La Maria, tres voltes rebel

Acte a Sant Hilari Sacalm. La Maria a primera fila, al costat la seva filla Àngela

Léalo en español

El setembre del 1958 ja existia El Caso, el setmanari de successos fundat a Madrid l’11 de maig de 1952 i que ara és propietat de l’editor d’aquest diari, José Antich. Però els diaris generalistes, com ara La Vanguardia, també tenien una secció de successos, que normalment era compartida amb les esqueles del dia. L’any 1958, el cognom patern de la meva família va aparèixer dues vegades en aquella pàgina del rotatiu del comte de Godó. La primera, el 4 d’abril amb motiu de la mort tràgica de l’avi Ramon, en plena Setmana Santa. La segona vegada que el nom familiar va aparèixer en aquesta pàgina aquell any va ser el 9 de setembre per explicar que el meu pare havia denunciat l’assistenta que ajudava la meva mare i que havia fugit de casa —del carrer d’Aragó, 239, que alhora era el despatx professional patern—, “suponiéndola autora de la substracción de unas 4.000 pesetas”. No eren pocs diners, en aquella època. Ja se sap que els metges llavors tenien un gran prestigi si eren bons. I pel que en sé, el meu pare devia ser-ho.

Aquests van ser els fets previs de l’arribada a casa meva, i a la meva vida, de María Pérez Rotllant. Els meus pares buscaven algú per substituir qui els havia estafat i “la Maria”, que és com sempre l’hem anomenada, va llegir l’anunci amb l’oferta de feina. Ella tenia 23 anys, servidor estava a punt de fer-ne un. La Maria es va convertir, com diu ella, en la meva segona mare. I deu ser veritat, perquè d’ella, com de la meva mare biològica, la que em va donar el cognom Companys i tanmateix se’n va anar massa aviat, en recordo l’olor. La fragància d’aquell sabó de lavanda molt de l’època. La Maria vivia a casa i era el meu consol a les nits, quan entrava a l’habitació dels meus pares per evitar que continués plorant. Hi entrava a poc a poc i se m’emportava al seu llit, que era molt estret. Com encara avui proclama amb molt d’orgull: “Jo vaig ser la primera dona que va dormir amb tu”. I riem plegats perquè tots dos sabem què em vol dir amb aquesta facècia. No es pensin vostès que la Maria s’estigués a casa dels meus pares una eternitat. No! Va aixecar el vol al cap de sis anys per emprendre la seva vida. Després d’ella, a casa ja no hi va viure-hi cap més assistenta, suposo perquè jo, que era el petit dels quatre germans, ja m’havia fet gran i no calia.

La Maria és la representació vivent d’una part de les classes populars d’aquest país

La Maria havia nascut a Extremadura el 6 de novembre de 1935. La seva mare era catalana, de Sant Hilari Sacalm, que és el poble on viu ara ella, i es va casar amb un policia de Barcelona, per disgust de la família, i se’n van anar de viatge a Extremadura. S’hi van quedar. El 1950 el pare va abandonar la família —i al final, quan al cap dels anys se’n va penedir, va resultar ser un maltractador—. Quan la mare de la Maria va morir, també jove com la meva, va haver-se d’espavilar tota sola i es va haver de fer càrrec dels seus tres germans petits. Llavors va ser quan la Maria, amb només 20 anys, va decidir refer el camí dels seus pares i tornar a Sant Hilari. Ella i els seus germans hi van ser acollits pels oncles materns. Ella ja era una bona cuinera i va anar forjant el caràcter lluitador que l’ha caracteritzat tota la vida. La Maria és la representació vivent d’una part de les classes populars d’aquest país. Va arribar a Catalunya jove, va pencar com un ase, s’hi va casar, va tenir-hi els tres fills que té i va lluitar per sobreviure amb unes conviccions ètiques i polítiques extraordinàries. Sempre ha estat una dona d’esquerres —de l’esquerra avui perduda, diu ella—, que va militar al PSC de Joan Reventós i que ara, tot i les xacres derivades d’uns maleïts i reiterats ictus, és una fervent admiradora del president Carles Puigdemont. Li escriu cartes, li ofereix casa seva per amagar-s’hi, tot i que ara està mig buida perquè ella viu a la residència, com sota el franquisme va amagar molts companys socialistes. I cada matí es fa penjar el llaç groc al pit amb el mateix ànim que el 1977 s’enfrontava als cacics de Sant Hilari.

Divendres passat vaig anar a Sant Hilari perquè els amics de Súmate m’hi havien invitat per parlar de la situació política del país. I quan vaig entrar a la sala, allí, a primera fila, asseguda a la cadira de rodes, m’hi esperava la Maria amb la seva filla, l’Àngela, lluitadora com ella. Polida, ben vestida, amb la ràbia continguda perquè no suporta sentir-se impedida, vaig abraçar-la i en petonejar-la vaig tornar a sentir aquella olor de lavanda que tanta seguretat m’havia donat quan jo era petit. Crec que vaig fer una de les millors xerrades dels darrers temps. Em calia dedicar-li-la. Sense ella, la còmplice de la meva infantesa, tampoc no seria qui soc. Durant uns anys vam perdre el contacte, però gràcies a la Marta Clos, la companya del poeta i amic Enric Sòria, vaig recuperar qui, de fet, és també la meva família.

Divendres, la Maria em va regalar un llibre, Sant Hilari Sacalm amb veu de dona, que ha editat enguany l’Ajuntament. És la història de vida de 48 dones hilarienques. Ella, la Maria, la meva segona mare, també hi surt. I la seva història és la d’una dona que va sortir d’Extremadura amb una mà al davant i una altra al darrere que, a Catalunya, ha servit els altres, com a mainadera, cuinera o assistenta, sense submissions, amb la dignitat de qui se sap persona. Està convençuda, com també ho estava Joan Fuster, que als conservadors els agrada obeir, i per això són conservadors. Ella no ho és, i per això no ha obeït mai ningú. El seu déu és la solidaritat. La fraternitat. La llibertat. I cada vegada que em veu em repeteix, com per recordar-me d’on he sortit: “La teva mare, la de debò, era abans amiga que senyora de la casa” i que a la biblioteca del meu pare va aprendre a estimar la cultura d’aquest país, que es va convertir per sempre més en el seu, encara que conservi l’accent extremeny quan parla en català. Amb la Maria es compleix a la perfecció la divisa que Maria Mercè Marçal atribuïa a l’atzar: és dona, de classe baixa i nació oprimida. Tres dons, nogensmenys.

Publicat a elnaciona.cat, 01/04/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.