Tot compromís comporta risc

Léalo en español

Ja fa un any de l’intent frustrat d’investidura del president Carles Puigdemont. La restitució del president havia estat el gran reclam electoral de JxCat i la majoria dels parlamentaris de la coalició estaven disposats a assumir el risc de restituir el president deposat per la imposició de l’article 155. No tots, això és cert, perquè la minoria controlada pel PDeCAT més “pascalista” arrufava el nas indissimuladament, cosa que va aprofitar el president del Parlament, el Molt Honorable Roger Torrent, per desconvocar el ple. Encara recordo el moment en què cinc parlamentaris de JxCat —entre els quals l’actual president Quim Torra— que es disposaven a entrar a l’hemicicle van ser interceptats per gent del seu grup per evitar que s’asseguessin al costat dels parlamentaris de la CUP per manifestar la seva disconformitat amb la suspensió del ple. ERC es va aprofitar d’aquelles hores de desconcert i va impedir el que hauria estat el més normal: que el president Puigdemont fos investit. Hi hauria hagut més repressió? Segurament, però on és escrit que un combat com aquest no tindrà conseqüències?

Si l’acció política de l’independentisme ha de dependre del grau de repressió que imposa el govern espanyol, no anirà enlloc. No vull dir que s’hagi de provocar la repressió, però està clar que l’Estat reprimeix per reduir la capacitat rupturista del moviment independentista. Reclamar una solució negociada al conflicte no és incompatible amb la pressió política i de mobilització per trencar la resistència de l’Estat a escoltar les demandes de l’independentisme. L’Estat tampoc no s’estalvia l’ús de la violència —la simbòlica i la real— per acabar amb un moviment que fa una dècada que no para de créixer. És per això que ara que és a punt de començar el judici contra els encausats independentistes —presos o no—, convindria tenir clar que el moll de l’os de la lluita per la sobirania no és aquest. No és aconseguir l’absolució dels presos. El judici només tindrà sentit si els independentistes saben convertir-lo en l’aparador per mostrar al món que és el que realment es reclama, que no és altra cosa que el dret a l’autodeterminació.

Dedicar-se a la política amb por en temps convulsos és clarament un error

Els presos polítics han de ser absolts perquè no han comès cap delicte. Van actuar d’acord amb el mandat popular i les majories parlamentàries. Una altra cosa és que l’unionisme hagi convertit un acte polític en un delicte senzillament perquè consideri que la unitat d’Espanya està per damunt de la voluntat popular. Les lleis no estan per damunt de les persones. Són les persones i la seva voluntat les que donen sentit a les lleis. Deia Hannah Arendt que la “llei pot, sens dubte, estabilitzar i legalitzar el canvi, un cop que s’hagi produït, però, el canvi és sempre el resultat d’una acció extralegal”. Si admetem com a bona aquesta premissa, està clar que l’única obediència a la qual s’han de sotmetre els individus “rebels” és al que és just per adaptar les lleis als canvis. L’Estat no tan sols es manifestarà en contra d’aquest principi, sinó que el reprimirà. La lluita per la independència no és una epopeia. No és, per tant, una cursa entre valents per veure qui guanya. Però la independència no s’aconseguirà mai amb renúncies. La por no s’imposa. Neix dins nostre, quan la percepció de córrer perill augmenta de tal manera que ens fa prendre decisions errònies. “Com que la por som nosaltres —va escriure el malaguanyat Carles Capdevila—, el pitjor som nosaltres. Quan ens pilota, quan s’instal·la al volant. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure”.

Dedicar-se a la política amb por en temps convulsos és clarament un error. Tots els polítics que avui són a primera fila haurien de saber que tenen un deute amb els dirigents de l’1-O que van caure en mans de l’adversari. Per tant, avui són al capdavant de la Generalitat perquè van prendre el relleu d’aquells que l’Estat va prendre com a ostatges per doblegar la voluntat del sobiranisme. Poques alegries, doncs. I si aquells que avui tenen responsabilitats de govern tenen tanta por que els fa perdre el coratge, sempre són a temps a reconèixer-ho, com aquells consellers del Govern de Carles Puigdemont que el juliol del 2017 van dimitir i van ser substituïts per altres polítics. Els substituts són els polítics que avui són a la presó o a l’exili precisament perquè van assumir que tot compromís comporta un risc.

Publicat a elnacional.cat, 31/01/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: