Quan la democràcia trontolla

Léalo en español

© Anselm Kiefer

Si no l’han vista, els la recomano. A principis d’any es va estrenar una sèrie, Small Axe (Movistar+), que més aviat és una antologia de pel·lícules, d’una durada variable i signades pel director Steve McQueen (que els lectors més grans no han de confondre amb l’actor nord-americà), centrades a explicar les experiències de la comunitat negra, afrocaribenya, al Regne Unit. El primer lliurament, que de moment és l’únic que he vist, es titula El Mangrove i explica en poc menys de dues hores el conflicte que va provocar l’obertura d’aquest restaurant, especialitzat en menjar picant de les Antilles, al barri londinenc de Notting Hill l’any 1968. Aquesta és la història de l’assetjament policial contra el propietari del restaurant, Frank Crichlow. L’arbitrarietat policial està impregnada de racisme, però va més enllà. D’odi d’una policia que es creu marmessora d’una identitat britànica que considera amenaçada per una manera de fer i de viure d’una comunitat que ha trobat en el restaurant un centre d’identificació col·lectiva. A El Mangrove només s’hi mengen plats especiats i picants i s’hi beu rom. Al menú no hi ha, per tant, ni fish and chips ni els clàssics lamb steak i kidney pie dels pubs anglesos.

McQueen, doncs, explora en aquesta pel·lícula —però, segons sembla, també en les altres quatre pel·lícules de la sèrie— els xocs d’identitats que es produeixen en totes les societats complexes. Les víctimes seran nou dels manifestants, incloent-hi el propietari, liderat per la jove Altheia Jones-LeCointe, representant dels Panteres Negres britànics. Les escenes del judici, amb un jutge estrafolari i parcial, i una fiscalia que actua amb connivència amb la policia, són impagables, perquè mostren fins a quin punt Isaiah Berlin i Karl Popper van estar encertats en considerar que la llibertat i la democràcia sovint s’afirmaven en negatiu. O sigui, en la necessitat d’alliberar els individus i els col·lectius del control aclaparador que els imposa una elit dominant, una elit que parla en nom del poble i de la nació per imposar estàndards de vida. La història dels estats nació consolidats és aquesta, per bé que allà on encara pervisquin grups nacionals minoritaris, com ara Catalunya, la minoria que dirigeix l’estat intenti acusar-los de supremacistes simplement perquè lluiten per sobreviure. El món al revés. El jutge de la pel·lícula de McQueen (no es preocupin, no faré cap espòiler), al final del judici es deixa anar i qualifica de racistes les actituds de policies i manifestants. Equipara, amb una total impunitat, la víctima amb el victimari, que és aquell que ataca algú mogut per l’odi o per la venjança.

El súmmum del deteriorament dels valors democràtics ha estat l’assalt al Capitoli per part d’una multitud enfurismada, racista i d’extrema dreta, que s’ha deixat engalipar per Donald J. Trump

Vaig veure la pel·lícula abans-d’ahir, just el dia que es commemorava la publicació, el dijous 13 de gener de 1898, de la famosa carta d’Émile Zola al diari L’Aurore en defensa del capità Alfred Dreyfuss, un jueu alsacià que havia estat condemnat per alta traïció. La carta, que anava dirigida al president de la República francesa, retreia als militars la responsabilitat de la condemna judicial per l’ús d’uns “informes mentiders i fraudulents” aportats pels experts en escriptura. La carta va produir un seguit de crisis polítiques i socials inèdites a França, i va revelar l’existència d’un violent nacionalisme i antisemitisme, atiat per una premsa temerària i partidista. El cas Dreyfuss es va convertir en el símbol universal de la iniquitat en nom de la raó d’estat i Zola en el paladí de l’intel·lectual que es compromet per denunciar la ideologia de qui acusa algú per raons d’ètnia, de llengua o de religió o altres motius i propugna la supremacia d’un grup d’individus per damunt d’altres col·lectius. L’antisemitisme o el segregacionisme blanc són això. L’anticatalanisme, en un sentit social i lingüístic, també ho és. Els supremacistes de debò, estan afectats de demofòbia, que és una malaltia recurrent que rebrota cada vegada que hi ha una crisi.

Arran de la crisi del 2008, els diaris i les grans revistes es preguntaven si la democràcia estava en perill en mans d’una elit que abusava del seu poder amb la connivència d’uns polítics engreixats per la corrupció. Ho hem viscut de ben a prop, com ja vaig explicar-los en la columna anterior. La deriva autoritària no ha fet altra cosa que créixer des d’aleshores. El súmmum del deteriorament dels valors democràtics ha estat l’assalt al Capitoli per part d’una multitud enfurismada, racista i d’extrema dreta, que s’ha deixat engalipar per Donald J. Trump. La sorpresa ha estat majúscula, a pesar de l’antiamericanisme congènit de molta gent, perquè fins ara era inimaginable que un president dels EUA utilitzés el we the people per atacar el cor de la democràcia. El populisme és això i no pas si existeixen els pobles (o les races), que és el que es pregunten els atribolats articulistes de dreta i d’esquerra, amants de les ideologies fortes, que són les que sempre posen adjectius —orgànica o popular— a la democràcia.

Publicat a elnaciona.cat, 14/01/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.