El penúltim assalt

Léalo en español

L’electorat convergent ja no existeix. Aquesta mitjanit comença la penúltima campanya electoral de l’any i quan coneguem els resultats de les eleccions municipals i europees, llavors quedarà clar el que dic i potser començarà la darrera batalla. La carrera per arribar primer al Palau de la Generalitat. Si l’equilibri de forces canviés tan radicalment com es diu, tampoc no seria estrany acabar amb la legislatura i convocar eleccions anticipades per obrir una nova etapa i aclarir una mica el panorama. La sensació de provisionalitat va en contra dels interessos independentistes, però, sobretot, va en contra del país.

Si fem cas de les enquestes, ERC té moltes probabilitats d’aconseguir força alcaldies que abans eren un feu segur dels convergents. Ho tindran fàcil allà on la vella CiU ha reviscolat i ensenya la poteta rere el camuflatge de les noves sigles. En altres llocs, en canvi, allà on la lògica del 21-D imposada per l’entorn Puigdemont s’ha mantingut viva, Esquerra segurament patirà més o fins i tot perdrà. Cap independentista vol tornar al passat. L’electorat català s’ha tornat molt fi de paladar i no accepta gat per llebre. D’aquest canvi radical sembla que no se n’hagin adonat els abonats al màrqueting polític, que insisteixen a llançar missatges electorals buits de contingut i tangencialment emocionals. La realitat ha canviat en molt pocs anys. L’electorat antigament convergent i ara netament independentista ja no s’empassa acríticament que un senyor com Carles Campuzano, que passava per ser el més independentista i el més socialdemòcrata de CDC, hagi buscat refugi sota les faldilles de la patronal catalana Foment després d’anys i panys de viure de la moma. Vella política en estat pur. I aquesta falsedat, la mare d’un amic meu, convergent de tota la vida, ja no l’accepta. El meu amic, que sempre m’ha posat d’exemple la seva mare per apel·lar a la moderació, ara està sorprès perquè sa mare l’ha avançat en tots els sentits.

Hi ha un espai molt ampli, que no cobreix ningú, que no se sent representat per ningú i que es malfia dels partits tradicionals

ERC va guanyar les eleccions del 28-A, malgrat la tebior del seu discurs, perquè és encara millor garantia que segons qui. Els sospitosos habituals cansen. Només Puigdemont és capaç de resistir l’envestida d’Oriol Junqueras. Conserva l’halo del president que ha sabut esquivar la repressió i ha derrotat l’Estat unes quantes vegades. Si el grup apadrinat per Puigdemont va perdre les eleccions del 28-A va ser perquè el desordre en aquest sector és tan gran i els vicis tan evidents, que ni els més confiats van estar disposats a regalar res a Jordi Sànchez, el discurs del qual, quan va intervenir a la campanya, no acabava de lligar ni amb el de Laura Borràs ni amb el del president Puigdemont. Així és difícil generar empatia i ganes de votar amb la mateixa eufòria que es va votar el 21-D. L’electorat fidel a l’1-O arrufa el nas quan sent segons què. Com li deia Humpty Dumpty a Alícia a través del mirall del país de les meravelles, “la qüestió és saber qui mana”.

Si la candidatura de Puigdemont té èxit (i per mi ja farà prou si surt elegit ell sol), al president se li girarà feina. Haurà de prendre una decisió i recapitular. Fer net i endreçar la casa. Perquè el seu problema no és que sigui més radical que Junqueras i que hagi perdut el suport de la gent, que és la teoria que defensa la nova tercera via, ara encapçalada per antics profetes de l’hem guanyat. No, el problema de Puigdemont és d’organització. El president no té al darrere cap partit —llevat de les restes de l’antic PDeCAT que genera al·lèrgia entre els puigdemontistes que no han estat mai convergents— que representi la marea independentista que va captivar les classes mitjanes i que són contràries tant a repetir els experiments del tripartit com a retornar a la plàcida autonomia dels lladres. A més, em diu un altre amic, sobiranista de primera hora, ara es veu que l’important és tenir escó a Madrid i deixar Catalunya sense lideratges. Això no passava ni en les èpoques més autonomistes de Pujol.

És raonable pensar —en privat no se n’amaga de manifestar-ho— que Maragall prefereix un pacte amb Ada Colau i fins i tot amb el PSC, si és necessari, abans que amb Artadi, a qui Esquerra sempre assenyala com a representant recalcitrant de l’espai convergent. Aquesta campanya serà curta però intensa. L’endemà del 26 de maig caldrà arromangar-se per encarar el que encara ha de venir. Hi ha un espai molt ampli, que no cobreix ningú, que no se sent representat per ningú i que es malfia dels partits tradicionals. Morta la Crida, per incompareixença, potser caldrà promoure un espai polític independentista, republicà, ecologista i feminista dirigit per gent que estigui més preocupada per transformar el país, per reformar-lo, que per ocupar un càrrec. Hi ha polítics, com va retreure-li el president Quim Torra a Inés Arrimadas en el seu comiat com a parlamentària catalana, que només són silenci. No res. N’hi ha, en canvi, que provoquen el silenci dels altres. Els fan callar per aquella mandra de pensar que Kant retreia als no il·lustrats.

Publicat a elnacional.cat, 09/05/2019 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.