Derrotes, màrtirs i sectaris

Léalo en español

Eulàlia Reguant (© Sergi Alcàzar)

1. Cal tenir paciència. La independència no és a tocar. Se’n va perdre l’oportunitat l’octubre del 2017, per bé que no està clar que s’hagués aconseguit sortint al carrer en massa. La brutalitat policial de l’1-O i la indiferència de l’opinió pública espanyola davant la repressió podria haver provocat molts morts i res més. La Unió Europea no hauria servit de paraigua perquè, com es pot constatar una vegada i una altra, els drets humans no són a l’agenda del Club dels 27, ni internament (Hongria i Polònia en són un bon exemple) ni externament. Les relacions internacionals són un salconduit per als autòcrates de Rússia, Turquia, Hong Kong, Birmània i un llarg etcètera. Catalunya és una regió petita de la UE  que de moment té aliats aïllats i dispersos, com va quedar demostrat en la votació al Parlament Europeu sobre l’aixecament de la immunitat dels eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. El temps ens ho dirà, doncs.

2. Haver perdut l’ocasió d’independitzar-se no ha de desanimar ningú. Hi ha molts factors endògens i exògens que expliquen el perquè d’aquella derrota. Els elements endògens cal buscar-los dins del moviment independentista i dependrà dels actors solucionar-los o agreujar-los. Els quebequesos van perdre dos referèndums d’autodeterminació i el moviment independentista va entrar en una fase de baralles internes que han allunyat la perspectiva d’un tercer referèndum per uns quants anys. A Escòcia, les disputes entre Alex Salmond i Nicola Sturgeon, que s’assemblen molt a les picabaralles entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont però sense faldilles pel mig, poden provocar un daltabaix. Els factors exògens, en canvi, no depenen de tu. La correlació de forces no canvia tota sola, perquè tu ho desitgis. Les conjuntures adverses no es transformen amb voluntarismes ni lluites compartides. La política, com ha quedat demostrat després de la investidura de Pedro Sánchez a preu de saldo, no és un laboratori per a politòlegs. La negociació és, si més no de moment, un wishful thinking universitari. Un desig il·lusori.

Haver perdut l’ocasió d’independitzar-se no ha de desanimar ningú. Hi ha molts factors endògens i exògens que expliquen el perquè d’aquella derrota. Els elements endògens cal buscar-los dins del moviment independentista i dependrà dels actors solucionar-los o agreujar-los

3. Per tant, centrem-nos en la història del present, que és el que realment passa. Des de l’inici del procés, les disputes entre independentistes han estat salvatges. Encara que les topades entre Esquerra i Junts han estat d’upa, segurament els més sectaris han estat els de la CUP. Han actuat com el corc que rossega la fusta sense que es noti fins que debilita tota l’estructura dels mobles, de l’independentisme, en aquest cas. Els agrada tant la paperera de la història que hi acaben llençant el valor més preuat: l’anhel d’independència. Ja sé que escriure això és injust per a molts votants cupaires, però ara que la CUP ha “comprat” el discurs d’Esquerra que hem de ser més, la paradoxa és que es plantegi de nou expulsar independentistes per raons ideològiques. Pensar així té un nom, que ara no escriuré, però que porta a confondre Artur Mas amb José María Aznar; Jordi Turull amb Artur Mas i Elsa Artadi amb la líder parlamentària de l’extrema dreta, cosa que també fan els tertulians a sou d’Esquerra. Aquest és un factor endogen que explica la derrota d’aquests anys. Mas va ser l’inventor de la via àmplia i esglaonada (pacte fiscal, concert econòmic, etc.) per demostrar la fragilitat de l’autonomia, i Esquerra i la CUP se li van tirar a sobre. Avui, després del pas enrere de Mas, els gradualistes són els partits que més van criticar-lo.

4. La política consisteix, entre altres coses, a saber administrar el temps i aprofitar les oportunitats. El 30 de gener de 2018 era el moment per atrevir-se a plantar cara a l’estat, imposant la investidura de Carles Puigdemont. Esquerra va evitar-ho no pas per por, com es diu erròniament, sinó per evitar consolidar el lideratge del dirigent de Junts que acabava de guanyar les eleccions als republicans amb la promesa del retorn. La CUP va pressionar per fer-ho, però no va fer res per convèncer Esquerra. Puigdemont, al capdavall, no tenia el perfil ideològic que fos del seu gust. També és cert que un sector de Junts, el que després majoritàriament es va escindir amb el PDeCAT, tampoc no veia massa clar aquella investidura. Ho manifestaven en veu baixa pels passadissos del Parlament. La desobediència hauria estat majúscula i ningú no sap si Puigdemont s’hauria desdit de la promesa, perquè els independentistes no van donar-li l’oportunitat de complir-la. Quan has renunciat a un acte de rebel·lia com aquell en un moment tan dolç malgrat la repressió, ¿quin sentit té deixar-se inhabilitar per una declaració d’intencions, ja sigui contra la monarquia, ja sigui a favor de l’autodeterminació, o per una pancarta? Cap ni una. Cal preservar la sobirania del Parlament per a les qüestions importants i transcendents i no pas per a les representacions teatrals. Per això vaig simpatitzar amb el que va declarar Jaume Alonso-Cuevillas al respecte en una entrevista recent. Els pota negra de Junts també s’haurien de calmar.

5. La crítica no és que sigui necessària, és que és imprescindible en una societat democràtica. La discrepància és l’expressió del pluralisme. Però una cosa és discrepar i una altra vetar persones, com ha fet Eulàlia Reguant en una altra entrevista recent. La coalició governamental —si és que finalment s’acorda— que ha d’investir Pere Aragonès mereix uns polítics millors i, sobretot, menys sectaris. Mentre els polítics estan en actiu haurien de ser més prudents a l’hora de fer declaracions. Quan es retiren, també, sobretot si la seva opinió té públic. Els retrets s’escriuen al cap dels anys i no pas en calent, mentre encara s’està lluitant per la independència. He celebrat la discreció negociadora d’abans del primer intent d’investidura. Si la CUP aspira a donar suport, o fins i tot participar-hi, a un govern de coalició de Junts i Esquerra, potser estaria bé que els seus dirigents sabessin i aprenguessin a pactar amb la realitat, ara que han tornat als plantejaments de fa deu anys. Tinc un estudi demoscòpic que demostra la correlació entre els votants de Junts i la CUP. La proximitat és màxima. Per tant, prudència si no es vol tornar a repetir el fracàs del 27-O i que aquest govern “republicà” duri menys que la declaració d’independència.

Publicat a elnacional.cat, 05/04/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.