Junts i els postconvergents

Léalo en español

Junts és un partit a mig fer. És un partit anèmic que va néixer a correcuita arran de la convocatòria electoral del 21-D, posterior a l’aplicació del 155. Al principi Junts només era una candidatura confeccionada per Carles Puigdemont i un entorn de persones molt reduït, que va utilitzar els drets electorals del PDeCAT per estalviar-se haver d’optar per constituir una agrupació d’electors. Tot i això, abans que Puigdemont tanqués el pacte amb Artur Mas, s’havia començat a recollir signatures per presentar-se a la contesa electoral sense cap mena de peatge. Vist com han anat les coses, crec que hauria estat la millor decisió. La política catalana no és agosarada ni en els moments més crítics. Falta gosadia i imaginació. És difícil saber quin hauria estat el resultat d’aquelles eleccions si Puigdemont hagués decidit entomar tot sol la construcció d’un espai polític independentista nou. Un espai plural que integrés corrents ideològics diversos per formar un partit, diguem-ne, semàfor —vermell, groc i verd— com el govern que segurament es constituirà a l’Alemanya post Merkel. L’eufòria de la victòria, en part inesperada, del desembre del 2017 va aparcar el debat orgànic. Junts era el grup parlamentari que Puigdemont dirigia des de Brussel·les i Elsa Artadi des de Barcelona. La resta de dirigents eren persones importants, però que tenien una posició secundària.

Els partits són màquines que funcionen amb un personal entrenat per fer unes tasques que estan al servei dels dirigents. La direcció del grup parlamentari originari no era del PDeCAT, encara que hi hagués persones, com Albert Batet, que n’eren militants. Batet era, dins el món convergent, un dirigent local, com també ho era Puigdemont. No pertanyia de cap manera al nucli que havia fet costat, primer, a Josep Rull i, més endavant, a Oriol Pujol en l’època que Artur Mas era el president de CDC. Batet tampoc no formava part de l’entorn de Marta Pascal. Malgrat comptar amb l’aval d’Artur Mas, Pascal estava enfrontada a Jordi Turull i al mateix Rull des del moment en què es va constituir el PDeCAT i després que ella “derrotés” la vella guàrdia amb l’ajuda soterrada de David Madí. Qui es pensi que Marc Guerrero va fer aquella espectacular intervenció inicial amb la qual va destarotar els plans d’un congrés fundacional del PDeCAT que es preveia plàcid, s’erra. Madí i Guerrero són de la mateixa corda. Madí és un home a qui agrada la penombra, emulant aquell ministre de Tony Blair, Peter Mandelson, que era conegut amb els renoms de “the Prince of Darkness” i “the Sultan of Spin”. Dos malnoms que li escauen, si bé Madí sempre ha estat més caut que el polític anglès. Ha vist com s’enfonsaven molts vaixells mentre fugia a tot drap amb una Zodiac. El 21-D, el pes dels postconvergents era mínim. Elsa Artadi s’havia donat de baixa del PDeCAT abans d’acceptar l’oferta de Puigdemont per al 21-D. No dic que els postconvergents fossin irrellevants. Només assenyalo que van quedar desbordats per la il·lusió dels nous candidats i d’un entorn que provenia d’espais polítics molt diversos. A més de persones vinculades a CiU, la candidatura de Junts estava integrada per antics militants d’ICV, de Nacionalistes d’Esquerra, del PSC, dels Verds, de Reagrupament, d’Esquerra, etc. La pluralitat ideològica i política era la gran riquesa de Junts, que es diferenciava d’ERC pel fet que havia aconseguit aplegar gent de dreta i d’esquerra en un únic projecte independentista entorn del president deposat.

Junts està cridat a ser el partit per la independència si sap resoldre la seva crisi de lideratge. Puigdemont ja no pot ser-ne el líder orgànic

Durant molt de temps, l’acció política de Junts va ser la que executava el grup parlamentari. Això no agradava gens al nucli dirigent del PDeCAT en mans d’una Marta Pascal cada vegada més envalentida i intransigent. Reclamava protagonisme per al seu partit i, també, quotes de poder. Se la va deixar fer i va anar creixent i creixent fins a tenir una agenda pròpia que ja no van poder dominar els que asseguraven que la tenien controlada. Es va creure que era una personalitat política de la rellevància que havia adquirit Carles Puigdemont. Li va voler plantar cara amb l’ajuda inestimable d’alguns barons d’Artur Mas que no veien de bon ull la creació de la Crida Nacional per la República. La Crida va ser un “invent” afortunat per congriar l’entusiasme de l’1-O (a la convenció fundacional de l’octubre del 2018 a Manresa s’hi van aplegar 5.000 persones sense que ningú organitzés cap autocar), però que van avortar els mateixos patrocinadors a instàncies del PDeCAT. L’arrencada de la Crida va ser una catarsi independentista que va fer tremolar els estats majors dels partits tradicionals. En el congrés constituent de la Crida, de cop va emergir una figura imprevista, Laura Borràs, que va ser la dirigent més votada per la militància. Borràs és una dona empàtica, que té baraca, i una ambició que tanmateix no desfigura la coherència del seu discurs polític. Va néixer políticament, com diu ella, l’1-O, però ara com ara és l’actiu electoral més important de Junts. La Crida va ser una estafa amb totes les lletres, el sacrifici de la qual tampoc no va servir per apaivagar les ànsies de poder d’un PDeCAT cada vegada més escorat cap a la dreta. És gairebé un acudit que les persones que no volien integrar-se en un projecte amb gent declaradament d’esquerra i que es queixaven sempre de la dependència del Govern de la CUP, fossin les mateixes que més endavant s’apuntessin a la moció de censura que va fer caure Rajoy per encimbellar Pedro Sánchez i prescindir de l’independentisme.

Algú va fer creure interessadament a Marta Pascal que era la dirigent del futur. L’abril del 2020, Pascal va abandonar el PDeCAT, després de dos anys de discrepàncies internes. Es va llançar a la piscina amb vigor i l’escalf de quatre antics dirigents (Carles Campuzano, Jordi Xuclà, Marta Pigem o Lluís Recoder), de l’anomenat Grup de Poblet i de La Vanguardia, sempre atenta a dinamitar l’independentisme. Al final va resultar que la piscina estava buida i que el Partit Nacionalista Català que va crear a posteriori no va tenir cap recorregut. Sobretot després de la decisió del PDeCAT d’Àngels Chacón de separar-se de Junts. Un cop refets de la “marginació” del 21-D i neutralitzada la Crida per obra i gràcia de Jordi Sànchez, els postconvergents recalcitrants volien convertir Junts en allò que estava programat que fos el PDeCAT el 10 de juliol del 2016, el dia que va néixer traumàticament el partit hereu de CDC. No se’n van sortir. Si el 2017 Junts per Catalunya havia nascut per fer front a les seqüeles de les ferides posteriors a l’1-O i a l’aplicació del 155, a les eleccions del 2020 Junts es va enfrontar electoralment als postconvergents de veritat. Són els mateixos que ara intenten reagrupar-se novament per constituir un partit de dreta sobiranista, que és el mot que fan servir aquells que ja descarten la independència per utòpica. Jaume Asens és de la mateixa opinió i juga amb aquest mot per lligar els postconvergents (que tenen quatre diputats a Corts) a la majoria parlamentària de Pedro Sánchez. Els postconvergents, juntament amb Esquerra, són els normalitzadors que busquen els socialistes i els comuns per justificar una irreal agenda de retrobament. Als de Junts els assisteix la raó quan titllen la taula de diàleg de ser una reunió d’aliats.

Junts està cridat a ser el partit per la independència si sap resoldre la seva crisi de lideratge. Puigdemont ja no pot ser-ne el líder orgànic. La seva tasca és una altra, menys partidista. Per resoldre la successió, cal que Junts trobi l’equilibri entre tots els sectors que van posar en marxa el projecte i la gent nova que s’hi ha incorporat, com el conseller Jaume Giró, que als seus cinquanta-set anys té molt de camp per córrer. Cal que Junts sigui realment el partit semàfor que aconsegueixi casar la llibertat individual amb el benestar col·lectiu, la sostenibilitat amb el progrés, l’activisme amb l’acció de govern. Els revolucionaris encorbatats són més temibles i eficaços que els trinxeraires. Això fa molts anys que ho van aprendre els dirigents del Sinn Féin, fins al punt d’aconseguir que enguany el partit, abans minoritari, hagi esdevingut el més votat als dos parlaments d’Irlanda, al nord i al sud. A l’SNP, els vestits de color pastel de Nicola Sturgeon no li han fet perdre cap majoria ni serveixen per assegurar que el partit és de dreta per això. Ni el Sinn Féin ni l’SNP han necessitat renunciar a res, i encara menys a la política, per esdevenir el pal de paller de l’independentisme irlandès i escocès. El que Junts necessita és acabar de coure el partit amb un lideratge interior fort i integrador. Cal un pacte entre famílies amb l’objectiu de recuperar tots els actius polítics que ha anat perdent pel camí a conseqüència de les batalles plantejades per un PDeCAT assedegat de poder. Cal tornar a l’esperit del 21-D amb més maduresa i menys cops a la canella. Només la democràcia interna i la lleialtat permetran que Junts es recuperi de l’anèmia actual per ser una alternativa als republicans i als postconvergents.

Publicat a elnacional.cat, 30/09/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.