Ucraïna: una guerra de principis

Léalo en español

© EFE | Marta Pérez

Bertrand Russell va morir el 1970. Estava a punt de fer noranta-vuit anys i havia viscut molt. Era un intel·lectual i un defensor de la desobediència civil per motius ètics més que no pas religiosos, que són els que van inspirar Gandhi i Martin Luther King Jr. Segurament per això, perquè no era un simple teòric, ni tampoc un doctrinari, Russell va ser capaç de replantejar-se algunes certeses a la llum de les circumstàncies viscudes. Els que han estudiat el personatge manifesten que intel·lectualment semblava tendir al pessimisme, o almenys a l’escepticisme, però que anímicament era molt vitalista. Es negava a assumir el fatalisme de qui creu que el patiment redimeix la humanitat.

L’autobiografia de Russell arrenca amb una declaració de principis: “Tres passions simples, però aclaparadorament intenses, han governat la meva vida: l’ànsia d’amor, la cerca de coneixement i una insuportable pietat davant els patiments de la humanitat. Aquestes passions, com si fossin grans vendavals, m’han portat d’aquí cap allà, per una ruta canviant, sobre un profund oceà d’angoixa, a la vora de la desesperació”. Aquest és el risc que té pensar. Sempre he cregut que la majoria de la gent confon una idea amb un ideal, encara que etimològicament els dos mots estiguin relacionats. La representació mental d’una cosa —real o imaginària— no comporta, necessàriament, que aquesta cosa pugui ser considerada com el més gran bé a atènyer com és un ideal. Un principi.

He pensat en Russell mentre escoltava els arguments dels grups parlamentaris per avalar o no l’enviament d’armes a Ucraïna per fer front a la invasió russa. El portaveu d’Esquerra, Gabriel Rufián, ha intervingut per deixar anar la idea, que comparteixo, que si la comunitat internacional hagués donat suport als antifeixistes republicans, segurament avui Franco seria un colpista oblidat i Espanya un país millor. He entès que amb aquesta metàfora es posicionava a favor de l’enviament d’armes a Ucraïna, com així també s’ha manifestat Míriam Nogueras, de Junts. Però es veu que el republicà, a diferència de la independentista, fora de l’hemicicle ha volgut matisar les seves paraules i ha afirmat que “com a antimilitarista mai estaré a favor de l’enviament de més guerra a una guerra”. En què quedem?

Putin és una amenaça per al món com ho són altres autòcrates, alguns dels quals conviuen en el si de la Unió Europea. Cal aturar-li els peus i fer-lo caure

Russell va canviar de posició respecte del seu pacifisme militant entre la primera i la segona guerra mundials. En esclatar la guerra de 1914, Russell no entenia l’entusiasme popular que es palpava als carrers de Londres. Es mostrà sorprès en veure una gernació d’anglesos exaltats que aprovava combatre les potències centrals, i especialment els alemanys, mentre cantava el God Save the King (llavors el rei era Jordi V) a Trafalgar Square. Al cap de vint-i-cinc anys, durant la Segona Guerra Mundial, Russell ja no era tan pacifista davant l’amenaça de l’Alemanya nazi contra tot indici de llibertat i dignitat per a milions d’éssers humans. I això que encara no se sabia fins on arribava la maldat del règim nazi. De l’Holocaust ni se’n parlava. A la dècada de 1940, intuint també les intencions dels soviètics arran del pacte Molotov–Ribbentrop de l’agost de 1939, Russell es va pronunciar sense embuts perquè les democràcies occidentals fessin un gest enèrgic en contra de l’expansió estalinista a l’Europa Oriental. L’expansionisme territorial no era tan sols una dèria dels nazis. A la dècada dels anys seixanta Russell es va tornar a posicionar en contra de la intervenció estatunidenca en la guerra del Vietnam. Aquests canvis d’opinió de Russell, que, si garbellem bé, sorprenentment també es van poder observar quan va defensar algunes guerres colonials perquè comportaven la defensa de la civilització, estaven pensats. A l’article “The ethics of war”, de 1915, Russell va classificar les guerres en quatre grups: (1) guerres de colonització, (2) de principis, (3) d’autodefensa, i (4) de prestigi. Al seu entendre, la Gran Guerra de 1914 pertanyia al quart tipus i, en canvi, la Segona Guerra Mundial era de principis. S’hi jugava alguna cosa més que l’estatus d’un estat o els dominis dels imperis.

No seré jo qui m’atreveixi a interpretar què pensaria avui dia Bertrand Russell davant l’agressió russa a Ucraïna promoguda per Putin, un sàtrapa camuflat, però que pot ser tant o més perillós que Stalin i Hitler junts. De moment ja ha amenaçat d’utilitzar l’armament nuclear que durant la guerra freda va servir per forçar l’anomenada, irònicament, coexistència pacífica. No eren els principis el que asseguraven la pau. Eren els míssils nuclears i la capacitat que cada bloc deia tenir per esclafar el contrari. Putin és una amenaça per al món com ho són altres autòcrates, alguns dels quals conviuen en el si de la Unió Europea. Cal aturar-li els peus i fer-lo caure. És impresentable recórrer a l’antiamericanisme infantil per defensar Putin, com si ell fos el representant de l’esquerra mundial perquè anhela recuperar l’esplendor de l’URSS. 

Soc pacifista per convicció. De vegades m’he trobat en una situació incòmoda, perquè era minoritària, en refusar justificar, per exemple, l’ús de la violència terrorista com a mètode per lluitar per un ideal polític. Però, com el gran teòric de la desobediència civil, comprenc quins són els perills del pacifisme a seques. Hauríem de fer més cas a Pierre Vilar i aprendre a pensar històricament el present. La història no es repeteix mai idènticament; això no obstant, les amenaces sovint s’assemblen! Mikhaïl Bakhtín, un escriptor russòfon nascut a Oriol, una ciutat de la Rus de Kíiv, el primer estat eslau oriental, afirmava l’any 1943 que “qui és enganyat es converteix en un objecte”. La guerra de la informació, que Russell no va incloure en la seva classificació dels conflictes bèl·lics, és avui dia el principal tipus de guerra. El president ucraïnès Volodímir Zelenski, que és més llest que la caricatura que se n’ha fet, ho sabia abans que tots els que avui es veuen obligats a fer equilibris davant un conflicte que, els agradi o no, és d’aquells de caixa o faixa. És una guerra de principis.

Publicat a elnacional.cat, 03/03/2022

Una resposta a “Ucraïna: una guerra de principis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.