“La multitud és sempre vora la violència”, fa un vers del darrer llibre de poemes de Joan Margarit, Animal de bosc (2021). Els humans som violents inclús quan ens discutim sobre aspectes immaterials. La memòria, per exemple. No soc tan pessimista com ho era Margarit quan en el mateix poema assegurava que “les multituds necessiten matar”. Tinc una opinió més positiva que ell del comú de la gent. Potser és perquè no tinc por al que soc i perquè em regeixo pels principis de la no-violència. La cultura de pau és un aprenentatge contra el pessimisme autoritari de Hobbes. L’amor al proïsme és un aprenentatge. On hi ha persones hi ha conflictes, i, per tant, és inútil intentar fer veure que vivim en una societat dominada per la unanimitat. Només faltaria que fos així.La democràcia, en una societat oberta, recolza en el pluralisme. La pluralitat d’opinions comporta controvèrsies. Durant la dècada sobiranista recent, un dels arguments de l’unionisme contra l’independentisme era, precisament, que dividia les famílies en l’àpat sagrat de Nadal. ¿Quina reunió familiar no és incòmoda per a un, per a dos o per a quatre membres de la família? Es discuteix per tot. El límit de tota controvèrsia ha de ser, si de cas, fer evitable la violència i reduir a la mínima expressió les idees totalitàries, que són les que amenacen la llibertat, socialment i en una simple sobretaula, perquè s’imposen a la força. La violència engendra violència, encara que a algú li pugui semblar que estic escrivint un tòpic.

Una de les violències que més agraden als humans és la violència simbòlica. La que té a veure amb els imaginaris que ens uneixen o bé ens separen. La setmana passada, mentre el Consell de Ministres aprovava la tramitació de la modificació de la llei de memòria del 2007, que tothom considera insuficient, un grup, autoproclamat independentista, va decidir passar a l’acció. Va cremar banderes i objectes del Terç de Nostra Senyora de Montserrat que es conserven en una cripta dedicada al requetè carlí que va lluitar a la Guerra Civil al costat de Franco. Aquesta acció me n’ha fet recordar dues altres, del 2018, a Vilalba dels Arcs. La primera són les pintades que va fer l’organització juvenil Arran al monument erigit pel requetè a Quatre Camins, un dels escenaris de la batalla de l’Ebre. La segona acció va tenir lloc al cap de poc al mateix lloc. Un altre grup va destrossar la Creu dels Requetès i un monument que es va erigir l’any 1960, amb el patrocini d’aquests carlins, en record als republicans caiguts al camp de batalla. No m’he equivocat, van ser els supervivents del Terç els que van promoure el monument en record dels seus adversaris. La vida de les persones de vegades evoluciona més de pressa que els canvis polítics. En la cultura de pau, els canvis en l’opinió pública són l’eina més important per a provocar qualsevol canvi. I és que, a la fi, és la gent la que transforma els governs, i no pas al revés.

“En la cultura de pau, els canvis en l’opinió pública són l’eina més important per a provocar qualsevol canvi. I és que, a la fi, és la gent la que transforma els governs, i no pas al revés

No existeix ni pot existir mai una memòria pública oficial, perquè això convertiria els espais de memòria en una mena de gran mausoleu totalitari, com molts n’hi ha hagut al món. No hi ha una sola memòria, n’hi ha moltes, i cal que totes siguin mostrades i respectades. Mostrar i respectar no significa exaltar la dictadura franquista. Traçar amb una línia ben ostentosa el recorregut del mur de Berlín pels carrers i places de la capital d’Alemanya tampoc no pretén exaltar el comunisme. Més aviat és el contrari. No és fàcil tractar la memòria, sobretot si hi ha qui és capaç, com el líder de Vox a Catalunya, Ignacio Garriga, de denunciar l’atac a la cripta montserratina amb una piulada en què considera la dictadura part de la seva tradició política: “…s’ha acabat la impunitat per als totalitaris: defensarem la nostra història, tradició i recuperarem Catalunya”. Quan el març del 2019 els feixistes van destrossar una placa que recordava les tortures davant la comissaria de Via Laietana, on hi havia hagut la Brigada Politicosocial, la regidora de Ciutadans, Carina Mejías, ho va voler justificar afirmant que la placa era “ofensiva”. Aquest és sempre el problema. A qui ofenia un record que era cert? La gestió de la memòria, incloent-hi la personal, és realment complexa. Pensin en el cas del professor Martí de Riquer. Va perdre un braç lluitant voluntari amb el Terç de Nostra Senyora de Montserrat i després fou censor franquista. Amb l’altra mà, però, va escriure la més gran de les contribucions a la història de la literatura catalana publicada sota la “negra nit”, que per a ell no ho devia ser gaire, del franquisme. Què fem, li escapcem el cap? El condemnem a galeres? La memòria necessita historiadors i no pas activistes.

Publicat a El Punt Avui, 27/07/2021

* * *

Traducción al español de Luis María Martínez Gárate:

“La multitud está siempre cerca de la violencia”, dice un verso del último libro de poemas de Joan Margarit, Animal de bosc (2021). Los humanos somos violentos incluso cuando discutimos sobre aspectos inmateriales. La memoria, por ejemplo. No soy tan pesimista como lo era Margarit cuando en el mismo poema aseguraba que “las multitudes necesitan matar”. Tengo una opinión más positiva que él del común de la gente. Quizás es porque no tengo miedo a lo que soy y porque me rijo por los principios de la no violencia. La cultura de paz es un aprendizaje contra el pesimismo autoritario de Hobbes. El amor al prójimo es un aprendizaje. Donde hay personas hay conflictos, y, por tanto, es inútil intentar hacer ver que vivimos en una sociedad dominada por la unanimidad. Sólo faltaría que fuera así. La democracia, en una sociedad abierta, se apoya en el pluralismo. La pluralidad de opiniones conlleva controversias. Durante la década soberanista reciente, uno de los argumentos del unionismo contra el independentismo era, precisamente, que dividía las familias en la comida sagrada de Navidad. ¿Qué reunión familiar no es incómoda para uno, para dos o para cuatro miembros de la familia? Se discute por todo. El límite de toda controversia debe ser, si acaso, hacer evitable la violencia y reducir a la mínima expresión las ideas totalitarias, que son las que amenazan la libertad, socialmente y en una simple sobremesa, porque se imponen por la fuerza. La violencia engendra violencia, aunque a alguien le pueda parecer que estoy escribiendo un tópico.

Una de las violencias que más gustan a los humanos es la violencia simbólica. La que tiene que ver con los imaginarios que nos unen o nos separan. La semana pasada, mientras el Consejo de Ministros aprobaba la tramitación de la modificación de la ley de memoria de 2007, que todo el mundo considera insuficiente, un grupo, autoproclamado independentista, decidió pasar a la acción. Quemó banderas y objetos del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat que se conservan en una cripta dedicada al requeté carlista que luchó en la Guerra Civil junto a Franco. Esta acción me ha hecho recordar otras dos, de 2018, en Vilalba dels Arcs. La primera son las pintadas que hizo la organización juvenil Arran en el monumento erigido por el requeté en Quatre Camins, uno de los escenarios de la batalla del Ebro. La segunda acción tuvo lugar al poco en el mismo lugar. Otro grupo destrozó la Cruz de los Requetés y un monumento que se erigió en 1960, con el patrocinio de estos carlistas, en recuerdo a los republicanos caídos en el campo de batalla. No me he equivocado, fueron los supervivientes del Tercio los que promovieron el monumento en recuerdo de sus adversarios. La vida de las personas a veces evoluciona más deprisa que los cambios políticos. En la cultura de paz, los cambios en la opinión pública son la herramienta más importante para provocar cualquier cambio. Y es que, al fin, es la gente la que transforma los gobiernos, y no al revés.

No existe ni puede existir nunca una memoria pública oficial, porque ello convertiría los espacios de memoria en una especie de gran mausoleo totalitario, como muchos lo ha habido en el mundo. No hay una sola memoria, hay muchas, y es necesario que todas sean mostradas y respetadas. Mostrar y respetar no significa exaltar la dictadura franquista. Trazar con una línea muy ostentosa el recorrido del muro de Berlín por las calles y plazas de la capital de Alemania tampoco pretende exaltar el comunismo. Más bien es lo contrario. No es fácil tratar la memoria, sobre todo si hay quien es capaz, como el líder de Vox en Cataluña, Ignacio Garriga, de denunciar el ataque a la cripta montserratina con un tuit en el que considera la dictadura parte de su tradición política: “… ha acabado la impunidad para los totalitarios: defenderemos nuestra historia, tradición y recuperaremos Cataluña”. Cuando en marzo de 2019 los fascistas destrozaron una placa que recordaba las torturas ante la comisaría de Via Laietana, donde había estado la Brigada Políticosocial, la concejala de Ciudadanos, Carina Mejías, lo quiso justificar afirmando que la placa era “ofensiva”. Este es siempre el problema. ¿A quien ofendía un recuerdo que era cierto? La gestión de la memoria, incluyendo la personal, es realmente compleja. Piensen en el caso del profesor Martí de Riquer. Perdió un brazo luchando voluntario con el Tercio de Nuestra Señora de Montserrat y luego fue censor franquista. Con la otra mano, sin embargo, escribió la mayor de las contribuciones a la historia de la literatura catalana publicada bajo la “negra noche”, que para él no lo sería mucho, del franquismo. ¿Qué hacemos?, ¿le cortamos la cabeza? ¿Lo condenamos a galeras? La memoria necesita historiadores y no activistas.