Rufián, la reencarnació de Duran i Lleida

© EFE

Léalo en español

La setmana passada vaig ser a la conferència de Gabriel Rufián a Tribuna Catalunya de Nova Economia Fòrum. Tinc el costum d’anar a aquests esmorzars informatius, quan els organitzadors m’hi inviten, que no és sempre. Al barroquíssim saló de l’antic Ritz de Barcelona, avui Hotel Palace, he pogut seguir les intervencions d’Ernest Maragall, Laura Borràs, Cayetana Álvarez de Toledo i Gabriel Rufián. Els oradors s’hi esmercen i resumeixen en no gaire més d’una hora les propostes del seu grup, precedits per un presentador còmplice, que aporta un plus de credibilitat. A Ernest Maragall va presentar-lo l’exconseller Antoni Castells, per reblar la idea que els socialistes catalanistes són una pinya al voltant d’ERC. Ferran Mascarell, en canvi, va posar el seu passat socialista i catalanista a favor de Laura Borràs, la candidata independent de Junts per Catalunya, propera al president Quim Torra. El cas més singular, però per a mi més exemplar, és el de Félix Ovejero, un professor sorgit de les faldilles marxistes de Manuel Sacristán, que continua reivindicant-se d’esquerres tot i el seu vincle amb Ciutadans, un professor que no va dubtar de presentar la candidata del PP perquè comparteix amb Álvarez de Toledo un idèntic patriotisme espanyol. Un patriotisme, sigui dit tot passant, que pensa que està amenaçat a Catalunya. Aquest sí que és un exemple d’unitat i no els embolics del món indepe. Espanya, primer. Punt i final.

El presentador de Gabriel Rufián era de la pròpia escuderia. Va introduir-lo el vicepresident i conseller d’Economia i Hisenda Pere Aragonès. Tot quedava en família. Em va sobtar veure un munt de cadires buides, perquè, normalment, quan les enquestes prediuen una victòria tan contundent d’un partit a les eleccions, aquesta mena d’actes s’omplen a vessar d’oportunistes. No hi cap ni una agulla. O deu ser que els temps estan canviant i ningú ja no es creu les enquestes, perquè el dia que hi va haver més cops de colze per fer-se un lloc va ser per escoltar l’accent argentí de la Cayetana. Va ser un espectacular “prietas las filas”, molt a to amb el discurs pràcticament falangista de la marquesa. Per molt ple que estigués el saló de l’hotel de la Gran Via, les expectatives de vot del PP a Catalunya no són gaire esperançadores. Les enquestes auguren, en canvi, un triomf d’ERC més contundent que el del 14 d’abril de 1931. Més val no fer-ne gaire cas, perquè com va apuntar el mateix Rufián a ell —i suposo que als seus companys de partit— li agradaria “perdre algun dia una enquesta i guanyar unes eleccions”. No es pot dir que no s’hi esforci. Crec que al Palace és la primera vegada que Rufián fa un discurs completament en català. L’altre cop que vaig ser en aquest mateix escenari per escoltar Rufián, el 10 de desembre de 2015, quan ell era el cap de llista d’ERC i Oriol Junqueras hi va actuar de presentador, només va dir en català “bon dia”. I tanmateix no n’estic del tot segur. Aquest gir deu ser degut a l’efecte de la màgia pujolista que agrada tant als actuals dirigents d’ERC.

Gabriel Rufián és una home de retòrica fàcil i és capaç de resumir en una imatge què vol dir. Així, per exemple, per justificar que ERC estava disposada a aprovar els pressupostos del PSOE a canvi de res, va recórrer a les suposades desgràcies d’una senyora de Lavapiés per fer-ho. Tant és que el Govern català no tingui pressupostos des del 2017, malgrat que la responsabilitat de l’àrea econòmica de l’executiu català estigui a mans d’ERC, abans amb Junqueras i ara amb Aragonès. La solidaritat amb la senyora de Lavapiés és més urgent que les necessitats de la senyora Maria de Nou Barris, que viu cada dia més precaritzada per un dèficit fiscal crònic, per un finançament autonòmic que és una estafa —FLA inclòs— i per uns polítics sobiranistes que, a Catalunya, són incapaços de posar-se d’acord per afavorir el benestar de la gent. A Espanya les negociacions són de veritat. A Catalunya són de fireta. És la síndrome de qui actua condicionat per la lògica de la metròpoli. Com que Rufián diu que és un independentista no nacionalista, al final ja no sé si Espanya és l’Estat i Catalunya la nació i ha de seguir essent així o bé cal superar aquesta estadi antic, molt del catalanisme clàssic, i convertir la nació en l’Estat independent que anhela el 48% de ciutadans d’aquest país.

A Espanya les negociacions són de veritat. A Catalunya són de fireta. És la síndrome de qui actua condicionat per la lògica de la metròpoli

Entre tot d’entrepans i magdalenes, Rufián va anunciar la doble aposta d’ERC: un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i un referèndum per escollir entre monarquia o república a Espanya. El candidat de Junqueras va assegurar que la doble votació contribuirà a compassar les aspiracions de ruptura amb el règim del 78 impulsada, tant des d’Unidas Podemos, com des del sobiranisme català. No m’imagino Gerry Adams anunciant que els republicans nord-irlandesos propiciaran dos referèndums: un per unir l’Ulster a la República d’Irlanda i l’altre per acabar amb la monarquia britànica i així ajudar el partit Laborista de Jeremy Corbyn. Els catalans som així d’originals i ens hem arribat a creure que un dia ho tindrem tot pagat. Quan en el torn de preguntes algú li va demanar quin referèndum creia que s’havia de celebrar primer, Rufián va respondre que el d’autodeterminació. Llavors encara vaig tenir més clar que estava davant de la reencarnació esquerrana de Duran i Lleida, el mag de les propostes sense sentit polític però amb sentit personalista. 

Publicat a elnacional.cat, 15/04/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.