Mediadors, intermediaris, relators i altres espècies

Léalo en español

Alguna cosa es mou. La vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, ahir va haver de sortir al pas urgentment per aclarir la notícia sobre un possible mediador en el conflicte actual entre Catalunya i Espanya. Segons la vicepresidenta, l’esmentat intermediari només actuarà en la mesa de partits catalans, deixant al marge La Moncloa. I és que el marc de trobada entre Catalunya i el govern espanyol és, a parer seu, la comissió bilateral, on ningú no ha de ficar-hi el nas. Per a Calvo, aquest mitjancer entre els partits catalans ha de ser un home o una dona que conegui la complexitat de la realitat de Catalunya. Per això —ha dit—, seria preferible que fos un català. Estic convençut que la senyora Calvo devia tenir al cap el nom de Miquel Roca i Junyent. És un dir, però ja ens entenem. És el nostre Urkullu. Calvo va voler donar la volta a la proposta que havien plantejat la Generalitat i els partits independentistes sobre la necessitat de trobar un mediador que facilités el diàleg entre ambdós governs —dins d’una taula amb els partits espanyols—, per recuperar la vella tesi unionista que el conflicte és entre catalans i no pas entre governs. Si fos així com diu, la il·lustre vicepresidenta no hauria tingut la necessitat d’aclarir res d’una forma tan extraordinària. No sols a Catalunya passen coses. A Espanya, també. El creixement de l’extrema dreta, que arrossega el PP, i la crisi de Podemos provoca que el paper dels diputats independentistes sigui cada vegada més transcendent a Madrid. Paradoxes de la política.

La presentació de les esmenes a la totalitat del projecte de pressupost del PSOE ha estat un moviment tàctic que veurem fins on arriba. De moment, ha tingut la virtut de fer trontollar l’escenari, sobretot perquè tot seguit s’ha fet pública aquesta proposta de cercar un mediador, un relator o un figurant que ajudi a desencallar un conflicte, que hem d’assumir que serà llarg i que ja fa deu anys que dura, però que s’ha enquistat de tal manera que té una solució difícil. Catalunya no és Veneçuela, això està clar, entre altres raons perquè no té petroli, però és un malson per a la UE que no sap què fer per estabilitzar Espanya. Però si Pedro Sánchez fa veure que és un estadista i convoca una roda de premsa per intervenir en els afers del país llatinoamericà, seria del tot incomprensible que mirés cap a una altra banda quan el conflicte el té a tocar de casa, a sis-cents quilòmetres de distància. La UE això ho sap i ara té una oportunitat d’or per assumir un paper rellevant en la solució d’un conflicte que l’afecta de ple, atès que Espanya n’és un dels membres amb un gran pes demogràfic i parcialment també econòmic. El conflicte català, que és de base nacional, ha derivat, a més, en un conflicte democràtic de llarg abast. Per començar, perquè la repressió del procés va ser promoguda pels poders de l’estat en mans dels hereus de la dictadura —policies i jutges— i per un partit d’extrema dreta, constituït en acusació particular, cosa que no entén cap polític europeu demòcrata de veritat. L’anomalia és descomunal malgrat que el PSOE i la premsa amiga ho blanquegin.

El primer que va parlar públicament de la possibilitat que es pactés un mitjancer va ser Miquel Iceta. El líder del PSC passa per ser un home molt perspicaç, si bé des que comanda el PSC no n’encerta ni una i res del que promet que passarà no es compleix gairebé mai. Iceta va fer pública ahir aquesta proposta per pressionar els partits independentistes amb representació al Congrés amb la intenció que retirin les esmenes a la totalitat i votin el pressupost del PSOE. Mera tàctica, encaminada a reforçar el govern del seu amic Pedro Sánchez i no pas a solucionar de veritat el conflicte català. El PSC és el guardià dels interessos d’Espanya a Catalunya —en competició amb Cs i el PP— i no pas el partit que defensa els interessos dels catalans enfront dels dèficits nacionals i estructurals que han imposat a Catalunya les polítiques centralistes dels diferents governs espanyols. No cal ser independentista per assumir aquest paper. Essent tan regionalista com va ser-ho la Lliga a partir del 1901 ja n’hi hauria prou. El primer secretari del PSC mira de salvar in extremis l’aprovació del pressupost espanyol fent pública una proposta perquè els partits independentistes puguin justificar davant la seva parròquia un canvi de posició i passin del “no a tot” al “no però sí” als pressupostos. Si Iceta se’n surt, el govern català interpretaria positivament el senyal i això obriria la porta a no impedir el tràmit del pressupost. Aquesta és la trampa.

És la via més adequada per posar les bases de la resolució del conflicte i arribar a acordar resultats tangibles per satisfer les demandes legítimes dels ciutadans de Catalunya

Un dels grans problemes de la política catalana és la tacticitat. Els polítics, fins i tot els suposadament més experimentats, actuen condicionats per la idea que un moviment hàbil per la seva part provocarà el resultat desitjat. Fa anys que actuen així i és evident que no s’ha avançat gaire. Però la proposta de trobar un mediador, un relator, un observador, un coordinador, un intermediari o com se’l vulgui anomenar, és bona. És la via més adequada per posar les bases de la resolució del conflicte i arribar a acordar resultats tangibles per satisfer les demandes legítimes dels ciutadans de Catalunya. La mediació és avui dia una disciplina acadèmica. Se’n fan màsters i postgraus a totes les universitats del món. Fins i tot la patronal catalana, el Foment, ofereix als seus associats un curs, de 30 hores de durada, de resolució de conflictes, per “potenciar la utilització de la mediació i la negociació per arribar a acords favorables i preparar adequadament una mediació/negociació, maximitzant el control de les variables que intervenen en cada procés”. Si això val per a les empreses, per què no ha de servir per a la política? Cada 21 de gener se celebra el dia europeu de la mediació per commemorar que tal dia de l’any 1998 es va dictar per part del Comitè de ministres del Consell d’Europa la primera recomanació sobre mediació familiar. Però la diada ara serveix per a molt més, en especial per fomentar la cultura de la pau. Que la festa, doncs, serveixi per a alguna cosa!

Richard Holbrooke, el desaparegut diplomàtic nord-americà que va actuar com a mediador en diversos conflictes recents (a Xipre, Bòsnia, Pakistan, Afganistan, etc.), en les seves memòries explica que en la resolució dels conflictes les barreres psicològiques, les prevencions psicològiques de qui ha de dialogar, són més difícils de superar que els greuges concrets. Una cosa semblant va defensar Anwar Sadat davant els parlamentaris israelians el novembre de 1977 quan va advertir-los que el 70% del problema entre els estats àrabs i Israel era la barrera psicològica que separava els dos mons. La “teràpia de l’ibuprofèn” que reclamava també ahir Josep Borrell per tallar en sec la “inflamació separatista” serà tan ineficaç com els murs que construeixen els incendiaris d’arreu. Eixamplarà la barrera psicològica. La política no es pot dirigir des dels extrems però tampoc des de l’engany. És per això que tothom hauria de ser conscient que si la proposta de mediació és un estratagema per congelar l’statu quo amb propostes de ficció, la revolta dels descontents serà imparable. Potser no es veurà de seguida, però és evident que l’independentisme té una base social impressionant i resistent i a aquestes alçades és difícil enganyar molta gent durant molt de temps.

Publicat a elnacional.cat, 07/02/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.