Espanya la justícia és qualsevol cosa menys justa. Està corcada. Som a les portes de l’Estat autoritari que Mariano Rajoy és capaç de denunciar parlant de Veneçuela però que no sap veure en el seu propi comportament. Qui millor ho ha reflectit és el ninotaire Kap en una vinyeta inserida en un diari unionista i que presenta un Rajoy que es mira una pissarra on a dalt de tot es diu: “Un tribunal retalla competències del Parlament”. I a sota es conclou: “A Veneçuela, intolerable. A Catalunya, la llei és la llei”. Les arbitrarietats de Maduro són un escàndol, però les de Rajoy i els seus adlàters, conservadors o socialistes, la trama del Règim del 78, també. La defensa de la unitat de la pàtria no serveix per justificar-ho tot.

Publicat a elnacional.cat, 03/04/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s