L’ANC i l’acció directa

Léalo en español

Abans del 9-N, Carme Forcadell, aleshores presidenta de l’ANC, es va equivocar en exigir d’una manera exagerada i desconfiada que el president Mas “posés” les urnes. Crec que la mateixa Forcadell avui dia es penedeix d’aquelles pressions, que invitaven a la pressa i posaven en dubte la voluntat real del Govern de convocar la consulta del 9-N, que finalment va tenir lloc. La repressió de l’Estat ha demostrat fins a quin punt el Govern estava “implicat” en l’organització d’aquella consulta. Elisenda Paluzie torna ara a fer de Forcadell sense pensar que potser comet el mateix error que va cometre l’expresidenta de l’ANC l’any 2014. El proppassat divendres a la nit, una vintena de membres de l’ANC es van tancar a la seu de la Comissió Europea a Barcelona, al passeig de Gràcia. L’endemà, Paluzie va anunciar un “canvi” en les accions “típiques” de l’ANC —vol dir massives— per anar cap a unes accions “més directes” que representin “assumir riscos”, seguint sempre els principis de la “lluita no violenta i la resistència pacífica”. Per Paluzie, la repressió política amb què considera que s’està convivint no ha de fer perdre els objectius polítics de l’entitat i per això, aposta per accions que permetin “afeblir els pilars del poder de qui ens oprimeix”. Segons els portaveus de l’ANC les accions més directes no només tindran Europa com a objectiu. L’Assemblea es plantarà des d’aquest dilluns —4 de febrer— fins a l’1 de març a la plaça Sant Jaume, davant el Palau de la Generalitat, per exigir al Govern que compleixi amb “el mandat” de l’1-O i implementi la república. Segons un correu electrònic dirigit als socis de l’ANC, a partir d‘avui i durant 20 dies, cridaran la ciutadania a concentrar-se a la plaça de 9 a 21 hores per recordar el Govern la seva “obligació de dur a terme el mandat que el poble de Catalunya li va donar l’1 d’octubre del 2017”. També és previst desplegar una pancarta sota el lema “Què esteu fent per aplicar el mandat de l’1 d’octubre?”. L’error Forcadell!

No entraré a valorar la decisió de l’actual direcció de l’ANC de culpar el Govern per la situació actual. Cadascú és lliure d’atribuir les derrotes a qui li plagui, tot i que en cap dels documents de l’ANC he sabut trobar la idea que aquesta organització social es defineixi com un tribunal que fiscalitza l’acció del Govern, del Parlament o dels partits. Els estatuts de l’ANC són ben clars. L’article 2.1.b. diu que la missió de l’associació és “aglutinar totes les persones que treballen amb objectius afins als de l’Assemblea Nacional Catalana, sigui des de tot tipus de grups, entitats, moviments, partits polítics, ja sigui individualment.” És que el Govern de la Generalitat i els partits que li donen suport no treballen per “promoure la creació de les condicions polítiques i socials necessàries per a l’assoliment i la constitució de l’estat català propi, independent, de dret, social i democràtic” (art. 2.1.a)? Que els objectius siguin afins no comporta que les estratègies hagin de ser idèntiques.

 L’ANC és una organització social que si alguna virtut ha tingut és que ha aconseguit el que es proposava, que era aglutinar l’independentisme civil 

Però els que coneixem Paluzie de prop sabem que tendeix a recriminar qui no pensa exactament com ella. No és una dona de consens. Al contrari. L’ANC és una organització social que si alguna virtut ha tingut és que ha aconseguit el que es proposava, que era aglutinar l’independentisme civil —amb menys ingerències partidistes que no pas altres entitats cíviques, tot cal dir-ho— i estendre a tot el territori la mobilització a partir d’unes seccions territorials activíssimes i més pluralistes que la mateixa direcció. Cap de les manifestacions, cadenes, vies o com s’hagin anomenat les mobilitzacions dels darrers 10 anys no hauria estat possible sense el concurs de l’ANC. L’Assemblea és una organització de masses i no pas el refugi d’una avantguarda hipermotivada però selecta que avui es tanca a la seu de la Comissió Europea i demà fa una plantada a la plaça Sant Jaume o al parc de la Ciutadella. L’ANC és molt més que aquesta mena d’accions minoritàries, que són més pròpies dels CDR, i que els portaveus de l’entitat van anomenar “directes”. Què hi ha més “directe” que aplegar un milió de persones al carrer tantes vegades com faci falta? Em sobta que l’ANC hagi decidit reduir les seves accions a actes tan insignificants com ocupar edificis. Si l’ANC vol fer com els impulsors del moviment del 15-M —i ara tampoc no entro a valorar que n’ha quedat de tot allò—, almenys hauria de tenir la capacitat de proposar i sostenir una acampada multitudinària i indefinida —a l’estil de les mítiques a places Tharir o Maidan— amb Elisenda Paluzie i tota la direcció de l’ANC al capdavant. Recordo un article de Jordi Graupera, publicat l’agost del 2017, en què assegurava que fer llavors un Maidan era perdre: “És empantanegar la situació fins a fer-la inoperativa. Implica flirtejar amb el caos i deixar l’ordre en mans de les forces de l’statu quo. Suposant que li calgui, ¿què li costa a l’Estat infiltrar-hi aldarulls? Maidan és l’escenari que permet a l’Estat emprar la policia legítimament i a la política catalana rentar-se’n les mans”. No li faltava raó, al jove Graupera. Però el seu argument servia —i serveix— per a tota mena d’accions.

L’any 1877, l’anarquista Paul Brousse —més endavant s’uniria al socialista Jean Jaurès— va escriure un article el títol del qual ja era una declaració de principis: Propagande par le fait, referint-se a les accions de la Comuna de París de 1870. La “propaganda pel fet” —o sigui la creença que les formes exemplars d’acció directa encendran el fervor revolucionari en la classe obrera— es va convertir en una doctrina anarquista de la mà de Kropotkin. A Catalunya va tenir força incidència entre alguns membres dels primers nuclis obreristes però finalment va ser desplaçat per la força de l’anarcosindicalisme. Les discrepàncies entre els partidaris de l’acció directa i els de la vaga van dividir l’anarquisme en dos mons. Eren dues maneres diferents d’entendre l’obrerisme que separava els anarcocomunistes dels anarcocol·lectivistes. Per aquests darrers, l’acció directa allunyava els sindicats del poble. L’important de les mobilitzacions —deien— són els seus efectes. No crec que hi hagi ningú tan estúpid que negui la importància de les grans convocatòries ciutadanes promogudes per l’ANC i Òmnium en la darrera dècada. Qui no sàpiga veure’n els resultats és que està cec o l’encega el sectarisme. Tothom té dret a equivocar-se, és clar que sí, però resulta completament estèril organitzar accions per pressionar qui, com tu, és perseguit per l’Estat o reduir la teva capacitat de mobilització amb accions protagonitzades per uns quants notables. L’obligació d’una associació com l’ANC és, precisament, tal com s’apunta en l’article 2.2 dels seus estatuts, organitzar tota mena d’activitats per multiplicar els partidaris de la independència de Catalunya.

Publicat a elnacional.cat, 04/02/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: