Junts o l’alè del drac

© CCMA

El gran antropòleg Joan Prats explicava en un article de fa uns quants anys que un dels focus de difusió de la mitologia del drac va ser l’Extrem Orient. A les civilitzacions precristianes asiàtiques (la xinesa, sobretot), a la civilització babilònica i egípcia i a la cultura grecoromana i també a l’Antic Israel, el mite del drac tenia un sentit positiu. A la Xina va esdevenir l’emblema del poder dels emperadors. Però a mesura que el temps transcorria i el drac mitològic es desplaçava cap a Occident, el simbolisme benèfic del drac xinès va començar a perdre força. Diguem que el text original que converteix el drac en un monstre malèfic és el text bíblic de l’Apocalipsi: “I ensems aparegué un altre prodigi en el cel. Vet aquí un gran Drac, color de foc, que tenia set caps i deu parells de banyes, i damunt els seus caps set diademes”. Vet aquí, doncs, el drac dels set caps, identificat amb la catàstrofe, que haurà de ser combatut i mort per l’heroi. Sigui aquest l’Arcàngel Miquel, l’heroi grec Perseu o el viking Thor o bé el sant Jordi de Capadòcia, el màrtir de la cristiandat, esdevingut patró de Catalunya per l’admiració que li tenia l’estament cavalleresc.

Al llarg de la història de la humanitat els dracs s’han aparellat sempre amb el poder i amb la lluita per aconseguir-lo o bé per preservar-lo. Les llegendes van d’allò més bé per fer tota mena d’interpretacions, especialment polítiques. A Catalunya, per exemple, hi ha qui analitza què és avui Junts per Catalunya i identifica el partit fundat per Carles Puigdemont com un drac de set caps. La mitologia grega identificava aquesta mena de dracs amb l’Hidra de Lerna, un monstre de l’inframon amb forma de serp de múltiples caps a la qual s’enfrontà Hèracles per matar-la. No va ser una missió fàcil, ja que cada vegada que li tallava un cap, en sorgien dos més. L’Hidra de Lerna ha inspirat els científics tant pel seu aspecte com pels seus poders. Per la capacitat de reproduir-se. Junts per Catalunya és el partit que més vegades s’ha donat per mort i més vegades ha ressuscitat, sovint traumàticament, és cert, però amb força determinació. Per tant, es fa difícil determinar si Junts és realment el partit-monstre que descriuen alguns il·luminats o bé l’hidra que es regenera constantment perquè muta amb la perspectiva del temps. Potser aquest és el pitjor defecte d’un partit que comanda amb mà autoritària Jordi Sànchez per la inhibició del president-fundador. Jordi Sànchez només té el suport d’una bestiola, gran d’aspecte però petita políticament, que s’amaga al fons de l’inframon. La resta de dirigents, de la A a la Z, hi estan en contra. Per molt que es digui Jordi, el secretari general de Junts no és cap sant mitològic que rescata donzelles. Allò que ha provocat la reunió de tanta gent que se sent incòmode amb la seva manera de dirigir el partit no és, com es diu, que sigui un estrany a la cleda tradicional d’aquest món. Aquesta condició podria aplicar-se a molts dirigents de Junts. El que l’està matant és el seu tacticisme, que fa que el partit derrapi constantment a cops de volant. Es diu que l’executiva del partit va consensuar un criteri sobre els pressupostos i ell, un cop sortit de la reunió, va acabar per imposar el que va voler. Es veu que durant la negociació del pacte d’investidura va fer el mateix. Sànchez no té cap estratègia i actua segons el vaivé de l’escenari polític.

Junts és, per damunt de tot, un partit independentista. Sense aquesta variable és impossible explicar-ne l’existència. Va néixer amb aquesta etiqueta i moriria si deixés de ser el fonament del partit. La Crida Nacional per la República havia de superar la coalició electoral creada a correcuita el 2017. No va quallar, després d’un acte inaugural esclatant i entusiasta, perquè Jordi Sànchez va sucumbir —amb l’aprovació d’alguns dels sectors que ara s’hi enfronten— a les exigències del PDeCAT. Això no va evitar que més endavant els de David Bonvehí s’escindissin de Junts per iniciar un trajecte en solitari. Si no fos pels quatre diputats que els convergents tenen a Madrid (que, per altra banda, van ser elegits en la llista de Junts), a hores d’ara estarien extingits. Anul·lada la Crida, amb la pèrdua d’uns quants efectius que donaven pluralitat al projecte, Junts va transformar-se en partit. Un partit de camarilles, és cert, que no ho seria si estigués dirigit amb generositat i amb un esperit reformista i integrador. No pot ser, per exemple, que la política d’aliances depengui del que opinin mitja dotzena d’alts càrrecs de l’antiga Convergència, que vetllen més per l’interès propi que no pas per l’interès general, incloent-hi el del partit que els manté a la cúpula governamental. Caure en l’autonomisme també és això. De vegades cal prendre decisions doloroses per obtenir credibilitat. Ho acaben de veure a Suècia amb la dimissió, al cap de set hores, de la primera dona investida primera ministra. Ha estat una audàcia per tornar a ser nomenada sense algunes de les hipoteques pressupostàries que li havien caigut al damunt. Cada sistema polític té els seus condicionants, però un polític demostra tenir capacitat i lideratge si sap capejar el temporal i sortir-ne viu.

El debat en el si de Junts no és ideològic. Aquesta és la dèria dels sectors situats als dos extrems. Si l’estratègia de ruptura amb Espanya no és mera retòrica, com l’independentisme ho és ara per a Esquerra, el debat ideològic no és el més important perquè el mínim comú denominador és compartit: generar riquesa, conciliar el progrés econòmic amb el benestar,  a més de proposar polítiques redistributives i d’igualtat, basades en la sostenibilitat, el feminisme i l’ecologisme. Em fa l’efecte que tots els sectors que integren Junts per Catalunya comparteixen l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible aprovada per les Nacions Unides. Un sector posa l’accent en uns aspectes i un altre sector en uns altres. L’argamassa que ajunta tots els sectors és, doncs, l’independentisme. La voluntat de ruptura amb l’estat no allibera Junts de la necessitat de governar a la Generalitat i als ajuntaments. De la mateixa manera que seria ridícul voler participar en la governabilitat de l’estat quan te’n vols separar (una altra cosa és com cal actuar a Madrid), seria irresponsable deixar a les mans de la divina providència la gestió del dia a dia. Els poso un exemple, que no és gaire popular, però que estic segur que vostès li donaran voltes un cop els exposi què n’opino. El pacte subscrit per Junts amb el PSC a la Diputació de Barcelona és més tècnic que polític. Aquesta institució dona serveis als ajuntaments de la circumscripció, molts dels quals són dirigits pels independentistes i els socialistes, que tenen a les seves mans els més poblats. Vostès creuen que es podia marginar els socialistes amb una distribució electoral com aquesta? No, és clar que no, i si els republicans haguessin entès que no podien aprofitar l’ocasió per fer la llesca als independentistes i als socialistes a la vegada, potser ara presidirien l’ens provincial. Les diputacions són com els ajuntaments i els pactes tenen una lògica molt diferent dels acords fets en clau nacional o estatal.

La invenció de Junts, en el sentit de cercar idees i arguments, és imperativa, sobretot si vol que l’aposta estratègica per reforçar el Consell per la República sigui un èxit. És evident que el president Puigdemont no pot aspirar a presidir el Consell i Junts al mateix temps. Cal que es decideixi. Abans que això no passi,  ell mateix hauria de propiciar un acord entre tots els sectors per convidar-los a fer una renovació del partit. Cal que acordin una redistribució de responsabilitats i la definició d’una estratègia, compartida per tothom, basada a governar bé i a combatre l’estat al costat dels moviments socials i les entitats cíviques. S’ha vist en la defensa del català a l’escola. Aquest és el camí a seguir. El que hauria d’evitar Junts és caure en la contradicció que ha caigut Yolanda Díaz, la ministra espanyola de Treball i Economia Social. Alhora que es posa al capdavant d’un nou projecte polític, suposadament molt d’esquerra, la dirigent comunista és incapaç de fer de mediadora per resoldre un conflicte laboral que ha incendiat els carrers de Cadis. La resposta del seu govern ha estat la repressió. Enviar-hi la policia nacional perquè estomaqui els treballadors gaditans com l’1-O estomacava els ciutadans de Catalunya que acudien a les urnes. No hi veuen una gran contradicció? Diuen que l’Hidra de Lerna era capaç de matar amb el seu alè verinós. Potser és aquesta condició letal del “monstre”, del partit-monstre, el que més temen aquells que estan tan preocupats per la salut de Junts. L’hidra sempre reviu.

Publicat a la Revista Mirall, 26/11/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.