Home

Léalo en español

cam00266

Com pot l’home assolir la felicitat i la virtut? —es preguntava Plató. S’ha d’anar en compte amb això de la felicitat, però atès que la pregunta és d’un gran clàssic, mantinguem-la. Afirmava Plató que en tant que la vida humana té lloc necessàriament en societat, els homes i dones només podran ser feliços i virtuosos dins un estat just, harmoniós i ben governat. L’existència d’un estat així depèn, continuava Plató, de l’elecció dels seus governants. Per tant, només si els que dirigeixen el destí de la societat són persones virtuoses i sàvies —hauria pogut dir valentes— serà possible aconseguir una societat justa i feliç.

Diu l’economista i premi Nobel 2014 Jean Tirole que “si els polítics són valents, el més probable és que perdin la feina”. La valentia, quin gran dilema que ha de plantejar-se tothom en un moment o un altre de la vida. És l’andreia, la virtut que els clàssics grecs van relacionar amb l’ànima irascible, el lloc de les emocions i els sentiments nobles, tanmateix oposada a l’orgull temerari (hybris, per seguir amb els mots en grec) d’aquells líders que intenten abastar més del que poden assumir. Simular ser déu no porta enlloc si no és a la derrota. Sempre cal tenir present aquell “recorda que has de morir” dirigit als generals romans victoriosos per apaivagar-los l’orgull.

Diu l’economista i premi Nobel 2014 Jean Tirole que “si els polítics són valents, el més probable és que perdin la feina”

Ser valent no lliga gaire amb els exercicis hipnòtics que acostumen a recomanar els assessors als polítics, tot i que realment és possible arribar a la manipulació. Aquesta setmana s’ha estrenat al Docs Barcelona el documental Classe valenta, dirigit per Víctor Alonso Berbel i produït per Compacto. El guió del documental és del mateix Alonso i dos joves més: Jan Matheu i Borja Barrera.

El més rellevant d’aquest documental és mostrar la capacitat de manipulació dels documentalistes, que inicien una croada per posar de “moda” un concepte neutre, la “classe valenta” com a substitut de “classe obrera”. El millor d’aquest documental és la classe magistral d’Íñigo Errejón sobre el intents de Podemos per formatar l’imaginari de l’esquerra tradicional i transformar-lo en populisme.

És evident que Errejón és un mestre del llenguatge i sap donar sentit a la realitat a través de paraules (i conceptes) que han de permetre alterar el sentit neutre que tenen entre el comú de la gent. Segons Errejón, cal abandonar el llenguatge tradicional de les esquerres per adoptar aquest llenguatge neutre, que sembla extret de les telesèries britàniques tipus Upstairs, Downstairs o Downton Abbey, i que serveix per abandonar, per exemple, l’oposició tradicional entre “dreta i esquerra”.

La valentia, quan no és real, ha de semblar-ho, ve a dir Errejón, aquest àngel caigut d’un Podemos que només vol gent, com assegura l’activista italocatalana Simona Levi, “que els rigui les gràcies, no que els porti la contrària”. Aquesta podria ser la gran trampa del frame o del famós relat que dona coherència als actes, siguin o no sincers. Al final sempre acaba surant la veritat de fons, el que som en realitat. Quan els resultats electorals de Podemos no han cobert les expectatives, l’ortodòxia ha retornat en forma d’estalinisme pur i dur.

És evident que Errejón és un mestre del llenguatge i sap donar sentit a la realitat a través de paraules (i conceptes) que han de permetre alterar el sentit neutre que tenen entre el comú de la gent

Conec uns quants catòlics, gent que en molts aspectes de la vida es manifesten d’esquerres, que estan en contra d’anomenar “matrimoni” les unions entre persones homosexuals. Per què? Doncs precisament perquè consideren que és una apropiació indeguda d’una paraula que per a ells només té sentit en un context religiós. La discussió de fons, per tant, hauria de ser entre laïcitat i religiositat i sobre si la religió, tot i actuar en l’espai públic, ha de condicionar el “verb” de l’administració. ¿Fins a quin punt en un estat laic hem d’acceptar que el “matrimoni” és un “sagrament d’algunes confessions cristianes pel qual s’uneixen un home i una dona d’acord amb les prescripcions de la seva església”? Avui dia tothom creu que el matrimoni és, segons la definició dels diccionaris, una “unió legítima entre dues persones que es comprometen a portar una vida en comú, establerta mitjançant certs ritus o formalitats legals”.

En el documental Classe valenta, el famós neurolingüista George Lakoff explica que una vegada la comunitat gai californiana va demanar-li consell sobre com havien d’actuar per defensar els drets dels homosexuals. Els va dir que s’equivocaven. Per a ell, l’única manera d’avançar no era reclamar la modificació d’una llei o d’una altra, sinó parlar a la gent de l’amor. De l’amor entre dues persones que integren una parella homosexual. Aquest havia de ser el “marc mental” (el frame, en anglès) que havien d’imposar. La iaia Paquita estima el seu net/neta homosexual per damunt de les creences religioses.

Plató estava convençut que “els mals del gènere humà no s’acabaran fins que els autèntics i veritables filòsofs ocupin els càrrecs polítics”

Ara no calen ni filòsofs, ni neurolingüistes, ni spin doctors. Els joves documentalistes de Classe valenta que ens han demostrat amb un experiment cinematogràfic fins a quin punt es pot manipular tot i tothom. Lakoff, però, em va semblar l’anti-Errejón, perquè va deixar clar a qui va voler escoltar-ho que l’important no és el llenguatge sinó la substància del que amb el temps arriba a tenir nom. No hi ha orxata sense xufles, per formular-ho popularment.

Plató estava convençut que “els mals del gènere humà no s’acabaran fins que els autèntics i veritables filòsofs ocupin els càrrecs polítics”. No cal anar tan lluny, prou feina tenen els filòsofs a aclarir-se. Només caldria demanar una “classe valenta” de veritat, reformista a força de progressista, que sàpiga planificar el futur sense menystenir el present. No podem fer primer el referèndum i després parlar de la República. Hem de parlar de com serà la vida futura per convèncer la gent que no està convençuda. Cadascú que comenci pels seus, però, perquè la República Catalana només pot basar-se en el pluralisme.

Els reformistes de veritat són els que prenen decisions valentes. Si el que es vol fer a Catalunya és una petita revolució i no una simple costellada, caldrà ajudar el Govern i els partits a ser una “classe valenta” real i no un mer eufemisme lingüístic, com fan els populistes d’esquerra quan volen tapar el fracàs polític de les velles ideologies.

Publicat a elnacional.cat, 29/05/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s