L’humanista de guàrdia

Léalo en español

1. Només les organitzacions que facin valdre el talent podran competir de manera sostenible. Aquest podria ser el resum del Talent & Knowledge Congress que s’ha celebrat aquest cap de setmana a Sant Cugat. La iniciativa de convocar-lo és de la fundació, creada per Bru Recolons, Impulsa Talentum, promotora, també, dels premis Talent associats a la Cambra de Comerç de Barcelona. Ja els en vaig parlar en la columna que vaig dedicar a defensar les humanitats, tan secundàries en l’àmbit de la recerca i tan reivindicades per assegurar una nova cultura empresarial que tingui en compte les persones i respecti el medi ambient. Tots els participants en les diverses taules rodones que es van organitzar van posar l’èmfasi, per tant, en la necessitat que el talent, la recerca i la innovació vagin acompanyades de valors ètics que inspirin la investigació i l’acció. El talent necessita ànima, si es vol dir així, perquè és un fenomen social que es desenvolupa en unes coordenades d’espai-temps. La capacitat d’inventar i d’innovar depèn, entre altres coses, del desenvolupament de la idea de progrés, que només es pot comprendre històricament, i que va variant, precisament, a partir de l’evolució dels valors humans. El naixement de la ciència moderna està vinculat a la lluita política per la llibertat política i religiosa. Què assegura l’ètica del talent? Es podria dir que un mateix, però les organitzacions, tant si són públiques com privades, haurien de vetllar perquè fos així. Estaria bé que les empreses tinguessin, a més del típic departament de control de qualitat, un disruptiu humanista de guàrdia. Alguns despatxos d’arquitectes dels anys seixanta estaven formats per arquitectes, enginyers i, tatxam!, filòsofs. Ara estem vivint un canvi cultural com el dels anys seixanta, però en versió tecnològica i digital, que no pot deixar enrere les humanitats. L’esperança és que l’exigència de diversitat de gènere, en empreses i en tota mena d’organitzacions, només serà possible amb un canvi de mentalitat sobre la llibertat i la igualtat.

La capacitat d’inventar i d’innovar depèn, entre altres coses, del desenvolupament de la idea de progrés, que només es pot comprendre històricament, i que va variant, precisament, a partir de l’evolució dels valors humans. El naixement de la ciència moderna està vinculat a la lluita política per la llibertat política i religiosa. Què assegura l’ètica del talent? Es podria dir que un mateix, però les organitzacions, tant si són públiques com privades, haurien de vetllar perquè fos així.

2. “Innovar o morir” és la recreació en el món tecnològic d’avui d’aquell “revolució o mort” de l’època de l’alliberament social i polític, especialment en aquells indrets sotmesos a les dictadures. Més que un crit tètric vol ser un clam a favor de l’esperança. Podem no fer res i deixar que l’opressió acabi amb nosaltres o bé podem rebel·lar-nos per assolir un món millor. Atrevir-se a innovar ve a ser el mateix. La societat digital avança ràpidament, per bé que no sempre ho fa eficientment i això comporti problemes polítics. El col·lapse de la pàgina web del departament de Salut per l’alta demanda de “passaports” covid, que va obligar a suspendre una ordre política que en ella mateixa ja era prou polèmica, demostra fins a quin punt la innovació depèn de factors, diguem-ne, extracientífics. Que Catalunya no és Estònia en termes de digitalització és evident. Aquest és el segon gran col·lapse informàtic que pateix la Generalitat. El novembre de l’any passat va col·lapsar el sistema per sol·licitar les ajudes que la Generalitat havia posat en marxa per als autònoms afectats pel coronavirus. No és que falli la fibra òptica. L’error està en la mateixa organització de la xarxa de telecomunicacions i tecnologies de la informació de la Generalitat. Qui es farà càrrec del cost polític d’una errada com aquesta? Els tecnòlegs segurs que no, perquè fins i tot és probable que treguin pit, sinó els polítics, que són els encarregats de vetllar per la convivència i el dret dels ciutadans a la salut i a les ajudes socials. A l’administració, com a les empreses, li calen més creadors que no pas soldats, per dir-ho a la manera del professor Esteve Almirall. A L’home revoltat (Raig Verd, 2021), Albert Camus parlava de l’ètica de l’acció, que és tant com dir que cal fer compatibles els mètodes amb els objectius. Per exemple, generar talent a l’escola des de ben petits.

3. El talent també s’educa. Però no sempre el sistema educatiu està dissenyat per a aquesta tasca. La manca de finançament de la sanitat té unes conseqüències molt visibles: mortalitat, llistes d’espera, saturació dels serveis, etc. La crisi del sistema educatiu és més invisible i va més enllà del model lingüístic, que és l’únic que preocupa a l’espanyolisme, i de la denúncia del dèficit fiscal que, com en l’àmbit sanitari, ens priva de recursos. Tot és vell en educació i les solucions són, per ara, burocràtiques i reguladores. L’ensenyament superior —si més no en la meva àrea, la història— els programes docents i el grau en ell mateix són vells i inapropiats pels temps que vivim. Seguim amb un disseny curricular i una divisió disciplinària que és pròpia del segle XIX, quan la història era el fonament del romanticisme polític i es basava en doctrines en lloc d’evidències. No ens hem mogut de lloc. Per això el grau d’història té tan poc prestigi, malgrat la importància que té per determinar polítiques de tota mena, fins i tot científiques. “Aprendre a reconèixer la informació veraç constitueix un ingredient fonamental de tota educació que aspiri a ensenyar el que importa” ha escrit Rolf Tarrach, l’antic director del CSIC i de l’Associació Europea d’Universitats. El grup Adecco, una empresa dedicada a la gestió dels recursos humans, va presentar fa poc l’informe La brecha entre la universidad y la empresa: más allá de título, basat en una enquesta feta a 4.700 joves de tot l’estat. El resultat és demolidor. El 60 % dels joves no creu que la Universitat els prepari per trobar treball. Segons l’informe, aquests joves creuen que les habilitats que els ajudaran a trobar feina són, per aquest ordre, l’ús de les noves tecnologies (77,3 %), els idiomes (69,6 %) i demostrar que es dominen els anomenats soft skills (60,1 %), o sigui les habilitats comunicatives i la intel·ligència emocional, entre altres característiques. L’informe no diu res del talent o de la innovació, cosa que ja és ben significativa, però sí que només un 16 % dels joves dona importància a les qualificacions obtingudes a la Universitat. Un menyspreu que lliga amb una altra dada, aquesta extreta d’una enquesta de l’INE, que indica que només el 6 % de les empreses confien en la universitat per anar-hi a trobar talent i promoure la innovació. La Universitat té al davant un gran repte que no se solucionarà amb un mer canvi de llei. Humanisme o mort. Aquest és el dilema.

Publicat a elnacional.cat, 29/11/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.