L’exemple armeni

Nikol Paixinian, guanyador de les eleccions amb un 70% dels vots

Léalo en español

La revolució de vellut d’Armènia és un fet. Ahir es van celebrar unes eleccions al Parlament que, segons tots els sondejos, només serviran per dirimir el marge de la victòria de l’aliança Im Kayl (El Meu Pas), un conglomerat polític liberal progressista liderat per Nikol Paixinian, l’home que abans de ser nomenat primer ministre el mes de maig passat va recórrer a peu una part del país per mobilitzar la població en una revolta cívica i pacífica contra el règim postsoviètic. Paixinian és un periodista, nascut el 1975 a la capital armènia, Erevan, que fa anys que lluita contra la corrupció, la pobresa i l’autoritarisme en aquest país del sud del Caucas. No li ha estat fàcil. Mentre era editor del diari armeni més venut, l’Haykakan Zhamanak (El Temps Armeni), el 2009 va ser perseguit i empresonat per difamació pel règim autoritari de Serj Sargsian.

Malgrat l’autoritarisme del règim postsoviètic, a Armènia es vota des que el 1991 esdevingué una república independent després de la celebració d’un referèndum popular convocat pel Soviet Suprem armeni sense el consentiment de l’URSS. Levon Ter-Petrossian, amb qui es va formar políticament Paixinian, es va convertir en el primer president. Com ha passat en moltes repúbliques postsoviètiques —i també a Rússia—, Armènia era un dels molts exemples d’Estats que formalment són una democràcia, però que caminen cap a la no llibertat, per resumir-ho amb el títol del darrer llibre de l’historiador Timothy Snyder. I és que la democràcia es mor quan hi ha qui deixa de creure en l’obligació de respectar el vot. Les revoltes populars de principis d’aquest any van aconseguir aturar, si més no de moment, la davallada als inferns d’Armènia i Nikol Paixinian va ser investit primer ministre tot i ser diputat d’un petit partit de l’esquerra liberal armènia amb només quatre escons. Paixinian s’havia erigit en líder del moviment democràtic i va doblegar el governamental Partit Republicà de Sargsian, que una setmana abans es resistia al canvi, amb la convocatòria d’una vaga general i fent sortir la gent al carrer. Com expliquen les cròniques dels diaris, la determinació de Paixinian era total: “La nostra estratègia és exercir pressió fins que canviï el poder. No importa el que passi als despatxos, el que importa és el que passa aquí, als carrers”.

Encara que Armènia és un república a molts quilòmetres de distància de Catalunya, és el millor exemple a seguir

Mobilització i urnes. Aquesta ha estat l’estratègia d’un persistent moviment popular i democràtic, que sempre ha estat pacífic. La determinació de Paixinian i els seus aliats es va traduir en la victòria de la coalició opositora a les eleccions municipals del 23 de setembre d’enguany. Sembla una broma, però la coincidència amb el repte que ha d’afrontar el sobiranisme català és real. Paixinian va tenir-ho clar de bon començament. Calia bastir una coalició que estigués en disposició de guanyar l’alcaldia d’Erevan. L’actor còmic Haik Marutian va ser-ne el candidat. I va guanyar amb el 81% dels vots. Obtenir l’alcaldia d’Erevan era capital per consolidar la revolució de vellut. I Paixinian ho sabia. Malgrat que no és un polític gaire experimentat, el líder demòcrata armeni sap fer els deures i no deixa res a la improvisació. Té una estratègia que sap combinar molt bé amb els moviments tàctics. La victòria a les municipals havia de servir al primer ministre per convocar les eleccions d’ahir i guanyar-les. Escric sense saber-ne el resultat*, però l’empenta del carrer sembla imparable per posar fi als vestigis del vell règim.

Encara que Armènia és un república a molts quilòmetres de distància de Catalunya, és el millor exemple a seguir. Molt millor que cap altre si volem ser fidels a la nostra particular revolució de vellut, que aquí anomenem dels somriures. Precisament enguany, la cultura armènia i la catalana van ser les convidades de l’Smithsonian Folklife Festival, una exposició internacional de patrimoni cultural, la més important del món sobre aquesta qüestió, que es fa cada any a Washington DC d’ençà del 1967, i que va ocasionar un bon conflicte diplomàtic per la fermesa del president Quim Torra davant les mentides del representant oficial espanyol. El fet que Catalunya i Armènia coincidissin com a cultures convidades no va ser cap casualitat. El director del Centre per al Folklore i el Patrimoni Cultural, Michael Atwood Mason, responsable del programa, considerava que “totes dues nacions lluiten per definir el seu futur polític i que tenen una cultura popular potent, que expressa valors socials compartits i que, malgrat les tensions, la vida cultural i creativa persisteix”.

Els armenis han patit molt al llarg de la història. Molt més que nosaltres, si és que té cap sentit fer comparances d’aquesta mena, com va explicar la meva alumna, malauradament ja traspassada, Theodora Toleva al llibre Genocidio y destino del pueblo armenio (Ed. Síntesis, 2016). El dolor és el dolor i cadascú el suporta com pot. La qüestió és que a partir del 1915 els armenis van ser víctimes d’una massacre planificada pel govern de l’Imperi Otomà —del qual Armènia formava part— en què van morir prop d’un milió i mig de persones. Cada 24 d’abril es commemora el luctuós aniversari d’aquest primer genocidi contemporani. I saben què? El Parlament de Catalunya, com molts altres parlaments del món, i fins i tot el Parlament Europeu, va reconèixer-lo en la resolució 626/VIII, de 26 de febrer de 2010. El Congrés espanyol, en canvi, el 12 d’abril de 2018 va rebutjar una moció presentada per ERC que demanava el reconeixement del genocidi. Hi van votar en contra, esclar, el PP i Ciutadans. El PSOE es va abstenir. Era la tercera vegada que les Corts refusaven aquest reconeixement, després d’una moció presentada al Senat el 2015 per l’Entesa de Progrés i d’una altra moció presentada per ERC el març de 2011. Cadascú s’arrenglera amb qui vol. Els sobiranistes catalans, com els demòcrates armenis, només poden optar per resistir contra el rampant autoritarisme que, tot i que es disfressi de democràcia parlamentària, mata el futur.

*La coalició El Meu Pas, de Nikol Paixinian, va guanyar les eleccions per un 70%. Només dos partits més van superar el 5%. El partit governamental no va aconseguir cap escó.

Publicat a elnacional.cat, 10/12/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.