Home

Léalo en español

barcelona-aerial-view

“Potser que ens posem a fer els deures”. Això és el que recomanaria qualsevol assessor polític als sobiranistes amb relació a Barcelona. Fa dies que corren tota mena de rumors sobre candidatures. També fa dies que s’ha fet evident que la proposta de les primàries s’ha convertit en un projecte personal de Jordi Graupera. Va anar a Brussel·les i va sortir-ne fent unes piulades amb les quals volia donar a entendre que estava parlant per boca del president Puigdemont. El més sorprenent és que l’interessat en cap moment va donar-li el suport explícit que ell havia anat a buscar. Graupera va fer un Tarradellas, per entendre’ns. Va vendre en positiu el que no ho havia estat gaire. Fins i tot els polítics novells aprenen ràpid els mecanismes de la vella política. Graupera va proposar un mecanisme per confeccionar una llista unitària i, de moment, cap dels antics partits autonomistes li ha comprat la moto.

Som on érem fa temps, l’única diferència és que el PDeCAT té mala peça al teler, que ERC diu que vol canviar el cap de llista i que la CUP fa de CUP. Tants caps, tants barrets. Com sempre. Els partits convencionals són incorregibles. No s’adonen del moment històric que estem vivint. Continuen pensant en termes caducats, pensant en deutes personals que s’han de pagar, en acords de sotamà, com si fossin agències de col·locació. I podia anar ampliant aquesta descripció però ho deixaré en un pietós etcètera. Tot plegat molt caspós, la veritat. Barcelona necessita una proposta sobiranista engrescadora que no veig per enlloc. I les que hi ha no engresquen ni els més convençuts de la cleda. I, tanmateix, Barcelona és capital, si se’m permeten repetir el conegut joc de paraules. El sobiranisme ha de guanyar l’alcaldia de Barcelona com sigui, pam a pam, si és que vol que el món cregui que el moviment republicà és sòlid, ampli i realment majoritari.

El sobiranisme s’ha de posar les piles, si és que vol guanyar aquesta batalla. I ha de fer-ho amb generositat entre les diverses famílies i tendències

No sé si el sobiranisme és prou conscient del que s’hi juga. I si per això cal fer sacrificis, caldrà fer-los. Els electors sobiranistes ho agrairan, però és que cal anar a cercar el vot dels ciutadans que ja estan farts d’una etapa dominada per Ada Colau i els comuns que ha situat Barcelona en el pitjor escenari imaginable. El combat ja no és per si l’Ajuntament està més o menys alineat amb el procés sobiranista, sinó que ha de resoldre el model de ciutat-capital que volem per ara i per al futur. Colau no és un personatge amortitzat, com es pensa algun babau. Malgrat que, com s’ha vist amb la crisi de Xavier Domènech, ICV ha recuperat les regnes de l’Ajuntament i de Catalunya en Comú (demostrant que han estat capaços de transvestir-se millor i amb més discreció que l’antiga CDC), Colau té la seva aura i la sap explotar. És la primera populista del país. A l’altre extrem, el sobiranisme haurà de competir amb Manuel Valls, qui ja es deixa veure per alguns cenacles del cap i casal, tot i que encara és diputat de l’Assemblea Nacional francesa (que poc que els dura a Cs el regeneracionisme!), i està clar que és l’home de l’establishment i del món de les finances. Segurament es presentarà amb una plataforma ad hoc per aglutinar l’unionisme. Els que han assistit a alguna de les trobades que li estan organitzant aquí i allà saben que l’exprimer ministre francès té discurs, tot i que no sap pronunciar ni una sola proposta per a Barcelona. Valls és una operació de màrqueting que pot posar en dificultats el PSC, per això li ha proposat a Xavier Roig, qui va ser lampista de Pasqual Maragall durant anys, de ser el seu cap de campanya, i alhora acabar definitivament amb el PP dels germans Fernández Díaz.

El sobiranisme s’ha de posar les piles, si és que vol guanyar aquesta batalla. I ha de fer-ho amb generositat entre les diverses famílies i tendències. Guanyar Barcelona és capital. Cal bastir una candidatura republicana àmplia, al capdavant de la qual hi ha d’anar qui tingui més possibilitats d’arreplegar més vots. I aquesta persona es pot dir Maragall o Mascarell o en Pepet del cul estret. La qüestió és que arribi als 21 regidors, que és el que permetrà derrotar els altres, els dos extrems, Colau i Valls, que ja sabem què volen fer amb Barcelona. Barcelona ha estat una marca d’èxit que es va esllanguint per culpa d’iniciatives absurdes i de debats estèrils, com el del tramvia. I la demostració que això és així és que Colau va pescar en aigües convergents i va fitxar l’exconseller Pere Macias per tirar endavant la connexió dels tramvies. I ara vet aquí que Macias se n’ha anat a Madrid a treballar pel PSOE i les rodalies sense haver aportat res de res. El sobiranisme té una gran oportunitat i cal que sàpiga aprofitar-la. O la classe política sobiranista acabarà tota fent de Macias.

Publicat a elnacional.cat, 20/09/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s