L’exili, segons el notari López Burniol

Léalo en español

© Xavier Gómez

No sé si coneixen la faula d’Isop que parla d’una àliga i d’una parella de galls. És aquella que explica que dos galls es barallaven pels favors de les gallines en un galliner; i al final un va foragitar l’altre. El vençut es va retirar resignadament darrere uns matolls per amagar-s’hi. En canvi, el gall guanyador va pujar orgullós a una tàpia alta posant-se a cantar tan fort com va poder. Però no va trigar a caure-li al damunt una àguila i raptar-lo. En aquell moment, el gall que havia perdut el combat es va quedar sol amb tot el galliner. La lliçó moral d’aquesta petita al·legoria és fàcil d’extreure: qui es vanagloria dels seus propis èxits, no li triga a aparèixer qui els hi prendrà. En el combat que enfronta unionistes i independentistes, segons es veu ara, és l’hora dels galls que se senten guanyadors i es posen a cantar a plena veu en tots els mitjans, incloent-hi els independentistes. L’independentisme català és gandià inclús en aquest aspecte. No cal ser molt astut per saber de què es vanagloriava el notari Juan-José López Burniol en l’article “Exili i oblit” que va publicar el passat 19 de juliol a El Punt Avui. També era fàcil d’endevinar de qui parlava quan indicava que la conseqüència inevitable de l’exili és que l’exiliat inicia, des del primer dia que travessa la frontera, un procés d’estranyament pel qual es va convertint de manera progressiva en un foraster per als seus conciutadans.

“L’exili no és la mort —escrivia poèticament el notari—, però s’hi assembla”. Per l’Estat i els seus aliats unionistes a Catalunya, l’exili s’ha convertit en una obsessió malaltissa. L’exili és sempre amarg, però també pot ser una benedicció, com assenyalava Plutarc fa molts i molts anys enrere. La repressió posterior a l’1-O (que ja és fort que fos conseqüència de posar urnes i no de destruir-les, com han fet sempre, i és vox populi, els feixistes), va comportar presó i exili a Catalunya. Un episodi més de la història contemporània de Catalunya dins d’una Espanya negra i repressora. Però al cap de gairebé quatre anys, el panorama ha canviat. El temor que els tribunals europeus acabessin per convertir-se en l’àliga que passés per damunt la justícia espanyola per les seves arbitrarietats i conxorxes en la instrucció i celebració del macrojudici contra els líders de l’1-O, ha convertit l’exili en el centre de la diana unionista. Mentre hi hagi exiliats, els indults que s’han decretat més per oportunisme que per convicció democràtica, no basten per netejar la cara del règim del 78. Ni tampoc per avalar un diàleg aigualit amb el govern “més progressista” que hagi parit mai Espanya.

És un error menysprear el que, per un excés d’entusiasme, et sembla insignificant. Aquell que avui pot semblar dèbil i vençut, a la fi pot atrapar-te i derrotar-te amb la seva perseverança i astúcia

Una altra de les faules meravelloses d’Isop és la de l’àliga i l’escarabat. Vet aquí que una vegada hi havia una llebre perseguida per una àliga que, donant-se perduda, va demanar ajuda a un escarabat i va suplicar-li que la salvés. L’escarabat va demanar a l’àliga que perdonés la seva amiga, però l’àliga, menyspreant la insignificança de l’escarabat, va menjar-se la llebre davant seu. Des d’aleshores, l’escarabat, buscant venjança, observava els llocs on l’àliga ponia els ous i feia que caiguessin per terra. L’àliga va notar que la feien fora d’allà on anava i va recórrer a Zeus per demanar-li un lloc segur on poder deixar els seus ous. Zeus va oferir-li posar-los a la seva falda, però llavors l’escarabat, adonant-se que l’àliga potser se’n sortiria si disposava d’una ajuda tan honorable, va amassar una bola de fang, va volar i va deixar-la caure a la falda de Zeus. L’anomenat “pare dels déus i dels homes” es va aixecar de cop, com si estigués assegut sobre una molla, per empolsar-se aquella brutícia. Sense adonar-se’n, va llençar per terra els ous de la confiada àliga. És per això que les àligues no ponen ous a l’època en què surten a volar els escarabats. És un error menysprear el que, per un excés d’entusiasme, et sembla insignificant. Aquell que avui pot semblar dèbil i vençut, a la fi pot atrapar-te i derrotar-te amb la seva perseverança i astúcia.

A Catalunya tenim un cas que s’ajustaria com un bunyol dins mel a la lata argumentadora del notari d’Alcanar, que des del mes de març del 2017 és també el vicepresident de la Fundació Bancària La Caixa. La mateixa entitat financera que va abandonar l’actual conseller Jaume Giró en aquell any de la “revolta dels somriures” i de xantatges monàrquics a les empreses i els bancs catalans perquè abandonessin Catalunya. El patriotisme espanyol sempre ha estat tan impregnat d’immoralitat, que fins i tot perjudica els ciutadans que considera espanyols, a contracor de molts d’ells, per mer nacionalisme ètnic. Es pot ser català i espanyol a la vegada, però és impossible exercir un doble patriotisme, espanyol i català. El cas de l’exiliat de què parlo és el president Josep Tarradellas. Durant anys també va témer, com en les Tristia d’Ovidi, que no el plorés ningú quan una terra bàrbara cobrís el seu cos. És un altre exemple de singularitat amarga. A mesura que passaven els anys i el seu exili s’eternitzava, sentint-se cada vegada més una “ombra [que] vagarà i sempre serà estranya”, escrivia cartes terribles. Sovint eren com denúncies plenes de retrets, des del seu mas, decrèpit i en ruïnes, de Saint-Martin-le-Beau, a la regió del Loira. No li feia cas ningú. Més aviat al contrari. Els dirigents de l’oposició democràtica de l’interior el deixaven de banda i el consideraven, certament, “una relíquia del passat”. El notari López Burniol s’estén en el seu article sobre la idea que l’exili cobreix amb l’oblit els exiliats. En aquest cas, l’exiliat. L’únic, el temut, el que no viu en una masia rònega, ni escriu cartes, sinó que ha esdevingut una “memòria incòmoda” per als unionistes. Pronuncia discursos al cor d’Europa, al temple de la democràcia europea, i difon les seves idees per les xarxes socials. El món d’avui dia, dit en plata. El notari Burniol, que no sé si era gaire tarradellista durant “la llarga nit” del franquisme, per emprar una altra fórmula poètica, però que ara n’és un fervent partidari, potser hauria hagut de pensar-s’hi abans de sentenciar a mort l’innombrable. Ell. El torracollons del Puigdemont. El gall que guanya a qui es creu més astut i cau en la trampa de l’àliga. L’escarabat volador que fa que a Zeus li caiguin els ous per terra. Els polítics condemnats, als quals els unionistes tracten com si fossin malalts terminals, no representen per força ideals desesperats.

Publicat a elnacional.cat, 22/07/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.