Amb polítics així no ho tornarem a fer

Léalo en español

@ Jordi Borràs

1. Democràcies sense demòcrates. En un article de 1997, Fareed Zakaria es preguntava per què la majoria dels analistes estaven preocupats pel futur de la democràcia si 118, dels 193 estats del món d’aleshores, eren considerats democràcies plenes. Resumia la resposta amb una observació molt aguda del diplomàtic estatunidenc, ja desaparegut, Richard Holbrooke. Segons el negociador dels acords de pau de Dayton, el problema era la perversió dels polítics. Com s’havia pogut constatar en les eleccions de setembre de 1996 a Bòsnia, quina importància tenia declarar que les eleccions serien lliures i justes si els elegits eren “racistes, feixistes, separatistes que s’oposen públicament a [la pau i a la reintegració]. Aquest és el dilema”. Han transcorregut vint-i-cinc anys i la preocupació per l’estat de la democràcia s’ha incrementat. A l’informe de l’International Institute for Democracy and Electoral Assistance, The Global State of Democracy 2021, s’assenyala que només 23 estats es poden considerar democràcies plenes. Així i tot, la inclusió d’Espanya en aquesta llista, per bé que en penúltima posició, fa pensar que el drama deu ser més gran. Molts estats celebren eleccions, però la conculcació dels drets polítics, l’auge de l’extrema dreta o l’aplicació directament de la repressió, demostren que l’expansió del que Zakaria va anomenar democràcies il·liberals no té fre. La democràcia està en risc.

La inhabilitació, quan tens una justícia corrompuda a favor teu, és l’arma de què disposen els demòcrates il·liberals per desfer-se de l’oposició.

2. Degradació de la democràcia. Els tripijocs d’alguns governadors dels EUA per limitar el dret de vot de les minories és un exemple preocupant de l’ocàs de les democràcies consolidades. Els polítics s’han convertit en una de les grans preocupacions de la ciutadania arreu del món. El fet no és cap bona notícia, per bé que es repeteix aquí i allà. Quan la política es degrada i desagrada als ciutadans, llavors és quan aconsegueixen fer forat els polítics als quals es referia Holbrooke. Al capdavall, l’extrema dreta dissimula i és pitjor que els polítics als quals aspira a substituir. Aquesta setmana s’ha pogut constatar fins a quin punt la política espanyola és un vodevil que corromp la democràcia. Un diputat del PP erra en el vot telemàtic —a pesar que és difícil equivocar-se perquè ha de confirmar el sentit del seu vot dues vegades— i acudeix als tribunals per tapar la seva inutilitat. Contra pronòstic, el decret de convalidació de la contrareforma laboral es va poder aprovar gràcies al seu misteriós error. El govern se serveix de l’errada i celebra una victòria pírrica, quan possiblement hauria calgut que optés per acceptar repetir la votació. La democràcia hi hauria sortit guanyant. Els aprofitats no són millors que el diputat maldestre. Com tampoc no ho són els dos diputats d’UPN, que ho són perquè el partit va designar-los, i ara no volen seguir les directrius del 80% del consell polític d’UPN. Encara que ja sabem que legalment un diputat és “amo” del seu escó, tal com s’elaboren les llistes, l’amo de veritat és el partit perquè les llistes són tancades. El transfuguisme també embruta la democràcia.  

3. La democràcia és claredat. Arrabassar l’escó d’un diputat per no retirar una pancarta o per tenir penjat un llaç groc al seu despatx és greu. En comptes d’escandalitzar-se’n, aquí molts comentaristes han criticat que Torra o Juvillà s’hagin deixat inhabilitar per obstinar-se a mantenir la dignitat. Es pot criticar si, vist el resultat, convenia o no sostenir una posició numantina que portava escrita com acabaria. L’important no és això, sinó que a l’estat espanyol es retira l’escó d’un polític que ha estat elegit democràticament precisament perquè defensava coses com aquesta. La inhabilitació, quan tens una justícia corrompuda a favor teu, és l’arma de què disposen els demòcrates il·liberals per desfer-se de l’oposició. Ho argumenten amb tecnicismes jurídics, amb la proclamació que tot ho fan segons la llei, però l’únic objectiu és eliminar l’altre. La immolació era una pràctica dels monjos budistes que no va portar enlloc. Almenys aquelles flames oferien llum. La resposta dels demòcrates de veritat a la brega imposada pels il·liberals ha de ser la claredat. Explicar les coses tal com som. Confiar en el poble i els electors. Cada paraula ha de superar la prova del polígraf, la màquina de la veritat. I això val per a tothom: es digui Laura Borràs, Carles Riera, Carme Forcadell o bé Jordi Sànchez. No tornarem a fer mai res si, com no s’estan de reconèixer-ho ara, alguns dirigents de l’1-O declaren que es van posar al capdavant d’aquell sarau per “renegociar amb l’estat una ampliació de l’autogovern escapçat pel Tribunal Constitucional”. Si aquest era el pla, el camí cap a la independència està tallat.

Publicat a elnacional.cat, 07/02/2022 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.