Home

Léalo en español

craterl11

“Crater Lake”, al sud d’Oregon, als EUA

L’independentisme va estar dirigit durant molt de temps per filòlegs. Era l’època en què l’independentisme no arribava al 15% de vots. Llavors, les discussions eren bizantines, puristes, molt allunyades de la realitat. La política era una recreació de les certeses que defensaven els convençuts. Pur onanisme. Però aquest temps ha passat, per sort. Al capdavant de l’independentisme hi ha ara més varietat de professions: economistes, advocats, historiadors, filòsofs, geògrafs i, és clar, també filòlegs. Entre això i el fet que l’independentisme ja no és tan sols patrimoni de l’esquerra i de l’extrema esquerra, s’ha passat d’aquell escàs 15% al 48% de les darreres eleccions. Més val que no ho oblidi ningú, això. Sense el centre i la dreta l’independentisme recularia fins al passat minoritari.

La política espanyolista, en canvi, ha estat sempre patrimoni de gent vinculada a l’Estat. La majoria de polítics espanyols són, en primer lloc, funcionaris: advocats de l’Estat, fiscals, jutges, registradors de la propietat, inspectors d’Hisenda, etc. En l’esquerra han predominat una altra mena de funcionaris: els professors d’universitat, que sovint queden atrapats pel dogmatisme ideològic. Els funcionaris tenen fama de ser massa rígids, i no dic que no sigui veritat, però tanmateix també són força pràctics, perquè no tenen més remei que ser-ho si volen resoldre els problemes que passen per damunt de la seva taula.

Està clar que el conseller s’ha guanyat el sou, com la majoria de polítics i acadèmics catalans que han esmerçat esforços per propagar a fora de Catalunya la lluita sobiranista

Però a l’Espanya del procés d’autodeterminació de Catalunya, els polítics espanyolistes s’han convertit en filòlegs. Interpreten la política catalana des de la certesa i l’autoengany. La mateixa setmana que el Tribunal Constitucional ha fet pública la sentència sobre el primer nom del departament d’exteriors de la Generalitat (una sentència inútil perquè el nom del departament ja és un altre), “el cràter que ha obert l’editorial de The New York Times en la política i els mèdia espanyols ha aixecat una polseguera que no s’esvairà fins a l’u d’octubre que ve”.

Quanta raó tenia Antoni M. Piqué quan va escriure el que acabo de transcriure l’endemà de la publicació de l’editorial. Certament, l’editorial del diari nord-americà són 362 paraules, tres quarts de foli, que posen negre sobre blanc de què va el procés i fan caure tòpics i màscares. I, a més, pot provocar un efecte dominó que deixaria molt mal parada la mofa del govern espanyol sobre què fa i què deixa de fer el conseller Romeva a l’estranger. Està clar que el conseller s’ha guanyat el sou, com la majoria de polítics i acadèmics catalans que han esmerçat esforços per propagar a fora de Catalunya la lluita sobiranista dels catalans i catalanes.

L’editorial diu el que diu i no fa falta donar-hi més voltes. Per a The York Times, a Espanya li convé acordar la celebració del referèndum amb els catalans, de la mateixa manera que també li convindria fer les reformes necessàries perquè els catalans votessin no. No em sorprèn gens ni mica que des dels EUA ho vegin així, com tampoc no em sorprendria si l’editorial hagués aparegut a Le Monde o a Der Spiegel. La geopolítica té aquestes coses. Des de Portugal també arriben veus que pressionen perquè res no canviï a la península, no fos cas que Portugal hi sortís perdent.

El més important de l’editorial del rotatiu nord-americà és que reclama a Espanya un exercici de realisme democràtic

El més important de l’editorial del rotatiu nord-americà és que reclama a Espanya un exercici de realisme democràtic. Recorda al govern espanyol —i a l’oposició socialista, que tampoc va saber-ho solucionar quan manava— que l’organització territorial espanyola és senzillament discriminatòria. No entra en les qüestions de fons, diguem-ne nacionals, perquè des de Nova York estant costa d’entendre que amb el nacionalisme passa com amb el colesterol, que n’hi ha un de bo i un de dolent. Un que oprimeix i un altre que allibera. Tant és, perquè el que compta és que l’aval de l’editorial al referèndum és la millor protecció contra la temptació autoritària dels polítics unionistes. La repressió espanyolista contra l’independentisme català no serà ara tan fàcil. No serà invisible, si més no.

Pedro Sánchez —i Iceta, que només reacciona quan alguna cosa es mou a Madrid—  és qui més haurà de pensar sobre el que han escrit els editorialistes nord-americans per no quedar assimilat al nacionalisme caspós, per exemple, de Miguel Ángel Rodríguez, un destacat extremista, que fa piulades incendiàries contra els periodistes nord-americans. El no és no a Rajoy de Sánchez no pot convertir-se en un sí és sí a l’estratègia conservadora per enfonsar Espanya, per seguir l’argument del Times. Si el PSOE vol ser creïble, almenys caldrà que faci com Podemos i Catalunya en Comú i reclamar un referèndum acordat. Oposar-s’hi és reaccionari.

És fàcil deduir que si la recomanació perquè es permeti el referèndum va dirigida a Espanya, això vol dir que la data i la pregunta no es posen en qüestió

L’altre benefici de l’editorial de The New York Times és, precisament, aquest. Posar data de caducitat a una possible negociació, perquè implícitament dona per bona la data i la pregunta plantejada pel Govern Puigdemont per escatir quin ha de ser el futur de Catalunya. No pretenc sobreinterpretar l’editorial, però és fàcil deduir que si la recomanació perquè es permeti el referèndum va dirigida a Espanya, això vol dir que la data i la pregunta no es posen en qüestió.

En fi, l’unionisme català faria bé de pressionar els polítics espanyols perquè s’asseguin a negociar amb el Govern català. Estic convençut que si ho aconseguissin, el Times els dedicaria un editorial elogiós. Al cap i a la fi els editorialistes ianquis defensen, com els independentistes catalans, que imperi la raó democràtica per damunt de la inflamació patriotera espanyola, aquella que recorda als que han escrit l’editorial que els EUA només poden exhibir 241 anys d’independència, una mica menys dels anys que fa que Catalunya va caure sota l’òrbita de l’Espanya borbònica, centralista i intransigent.

Publicat a elnacional.cat, 26/06/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s