Junqueras i la contrició del pecat unilateralista

Léalo en español

El galliner polític està esvalotat. Oriol Junqueras es lleva a Lledoners i fa una trucada a La Moncloa per anunciar-los que publicarà un article que ho petarà. I així és. Escriu l’article “mirant cap al futur”. Fins aquí cap problema. Cadascú té dret a triar els amics, encara que en el passat aquest amic de conveniència t’hagi fet la putada del segle, com ara votar a favor del 155 que et va fer fora del govern i que coliderés amb el PP la repressió de més de 3.000 independentistes, incloent alts càrrecs de la Generalitat. Si assumeixes l’argumentari dels profetes de la rendició, que relativitzen aquests fets, després no hauries de queixar-te si algú sospita que la presó i els carcellers han aconseguit doblegar-te.

Crec que el que més molesta del que diu Junqueras és que no argumenti bé el gir del seu partit arran de la derrota del 27-O. Com que una bona part dels protagonistes ens han obsequiat amb llibres que expliquen amb tota mena de detalls les misèries que van condicionar les accions del 2015 al 2017, sabem fins a quin punt Esquerra i la CUP van arrossegar tothom cap a una direcció, i a una velocitat tan alta, que allò no podia acabar bé de cap manera. Per tant, si Junqueras ha arribat a la conclusió que Esquerra va equivocar-se pressionant el president Puigdemont, potser hauria de publicar un altre article, en tant que és historiador, que comencés reconeixent els fets i demanant perdó als independentistes que van creure cegament que els líders els guiaven cap a la independència. Afirma Junqueras que el seu partit ha fet una reflexió profunda sobre les seves fortaleses i febleses, sobre els errors i els encerts comesos. Estem a l’espera que ens ensenyin l’informe, perquè de moment només ens han ofert la part de l’autobombo.

És clar que la unilateralitat no és possible. El 27-O va quedar demostrat. Esquerra i la CUP van imposar-la, però després no van saber defensar-la. Per tant, un cop constatat el fracàs, seria força més honrat confessar que no saps què fer i que vols sortir de la garjola com sigui. Els polítics són persones humanes amb tantes debilitats com tenen tots els mortals. Ara bé, quan en una gran empresa un directiu fracassa d’una manera tan estrepitosa, normalment el despatxen. En política, sobretot a la política catalana, als fracassats, si et descuides, els ofereixen flors, com diria Oriol Pi de Cabanyes, i els pengen una medalla. L’indult és una solució individual, que és ben legítim que algú l’accepti, però no resol el conflicte polític col·lectiu. La constitució del nou Govern, una mena de govern Draghi a la catalana, dominat per tècnics amb un perfil polític molt baix, potser anestesiarà la tensió, però no ajudarà a trobar una solució al conflicte polític.

Sense pressió al carrer, sense desestabilització política del govern de Madrid, sense una defensa acèrrima dels principis democràtics, la independència deixarà de ser una opció de veritat

Quan Junqueras escriu, i no és la primera vegada que ho fa, que els organitzadors de l’1-O no tenien la legitimitat de tots els catalans per fer-ho, està fent revisionisme històric. Fins que Esquerra no va començar a difondre aquesta idea, que és calcada a la que feien servir Iceta, Arrimadas i Coscubiela, tres dels grans unionistes en el Parlament d’aquell moment, la premsa d’aquells dies explicava el munt de gent que es va alçar del sofà per anar a votar, tot i que no tenia intenció de fer-ho, a conseqüència de les imatges sagnants de la repressió. L’1-O volia ser inclusiu i, a més, des del primer dia l’independentisme reclamava que el govern espanyol validés el referèndum. L’Estat s’hi va negar rotundament. L’error del govern català va ser seguir les tesis dels tres apòstols que es passejaven pels departaments anunciant als alts càrrecs de la Generalitat la bona nova que amb un parell de lleis ja fèiem prou per fer el trànsit d’Espanya a la República catalana. No és que Carles Viver i Pi-Sunyer i els seus acompanyants s’equivoquessin, és que eren uns grans ingenus. Però van acabar per entabanar tothom amb una radiografia irreal sobre el que estava passant a Catalunya i sobre la naturalesa de l’estat espanyol, sense preveure, a més, que la repressió cauria implacable si algú gosava organitzar un 9-N amb més garanties i decididament més determinant.

El problema de l’1-O va ser l’autoritarisme de l’Estat i no pas el voluntarisme independentista. Per la gent que va salvaguardar les urnes i va defensar els col·legis electorals de les escomeses policials, l’1-O no va ser cap happening ni una mobilització més de les moltes que organitzava l’ANC. Potser és per això que Jordi Sànchez s’equivoca de mig a mig quan valora ara, en nom de Junts per Catalunya, aquells fets. No tinc cap dubte sobre el motiu pel qual l’unionisme celebra l’article d’Oriol Junqueras. Creuen que finalment han aconseguit desballestar l’independentisme per molts anys, sobretot perquè, com que Espanya no és la Gran Bretanya, la via escocesa, la del referèndum acordat, és tan quimèrica com pugui ser-ho una proclamació unilateral de la independència. Amb la decisió d’atorgar els indults, ja es veu que Pedro Sánchez vol convertir la famosa taula de diàleg en una reedició de la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat. Fa quaranta anys que existeix i encara treballa per acordar unes transferències que no arriben mai. És una reculada còsmica.

Sense pressió al carrer, sense desestabilització política del govern de Madrid, sense una defensa acèrrima dels principis democràtics, la independència deixarà de ser una opció de veritat. Pujol va deixar que molta gent cregués que era independentista per cooptar els “intransigents” i així poder manar durant anys. Quan l’ambient es va escalfar de veritat i l’independentisme va deixar de ser una mera evocació sentimental, llavors l’expresident va sentir la necessitat de confessar, junt amb l’existència de la deixa paterna, que ell no havia estat mai independentista i que el millor seria que ens oblidéssim de les vies escoceses —o d’on siguin (del Quebec o de Nova Caledònia, on s’han celebrat referèndums acordats)— per tornar a la via espanyola. La via de la dependència, el dèficit fiscal, la discriminació del català i una tirallonga de greuges que tothom coneix i que ara sembla que siguin un invent d’un eixelebrat que va “fugir” a Waterloo perquè, en realitat, era un covard i, sobretot, sobretot, per fotre Oriol Junqueras i impedir un govern d’ERC.  

Publicat a elnacional.cat, 10/06/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.