El futur que ens espera

Léalo en español

El monjo vora el mar, 1810, © Caspar David Friedrich

L’immobilisme és el recurs dels temorosos i dels conservadors. Mentre pensava què havia d’escriure per a la columna d’avui vaig rebre un missatge d’una jove periodista. Com que ens tenim una mínima confiança, tot i que amb els periodistes no se sap mai, vaig aprofitar l’avinentesa per demanar-li consell. Espero que no se senti molesta perquè els explico tot això. Volia saber si una anècdota que havia viscut abans-d’ahir en un plató de televisió era un bon recurs per explicar com el dogmatisme constitucional s’ha convertit en una forma d’involució. Li’n faig un resum i la seva resposta em deixa planxat: “Aquest argument ja està molt repetit, no?” Repetit per qui?, em vaig preguntar, una mica mosca. Per si no n’havia tingut prou aixafant-me la guitarra, al cap d’un moment la mateixa periodista m’envia un nou missatge per enfonsar-me encara més: “No sé què podeu fer els independentistes”. Darrerament, ho constato sovint, impera el fatalisme, que ja saben vostès que és aquella doctrina que considera tot el que passa com a determinat per endavant d’una manera inevitable. Encara que des de les eleccions del 14-F tornem a discutir el que discutíem el 1980, el 1990, el 2000, el 2006 i el 2010, com si res no hagués passat, no estem condemnats.

“Hi ha crims de passió i hi ha crims de lògica”. Així comença L’home revoltat d’Albert Camus (Raig Verd, 2021). El propòsit de Camus en publicar aquest llibre el 1951 era examinar els crims de lògica de la realitat del seu temps. El gran escriptor francès, que oposava la revolta a la revolució, va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1957, l’any que vaig néixer. El dissabte pròxim faré seixanta-quatre anys i l’ANC d’Igualada m’ha convidat a parlar sobre el present i el futur de l’independentisme. És possible que el meu temps no estigui marcat per esdeveniments tan dramàtics com els que va viure la gent de què parla Camus en el seu llibre. Nosaltres ja no hem de triar entre si hem de donar mort o no, entre l’assassinat o la revolta. A l’Europa dels vint-i-set és difícil que s’admetin aquesta mena de dilemes. El terrorisme ha anat desapareixent d’Europa (a Alemanya, a Itàlia, a Espanya o a Irlanda del Nord), perquè el terrorisme global va superar la violència, diguem-ne local, però, també, perquè el context polític, l’existència de la Unió Europea, va actuar de tallafocs. La UE no és la panacea, com estem comprovant, però almenys, si ens ho mirem des de la perspectiva catalana, el fet que Espanya formi part d’aquesta Europa va salvar-nos dels tancs l’1-O. No és poca cosa. No va salvar els independentistes de la repressió i de l’exili. I tanmateix, a l’exili Europa és una cuirassa que protegeix Carles Puigdemont i els altres exiliats, incloent-hi un cantant, Valtònyc, que, si s’hagués quedat a Espanya, ara estaria empresonat, com Pablo Hasél.

El poder de decidir, el dret a fer-ho, és l’essència del lliure albir de l’acció humana. (…) La llibertat no es conquereix amb el nihilisme, sinó amb l’acció. M’he fet gran plantant cara a les circumstàncies

Els explico l’anècdota que l’amiga periodista va desaconsellar-me que els expliqués. Soc rebel de mena. La cosa va anar així. A la tertúlia del Catalunya Opina de 8TV, el conductor, el pare franciscà Carlos Fuentes, va connectar via Skype amb l’eurodiputat Jordi Cañas. Ho fa sovint i des del cor de Brussel·les aquest polític de Ciutadans fa gala de no haver coincidit mai amb Puigdemont i que, si ho fes, ni tan sols el saludaria. Hi ha qui, sota l’etiqueta de liberal, no pot estar-se de “matar”, per bé que sigui metafòricament, l’adversari. Fuentes volia preguntar a Cañas què opinava de la performance que el partit taronja havia organitzat el dia abans, a les portes del Parlament de Catalunya, en desplegar una bandera rojigualda de 51 m. Amb l’agressivitat teatral que el caracteritza, Cañas va oferir el típic discurset constitucionalista. No va parar de repetir que els catalans havien votat una Constitució que havia possibilitat més de quatre dècades de pau, etcètera. Ja s’ho poden imaginar. Mentre ell parlava jo observava les deu persones que érem al plató, entre tertulians, tècnics i cameràmans. Llevat del frare-conductor i jo, cap dels altres, incloent-hi el Cañas, havien pogut votar la constitució del 1978. O no havien nascut o bé eren massa petits. Fins i tot en Fuentes va poder votar pels pèls, perquè el 6 de desembre d’aquell any ja tenia divuit anys. A les primeres eleccions del 1977 només havien pogut votar els majors de vint-i-un anys, però el govern Suárez va decidir, en plena campanya del referèndum constitucional, rebaixar la majoria d’edat a divuit anys mitjançant el reial decret 33-1978, de 16 de novembre. Va ser una bona jugada, perquè l’oposició democràtica reivindicava aquesta rebaixa i era difícil que critiqués una decisió que no va passar per les Corts i que alterava els cens descaradament. La intencionalitat era manifesta.

Totes les constitucions tenen un context històric. No em fa res reconèixer que jo vaig votar que sí a la constitució actual. La dicotomia era clara: o constitució o barbàrie. No hi havia cap altra alternativa. Em poden retreure el que vulguin, però seria injust. L’opció avui majoritària a Catalunya, l’independentisme, tenia representants molt decidits i respectats, com Lluís Maria Xirinacs, però eren molt minoritaris. Nacionalistes d’Esquerra i el BEAN van estimbar-se a les eleccions de 1980, van concórrer-hi separadament i només van obtenir 44.798 i 14.077 vots, respectivament. Si s’haguessin presentat plegats, segurament haurien obtingut els dos diputats que va treure el Partit Socialista d’Andalusia-Partit Andalús de Catalunya. L’ERC d’Heribert Barrera era, simplement, una opció federalista. En tot cas, cada època històrica es dota de les seves lleis i en canvia d’altres. La constitució americana, que va entrar en vigor el 1789, ha estat esmenada vint-i-set vegades, el primer cop el 1791, al cap de ben poc d’haver estat aprovada el 1787, per tal d’assegurar la llibertat de culte, d’expressió, de premsa, de petició i de reunió. El poder de decidir, el dret a fer-ho, és l’essència del lliure albir de l’acció humana. Si no fos així, no existiria aquesta constitució que branden conservadors i esquerrans, feixistes i liberals espanyols per impedir als catalans l’exercici de la llibertat, ni les dones estatunidenques tindrien dret al sufragi, que va arribar amb la dinovena esmena, promulgada el 18 d’agost de 1920. La constitució espanyola s’ha convertit en un mite, tant com a França ho és la Resistència. En tots dos casos els apologetes actuals intenten emmascarar la realitat del moment, el control franquista de la transició democràtica i el col·laboracionisme generalitzat dels francesos amb els nazis, amb una intransigència que dona arguments a qui se’n vol desfer per la via de separar-se d’Espanya. I és que, amb constitució o sense, l’estat espanyol no té remei. Aniré a Igualada el dia del meu aniversari a dir-los que la llibertat no es conquereix amb el nihilisme, sinó amb l’acció. Que m’he fet gran plantant cara a les circumstàncies. Que el 1973, quan vaig aconseguir sortir cames ajudeu-me de la detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya, ningú sabia que el 1975 es moriria el dictador i que al cap de tres anys més es votaria una constitució que, llavors, va obrir la porta a l’autonomia. Com que la bona gent d’Igualada em convida a dinar, a l’hora de les postres els demanaré que es declarin enemics del pessimisme.

Publicat a elnacional.cat, 09/12/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.