Homenatges, caminades i samarretes

Léalo en español

Del segle X al XVIII, els actes d’homenatge eren una manifestació externa i ostensible que donava solemnitat i eficàcia a la dependència del vassall envers el seu senyor. En un sentit general, doncs, l’homenatge és un acte de submissió, de respecte, de veneració, envers una persona. Amb el temps, els homenatges es van convertir en una celebració emotiva per celebrar la trajectòria d’una persona o d’una institució, normalment quan arriba al final de la seva trajectòria professional, o bé per haver promogut esdeveniments excepcionals. A la meva universitat, per exemple, el Centre de Documentació Ramon Llull va elaborar un web que incloïa una pàgina d’Homenatges. Van concebre-la com un espai per a la presentació de la biografia i la bibliografia d’investigadors significatius per a la ciència en la cultura catalana de l’edat mitjana i el Renaixement. Hi ressenyen la trajectòria de professors ja traspassats. Per tant, l’homenatge és el pas previ a la posteritat basada en una experiència viscuda excepcionalment.

L’ANC, amb el suport d’Òmnium i de l’AMI, ha decidit commemorar el quart aniversari del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 amb un gran acte en terres nord-catalanes. S’aprofitarà l’esdeveniment per començar el repartiment d’urnes per tot el territori català i homenatjar així “la feina que es va fer a Catalunya del Nord” per fer possible el referèndum. No acabo d’entendre aquesta fal·lera nostàlgica de mirar tothora cap enrere. L’1-O és un patrimoni que no s’ha de deixar perdre, perquè simbolitza la resistència de la ciutadania que volia resoldre el conflicte amb l’Estat per la via democràtica. Això és, votant. No va poder ser perquè la repressió policial va impedir-ho amb la intenció de desnaturalitzar i deslegitimar els resultats d’aquella jornada.

La nostàlgia sempre és un error. En la política i en la vida. No hi ha èpoques millors que d’altres perquè l’ésser humà pot capgirar l’adversitat si s’ho proposa

El referèndum va ser una victòria, no en tinc cap mena de dubte, però no va aconseguir de reeixir com un exercici resolutiu del dret d’autodeterminació. Els independentistes van guanyar l’Estat i el referèndum es va poder celebrar superant tots els entrebancs, però no es va assolir la independència, com tothom pot constatar. Es va perdre, si ho volen dir amb la determinació de Dolors Bassa, desmentint així els nous gurus del moderantisme que abans proclamaven, a plens pulmons, que havíem guanyat. No puc criticar la consellera que afirmi el que tots sabem. Sí que puc retreure-li que promogui una estratègia equivocada que passa, en primer lloc, per proclamar solemnement que les condicions actuals són les mateixes que les de l’octubre del 2007 i que per això cal renunciar a la unilateralitat. És una anàlisi còmoda i errònia. La desconstrucció del procés sobiranista, com observava amb una precisió quirúrgica Josep-Lluís Carod-Rovira en un article publicat fa poc, és culpa dels líders de l’1-O que més pressionaven en aquell moment per saltar la paret fos com fos. Ara abandonen, com lamentava Carod, “l’única arma de futur que tenim, la unilateralitat, encara que ells [l’Estat i el govern] no hagin renunciat, prèviament, a l’ús de la violència, la presó, les multes, les inhabilitacions i un ús absolutament antidemocràtic i anticatalà del marc legal vigent”. A les escoles de negocis i lideratge ensenyen que cap negociació es pot encarar mostrant-se feble de bon començament o bé amb un atac de nostàlgia que entela el futur.  

Tots els actes que ha anunciat l’Assemblea tenen el mateix esperit nostàlgic que la disseminació d’urnes l’1-O d’enguany. Per a què serviran aquestes urnes? Per a res. Són un mer simbolisme. El 2 d’octubre, l’ANC també organitzarà unes quantes marxes simultànies a peu per reivindicar el llegat de l’1-O i la independència. En aquest país hem convertit les caminades en actes polítics, però de vegades amb un rerefons d’ambició personal gens dissimulada. La Llarga Marxa dels comunistes xinesos, que van recórrer 12.500 quilòmetres durant tres-cents setanta dies, va ser una maniobra defensiva i no pas ofensiva. Va servir, això sí, perquè Mao Zedong comencés l’ascensió al poder a causa del seu lideratge durant la retirada. El disseny de les noves samarretes de l’ANC, amb el puny i l’estelada, és una font de finançament, imitant els clubs de futbol, de no saps ben bé què, si de la lluita o d’una estructura orgànica. En totes aquestes accions, que no critico, perquè cadascú té dret a fer el que vulgui, hi trobo a faltar la perspectiva de futur perquè la lluita no estigui sotmesa a l’atzar. Que el 3 d’octubre l’ANC programi un “gran acte polític” a Barcelona amb la voluntat que hi participin totes les entitats i organitzacions que van fer possible la vaga que va tenir lloc aquell dia del 2017, quin efecte tindrà després? Més que commemorar, l’ANC hauria d’estar treballant perquè la vaga general política pogués convocar-se de nou amb el mateix nombre —o més— de vaguistes que llavors.

La nostàlgia sempre és un error. En la política i en la vida. No hi ha èpoques millors que d’altres perquè l’ésser humà pot capgirar l’adversitat si s’ho proposa. La història és testimoni del temps, però també és, afirmava Ciceró, llum de la veritat, la vida de la memòria, mestra de la vida. La història, per tant, està al servei del present i no al contrari. L’estudi de la història ens hauria d’animar a continuar endavant amb determinació i a no resignar-se mai.

Publicat a elnacional.cat, 29/07/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.