Bartogate o per què votaré Joan Laporta

Léalo en español

Des de la fundació el 1899, paral·lela a la crisi colonial d’Espanya a Cuba i Filipines, el Barça sempre va ser un reflex del projecte modernitzador i industrial del catalanisme. Probablement va anar així perquè els fundadors, per bé que molts eren estrangers, estaven lligats a la indústria catalana. La fundació del Barça va coincidir amb el Tancament de Caixes, “lo moviment gremial”, com va ser conegut en el seu moment, durant el qual 7.000 comerciants i empresaris catalans es negaren a pagar els impostos trimestrals a la Hisenda espanyola per l’augment de la quota. La reacció del govern presidit per Francisco Silvela, que suposadament era reformista, fou declarar l’estat de guerra a Catalunya i empresonar alguns d’aquests burgesos “rebels”. El 1901, Josep Morera i Borés va publicar el llibre Quinze dies a la presó, el subtítol del qual era gairebé una declaració de principis: Impressions, notes i recorts d’un dels que voluntàriament van constituir-se presos en lo moviment gremial de 1899. Aquest relat d’un dels protagonistes arribava a una conclusió molt categòrica: “Tenim religió, família i casa, però, de pàtria, si en tenim, res fem per conservar-la”. El jove Enric Prat de la Riba va veure en aquesta desesperació, en aquesta orfenesa política, l’oportunitat perquè l’encara minoritari catalanisme es convertís en un moviment realment nacional. L’èxit de la candidatura dels Quatre Presidents en les eleccions de 1901 van demostrar que Prat no anava tan errat.

Afirmava l’enyorat Josep Termes, barcelonista fins al moll de l’os, d’aquests que no sopen si l’equip perd el partit, que “catalanista ho és tota persona que estima el país i defensa la seva llengua, la seva cultura, els seus símbols i les seves tradicions”. Per l’historiador de les arrels populars del catalanismeun president del Barça ha de ser catalanista per obligació, tenir un caràcter institucional i evitar intervencions extemporànies, mantenint un tarannà equilibrat per poder acollir totes les sensibilitats ideològiques de la massa social. El lema, que ara, amb l’estadi buit, llueix més que mai, segons el qual el Barça és més que un club adquireix sentit certament per això. La història del Barça és molt llarga i ha viscut moments tan difícils com els actuals, que avui són especialment dramàtics des de tot punt de vista, però des dels seus inicis en el convuls fin de siècle espanyol va estar lligada als ideals de Catalunya. Quan el futbol s’estava transformant en un esport de masses, el Barça no tan sols es convertí en un club important, sinó que va ajudar a difondre els anhels majoritaris de la població, més alineada amb els països industrialitzats i democràtics d’Europa que no pas l’espanyola. La politització del club no ha estat sempre explícita, encara que pocs clubs del món poden exhibir que un dels seus presidents fou afusellat pels feixistes o bé que el seu estadi va ser clausurat per motius polítics, com va ocórrer durant la dictadura de Primo de Rivera.

Laporta ja va demostrar del que era capaç per tirar endavant el club sense trair els principis fundacionals del Barça

Així doncs, entre els presidents i directius del FC Barcelona, n’hi ha hagut amb un marcat sentit polític. Però entre els més recents, l’arribada a la presidència el 2003 de Joan Laporta va donar una embranzida sobiranista al Barça que no es veia des dels temps de la República. En una assemblea que va tenir lloc a Amposta l’11 d’octubre del 2009, Laporta va proclamar que el seu Barça era el més catalanista de la història alhora que també era el més universal de la història. Va ser durament criticat per la seva arrogància, però la realitat és que el període de la seva presidència, 2003-2010, coincideix amb un moment d’esplendor esportiva del club, cosa que em sembla innecessari demostrar, i de gran compromís polític i social. Pot ser que ningú no recordi que va ser sota el mandat de Laporta que el Barça va adquirir un compromís social inigualable, però va ser així. A més de lluir la samarreta amb el logotip de la Unicef, el Futbol Club Barcelona també es va comprometre a donar a l’organització de Nacions Unides dedicada a la salvaguarda de la infància un mínim d’1,5 milions d’euros anuals, durant cinc anys, amb la finalitat de donar suport als programes d’Unicef. La donació del primer any va servir per donar suport a les accions a Swazilàndia destinades a prevenir la transmissió del VIH. Jo mateix vaig ser testimoni, quan era director d’Unescocat, del compromís del Barça amb la Unesco i els seus programes educatius a través de la Fundació. Vaig ser a París la tarda que Joan Laporta i Koichiro Matsuura, director general de la Unesco, van signar un acord que l’entitat catalana va entendre que era “un exemple per a altres entitats i una manera de dir al món que hem de solucionar els dèficits educatius dels nens”. Així doncs, al cap de poc més d’un any d’haver signat l’acord amb Unicef, el Barça va reincidir en el seu compromís social mentre s’afartava amb els títols esportius del primer equip.

Vostès em diran que tot això ja és passat, que xalo amb els èxits d’antany de Joan Laporta, com insisteixen a remarcar alguns dels seus oponents. Però precisament la història, allò que Laporta va aportar al Barça durant els anys que visquérem màgicament, és el seu millor aval. Laporta ja va demostrar del que era capaç per tirar endavant el club sense trair els principis fundacionals del Barça. Ell va provar que l’independentisme, com el catalanisme, només és compatible amb tenir una visió universal i global en la gestió esportiva i d’imatge del club. Josep Maria Bartomeu ha estat un dels pitjors presidents del Barça. Ha portat el club a una de les crisis institucionals i esportives més agudes des d’aquell 2003 que Laporta també va haver de remuntar els desastres de Joan Gaspart, qui havia hagut de dimitir pel clam dels aficionats. El compromís, assegurava Abraham Lincoln, és el que aconsegueix transformar una promesa en realitat. L’esperança, que és el que estimula les promeses, creix amb l’aportació de la història que ens permet lliurar la batalla per salvar el futur. A Joan Laporta no li manquen ni compromís ni tenacitat per recuperar l’esperança, atès que en l’etapa anterior ja vam viure aquest futur. És per això, per conservar l’essència fundacional del club i reconquerir els dies del futur passat, que diumenge que ve votaré Joan Laporta. Al capdavall, essent jo historiador, sé que la història s’obre al futur i s’interpreta a partir del futur que els individus planifiquen i volen implantar.

Publicat a elnacional.cat, 04/03/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.