Un circ de dues pistes

Léalo en español

Circ Monumental sobre dues pistes amb Rubians i Popey, 1966

1. La política hauria de servir per resoldre conflictes. Quan no és així, la política deixa de ser l’activitat dels que governen o aspiren a governar els assumptes que afecten la societat. Sense política és impossible preservar la llibertat. Tenim molts exemples d’Estats regits teòricament per règims democràtics que restringeixen l’acció política. Espanya és un d’aquests casos. La política, doncs, ha d’oferir solucions i no pas entorpir la convivència. Ara mateix, a Barcelona, segons denuncia el sindicat majoritari de la Guàrdia Urbana, el “terrorisme urbà” derivat de les macrobotellades té un rerefons polític. Afirma el sindicat que la “policia no intervé perquè segueix criteris polítics”. No cal dubtar-ne, perquè el populisme d’Ada Colau té conseqüències com aquesta. Així com Mariano Rajoy i Pedro Sánchez són dos polítics incapaços de donar una sortida al conflicte de Catalunya per manca de convicció democràtica, Colau ha convertit Barcelona en una ciutat petita, bruta, insegura i empobrida amb les seves dèries ideològiques, pròpies d’un plistocè polític. L’actual alcaldessa incompleix una de les normes del bon lideratge: “que les coses que passen no destrossin (en aquesta ocasió literalment) la reputació de qui lidera”.

2. Els líders han de transmetre seguretat a les persones. Com més persones confiïn en un líder, més sensació de pau tindrà aquella societat. De fet, la vida en comú, la vida comunitària, no és gaire diferent de l’organització d’una empresa. Els compromisos tenen gradacions i qui es posa al capdavant d’una organització —d’un país o d’una ciutat— està obligat a donar confiança als que el segueixen. Contràriament al que creu molta gent, per esdevenir un bon líder no cal ser un model de grans virtuts, en el sentit religiós de la paraula, que és el que són molts polítics que s’omplen la boca amb frases boniques sobre els valors. Amb ser honrat ja n’hi ha prou. Quan un polític aconsegueix transmetre la imatge que no seria capaç de fer accions dolentes, sobretot actes de deslleialtat, furts (corrupció) o enganys, té moltes possibilitats de ser acceptat per molta més gent que la que s’identifica amb ell ideològicament. Hi ha casos ben coneguts al món. Olof Palme, n’és un. O a casa nostra l’antic alcalde de Sabadell, Antoni Farrés, la militància comunista del qual no impedia que fos votat per molts electors de dreta nua i crua. Carles Puigdemont està entrant, tot i que de vegades sembla que no se n’adoni, en aquesta categoria de polític. Hauria de reblar el clau i deixar de ser un líder de partit per esdevenir el líder nacional que necessita l’independentisme. Els primers que ho haurien d’entendre són els dirigents de Junts, que l’utilitzen per dirimir les seves diferències internes. Els aniria millor si fessin coincidir els lideratges electorals amb els polítics.

3. Les reaccions provocades per l’arrest de Puigdemont a l’Alguer —l’indret català a l’illa de Sardenya fa encara més èpica la situació— han demostrat fins a quin punt la solució del conflicte amb l’Estat passa per ell. Tant és el que el PSOE pacti amb Esquerra —o fins i tot amb una part de Junts—, el conflicte no amainarà mentre Carles Puigdemont mantingui el criteri —que és el que ha de sostenir un bon líder— que no busca una solució personal, sinó que la fi de la repressió ha de ser col·lectiva. Cap polític hauria de quedar atrapat per la Síndrome Francesco Schettino, el capità que va saltar del creuer Costa Concòrdia, deixant a la seva sort la tripulació i els passatgers, després que embarranqués davant de les costes de l’illa toscana de Giglio. La Justícia italiana va condemnar-lo a setze anys de presó. Al cap de tres anys de l’accident, el 2015, aquest capità va publicar el llibre Le verità sommerse (escrit conjuntament amb Vittoriana Abate) per insistir en la seva innocència. Va vendre un munt d’exemplars (uns 20.000 en poques setmanes), però no se’l va creure ningú. La credibilitat, entesa com l’entenia Ramon Llull, necessita un cert aïllament. L’isolament del beat al puig de Randa li havia de servir per poder concebre les idees que, després i amb èxit divers, escamparia per tot el món. L’isolament de Puigdemont a Waterloo hauria de servir per al mateix. Deia Napoleó que un líder és un negociador d’esperances. Puigdemont és l’esperança que la independència és possible si és a les nostres mans. 

El diàleg només obtindrà la credibilitat que ara mateix no té si serveix per iniciar una negociació de veritat. És un oxímoron negociar l’amnistia en una pista mentre en l’altra pista segueix l’espectacle de la repressió.

4. El cas Puigdemont —i el dels tres mil encausats— és la prova que l’estratègia de Pedro Sánchez, secundada per Esquerra, no funciona. Els indults als Nou de l’1-O han estat solucions personals (molt legítimes, no cal dir-ho), si bé irrellevants des d’un punt de vista col·lectiu. El conflicte no s’acabarà fins que no es resolgui el pinyol de la qüestió. El diàleg només obtindrà la credibilitat que ara mateix no té si serveix per iniciar una negociació de veritat. I per començar, Pedro Sánchez s’hauria d’atrevir a introduir al Congrés un projecte de llei d’Amnistia que la majoria parlamentària actual —amb la incorporació de Junts— podria aprovar sense cap mena d’inconvenient. És clar que per fer-ho primer caldria que el mag Sánchez s’hi atrevís. Si tingués la gosadia que no té, potser inclús salvaria Espanya tal com és ara. Però Sánchez, amb el suport d’Esquerra, insisteix que el procés de diàleg (el nou processisme) i la via judicial són esferes diferents. La resolució del conflicte entre l’Estat i l’independentisme no és un circ de dues pistes. És un oxímoron negociar l’amnistia en una pista mentre en l’altra pista segueix l’espectacle de la repressió. Espanya té un problema amb el poder judicial, això és evident, però seria una temeritat que l’independentisme pretengués fer la feina que pertoca als demòcrates espanyols. Com es troba a faltar aquell manifest que en una altra època haurien signat a correcuita un munt d’artistes, intel·lectuals i polítics pròxims al PCE i al PSOE per reclamar la llibertat de Puigdemont a Itàlia. Està clar que Javier Lambán no es pot comparar amb José Antonio Labordeta.

5. La negativa del PSOE a tirar endavant la reforma del delicte de sedició havia d’haver servit perquè els confiats obrissin els ulls. Ara no s’hauria de deixar passar com si res haver descobert que l’Advocacia de l’Estat va enganyar el TGJE per aconseguir que Puigdemont perdés la immunitat parlamentària i així facilitar-ne la detenció amb les euroordres vigents del jutge Llarena. Qui dubti a aquestes altures del conflicte que l’Estat està més compactat del que ens volen dir, viu en un altre planeta. Aquest Estat, amb els mateixos jutges i policies, va permetre que Felipe González i els seus sequaços sortissin airosos de la trama terrorista que va portar als assassinats dels GAL. El poder es demostra així. A l’independentisme, o almenys a la part més feble avui dia, que és Esquerra, li passa allò que Margaret Thatcher observava en relació amb les dones poderoses: “Ser poderós és com ser una senyora [en anglès: lady]. Si li has de dir a la gent que ho ets, llavors és que no ho ets”.

Publicat a elnacional.cat, 27/09/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.