Aniversari de l’1-O

© Àlex Recolons

Estic segur que tothom recorda on era l’1-O de 2017. El record dels grans esdeveniments són difícils d’esborrar, malgrat la persistent matraca unionista per desvirtuar el referèndum i, sobretot, la repressió que volia impedir la votació. Aquell referèndum és irrepetible. Va culminar un procés de molts anys de lluita per l’autodeterminació i la independència. No té cap sentit, doncs, que la CUP plantegi ara repetir la convocatòria d’un nou referèndum quan estem en les mateixes condicions de fa quatre anys o pitjors. Després d’haver pactat amb Esquerra dos anys de marge per tal que els republicans despleguin la seva agenda “diàleg” amb Madrid, què busquen els anticapitalistes quan fan una proposta com aquesta? Notorietat, suposo, perquè el nou referèndum no se celebraria abans del 2025. Ganes de tocar el flabiol, francament. Fa temps que hem descobert que la CUP pot afirmar una cosa i la contrària amb la mateixa flegma que Groucho Marx (que si visqués, demà celebraria el seu 131 aniversari) assegurava que “aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tinc d’altres”. Un dia afirma que l’1-O no vam ser prou gent per guanyar la independència i l’endemà reclama a la majoria independentista de la Mesa del Parlament que tramiti una proposta de resolució que és un brindis al sol i pot tenir conseqüències nefastes. Foc d’encenalls que no fa que les coses canviïn. Les batalles simbòliques només s’han de plantejar quan estàs segur que no se’t giraran en contra com un bumerang. La confrontació, si és realment intel·ligent, no és això. La credibilitat de la CUP va quedar feta miques el dia que es va negar a fer president Jordi Turull quan estava a punt d’entrar a la presó. Les bones decisions són aquelles que no fan perdre el temps i ajuden a guanyar.

Tornar a repetir errors del passat no és un bon camí. L’1-O és un patrimoni de la lluita independentista, però no és de cap manera una solució. No haver pogut culminar el procés independentista no invalida la lluita democràtica anterior a la celebració del referèndum. Al contrari, li dona un valor històric impressionant, perquè mai abans no s’havia arribat a unes cotes tan altres de suport a l’independentisme com llavors. Es va perdre l’oportunitat per una combinació d’imperícia, repressió i desunió. Un còctel massa fort i amarg que va fer saltar pels aires el primer intent de proclamació de la República Catalana, el 10 d’octubre, i va convertir la proclamació del 27 d’octubre en una mena de sainet que val més deixar enrere. Quan sento que algú diu que “ho tornarem a fer”, tinc esgarrifances. Seria millor que reivindiquéssim que “ho tornarem a intentar”. I que ho farem millor, havent dilucidat molt abans les discrepàncies que ara mateix enfronten els republicans amb els independentistes i els anticapitalistes. Però reclamar un mínim de prudència i sentit polític per reprendre el camí cap a l’autodeterminació no vol dir ajornar sine die l’objectiu de poder exercir el dret d’autodeterminació en unes condicions de normalitat democràtica. La repressió va alterar la convivència a Catalunya amb la intenció clara d’invalidar el referèndum. Va aconseguir-ho a mitges, perquè les imatges de la resistència pacífica ciutadana davant les càrregues policials van donar la volta al món. El gran patrimoni de l’1-O de 2017 és haver aconseguit burlar la repressió per poder obrir els col·legis electorals, haver demostrat que es podia votar amb un cens universal i que la desobediència va ser la millor arma per defensar les urnes contra els agents estatals que volien segrestar la democràcia.

És raonable que molta gent estigui decebuda amb els partits i els dirigents que van estar al darrere de la celebració del referèndum de l’1-O. No van estar a l’altura de les circumstàncies. La presó i l’exili són la prova més inequívoca que no ho van fer bé. Però els desencantats no han deixat de ser independentistes per això. Al contrari. L’únic que reclama aquesta gent és que algú es posi al capdavant del nou període que ha de culminar en l’exercici, en una atmosfera democràtica normalitzada, del dret d’autodeterminació. Fins que no es pugui celebrar un referèndum acordat, el mandat de l’1-O segueix vigent. Entenc que la CUP deu defensar el mateix encara que reclami repetir el referèndum al final de l’actual legislatura. La unilateralitat no s’anuncia mai. En una partida d’escacs cap jugador li diu anticipadament al contrari quines peces mourà. Si en algun moment s’obre una finestra d’oportunitat, ja es veurà si som capaços d’aprofitar-la sense cometre els errors de fa quatre anys. De moment, estaria bé que deixéssim de banda els retrets sobre què va passar després de l’1-O. No ho sabem tot, però tothom ha quedat retratat. És més important el futur que l’ahir.

Publicat a la Revista Mirall, 01/04/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.