L'obrer de Sabadell que desmenteix Piketty

Léalo en español

El vespre que la bandera espanyola va desaparèixer del terrat del Palau de la Generalitat durant 13 minuts, un home menut, més gran que jo, em va preguntar si servidor era qui escrivia a El Nacional. Em va dir que era de Sabadell i que s’havia traslladat a Barcelona amb uns amics per defensar el president Torra. Vam parlar una bona estona i em va dir que m’havia reconegut pel dibuix que acompanya els meus articles. El darrer, “Investir el carceller”, li havia arribat mitjançant el grup de Whatsapp de la seva colla. Parlava castellà perquè, com em va dir, quan va arribar a Catalunya, als 14 anys, al drapaire sabadellenc on treballava tothom se li adreçava en castellà i per això ara li costa parlar en català. Un treballador del tèxtil! No li ho vaig preguntar, però em va fer l’efecte que aquell home era un vell combatent antifranquista, vinculat, segurament, a CCOO i al PSUC. La meva història familiar és tota una altra, per bé que políticament devia coincidir amb aquest home a la dècada del 70 —perquè jo també he estat militant del PSUC—, tant com en aquests moments, quan ambdós reclamem plegats la llibertat dels presos polítics i defensem la institució presidencial catalana. Vaig pensar que érem dos patriotes entre patriotes. 

Qui vulgui guanyar el futur ha de tenir un pla. Sense aquest pla, que no és altra cosa que l’estratègia, és impossible assolir cap objectiu, el fi de tota causa. Les causes justes són simples representacions idealistes del futur i per això no són gaire res més que una teoria. La bondat d’una causa no en garanteix l’èxit, sobretot si els que les ataquen són presoners dels seus prejudicis. L’independentisme no ha tingut mai un pla, més enllà de perseguir el “somni just” amb ansietat i angoixa, i d’haver d’enfrontar-se a les idees preconcebudes de l’esquerranisme jacobí. L’autodeterminació és un dret universal, això és sabut, però en el context espanyol, i mentre l’Estat no estigui molt debilitat, és una quimera creure que es podrà exercir acordadament. La democràcia espanyola no està prou desenvolupada per resoldre pacíficament un conflicte com l’actual i, a més, considera els catalans uns rics avars que se’n volen anar per mer egoisme. Els socialistes no són millors que la dreta extrema espanyola. Al contrari, ha quedat demostrat que fins i tot l’esquerra és incapaç d’oferir cap alternativa que no recolzi en un nacionalisme xenòfob que fa feredat. El nou ministre de Cultura n’és un exemple.

Com que em faig gran, prefereixo refugiar-ne en els clàssics que “perdre” el temps amb lectures de moda. Però la societat de la informació fa inevitable que m’arribi l’impacte d’un llibre, d’una conferència o del que sigui. No he llegit cap llibre de Thomas Piketty, ho confesso. I només he fullejat algun exemplar de les obres del famós filòsof Slavoj Žižek. Sempre que vull recuperar el debat sobre la desigualtat o el paper de la ideologia, torno a Marx, que en molts aspectes és imbatible, tant com va ser-ho l’aristòcrata Thomas Jefferson en redactar la Declaració d’Independència dels EUA (1776) i en defensar la necessària separació entre l’Església i l’Estat (1802). Piketty va passar per Barcelona i va tornar a demostrar que, no cal dir, és un savi, però força mal informat. No soc dels que creu —i escriu— que l’independentisme deu estar fent alguna cosa malament si no pot convèncer una eminència com Piketty. Molts dels científics socials avesats a fer teories en el buit saben poca història, menystenen els fets. Els detalls són sempre importants, com ho són en la vida, i a ells els fan nosa. Als historiadors, en canvi, no ens agrada gens fer teories metahistòriques perquè sabem que la humanitat evoluciona des de la complexitat i no pas com si fos un producte de laboratori. El problema és quan els anomenats “científics socials” emeten opinions sobre la història.

Si la història del catalanisme és desconeguda al món és perquè no hem sabut tenir una política de traduccions de llibres d’història com déu mana

Tornar a explicar la causa justa a un economista com Piketty em sembla inútil, perquè, pel que he llegit, té un mentalitat jacobina molt pròpia de la seva nacionalitat i ideologia. Atrevir-se a preguntar als independentistes si són solidaris és desconèixer d’una manera força atrevida la història de Catalunya i del catalanisme. És desconèixer la història del patriota sabadellenc palplantat a la plaça Sant Jaume al meu costat, barrejat amb persones de tota mena, menys amb els rics que van invitar Piketty al Palau Macaya, que no hi eren. Però en aquest punt sí que cal fer-se una gran autocrítica. Si la història del catalanisme és desconeguda al món és perquè no hem sabut tenir una política de traduccions de llibres d’història com déu mana. Amb Piketty paguem la pena de no haver traduït els llibres de Josep Termes sobre el catalanisme popular a diverses llengües.

Totes les cultures nacionals minoritàries, com la sueca, a la qual també presta atenció Piketty en el seu llibre, han esmerçat molts esforços per traduir a l’anglès no tan sols novel·les. Nosaltres, no. Comprensiblement obsedits per la supervivència de la llengua catalana, que a diferència del suec no té un Estat que la protegeixi, hem abandonat el diàleg intel·lectual amb l’exterior. Hem perdut la batalla de les humanitats perquè no hem acudit al combat. El món no ens entén perquè no ens expliquem. És clar que la culpa és dels responsables governamentals catalans del sector universitari, als quals les humanitats els importen un rave. Si a Catalunya el nombre de rics superés els dos milions, que és el nombre de votants independentistes, llavors és que viuríem en un altre món. En un paradís impossible. L’independentisme no és un moviment de rics, perquè, com em va dir l’obrer de Sabadell, blasmar el dèficit fiscal no ens fa rics, simplement ens fa solidaris amb nosaltres mateixos, amb la població desfavorida a la qual no podem atendre correctament. La dependència mata. L’independentisme necessita un pla, lligat al present però sostingut per la història, l’objectiu del qual sigui guanyar el futur per als nostres nets.

Publica a elnacional.cat, 13/01/2020 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.