Junts i el Govern

Léalo en español

© Jordi Borràs

“Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, això afirmava Joan Fuster al seu Diccionari per a ociosos (1970). El pensador de Sueca, de qui enguany es commemora el centenari del naixement i el trentè aniversari de la seva mort, l’encertava. Arran de la sortida de to de Gabriel Rufián, que si no era pactada amb la direcció d’Esquerra, ho semblava, molta gent va reaccionar amb vehemència a les xarxes socials per reclamar a Junts que sortís del Govern. La demagògia de Rufián és ara tan malintencionada com quan el 2017 va acusar Carles Puigdemont d’haver-se venut per 155 monedes de plata. La seva obsessió amb Puigdemont és malaltissa. El rerefons de la qüestió és un altre. Els votants de Junts —i alguns d’Esquerra que no ocupen càrrecs i, per tant, se senten lliures— estan emprenyats. Molt. Retreuen al partit de Carles Puigdemont, de Jordi Sànchez, de Laura Borràs, d’Elsa Artadi, de Jaume Alonso-Cuevillas, de Joan Canadell, de Mònica Sales, etc., que es mantingui en un govern que no està disposat a avançar cap a la independència. És més, que protegeix els qui ataquen el president a l’exili com si Esquerra obeís, una vegada més, les ordres de Pedro Sánchez i de l’establishment del règim del 78. Raons per estar emprenyats no en falten, evidentment, però la política és l’art de governar, i, doncs, és una habilitat i no pas una passió. Cal ser hàbil per dedicar-se a la política, encara que sigui apassionadament. Els polítics matussers i impulsius acostumen a fracassar. Els polítics deshonestos tenen maneres de surar, però tampoc no triomfen mai.

Si vostès pensen una mica en la sentència de Fuster, acordaran amb mi que, un cop decidit que Junts, a més d’investir president Pere Aragonès, també formaria part del Govern, ara seria absurd abandonar-lo si no va acompanyat de provocar eleccions anticipades. Ni Carles Puigdemont ni els independents de Junts, amb Borràs i Artadi al capdavant, volien entrar al govern Aragonès, però finalment es va imposar la tesi del secretari general, Jordi Sànchez, que comptava amb el suport de les diverses faccions convergents integrades a Junts. L’error de formar part del Govern, com també d’aliar-se amb els socialistes a la Diputació de Barcelona, és difícil d’esmenar en aquests moments sense que perjudiqui el partit que, segons el CEO, és percebut com el realment independentista. Els que manifesten impaciència a les xarxes socials, haurien de donar dues voltes a un argument que recurrentment es fa servir per reclamar acabar amb aquest govern. L’argument és que aquest govern no treballa per la independència, sinó tot el contrari: tan sols gestiona les engrunes de l’autonomia. Doncs sí. Admetem-ho d’una vegada. La Generalitat de Catalunya és una comunitat autònoma més d’Espanya, amb uns dèficits tan immensos i tan persistents, que ni la dreta ni l’esquerra espanyoles volen esmenar-lo, que per si mateixos ja justifiquen els intents d’independitzar-se’n. Ara bé, són els partits que guanyen les eleccions els que formen els governs. Junts té avui 32 diputats pel carisma de Puigdemont i no pas perquè, com ja vaig explicar dilluns passat, estigui ben vertebrat. 

El problema de Pere Aragonès no és que no es posi al capdavant del moviment independentista, cosa que fins i tot va saber fer Artur Mas, és que s’ha convertit en l’anestesista de la voluntat sobiranista

A més, no es pot repetir la història del 2017 i confiar que el govern autonòmic dirigirà el moviment cap a la independència. Aquesta via ja es va provar i va fracassar. Com que els polítics encara són els mateixos, repetir les mateixes accions amb els mateixos actors és entrar en una via morta. Però una cosa és assumir que cal repensar com tornar a posar contra les cordes l’estat espanyol i una altra calcar els fracassos del moviment independentista. Tanmateix, el que tots ja hem vist és que no és el mateix que la presidència de la Generalitat estigui en mans d’Esquerra que de Junts. Es poden retreure moltes coses a l’acció governamental de Carles Puigdemont, però la seva presidència és incomparable amb la de Pere Aragonès. El problema del republicà no és que no es posi al capdavant del moviment independentista, cosa que fins i tot va saber fer Artur Mas, és que s’ha convertit en l’anestesista de la voluntat sobiranista. Si en comptes de dissenyar un pla per denunciar els abusos del centralisme i els límits imposats pel nacionalisme espanyol a la sobirania catalana, el Govern es dedica a fer cofoisme, llavors sí que es desdibuixa l’objectiu. Ho formularé d’una altra manera. Que el president de la Generalitat acudeixi a la conferència de presidents autonòmics no hauria de ser criticat si fa el que ha de fer, que és denunciar les discriminacions, la falta d’inversió, la repressió, etc. És la seva obligació. Asseure’s amb el rei d’Espanya, l’avalador de la repressió, és protocol·lari i no té cap sentit. El problema és que Esquerra i Pere Aragonès s’han instal·lat en un oasi artificial amb l’únic propòsit d’ajudar l’esquerra espanyola a contenir Vox.

Conec molts antics convergents, més de dreta que Donald Trump, que a les passades eleccions van votar Esquerra per acabar amb el procés. És una paradoxa, però no tant. Esquerra no sap on va, però té clar que la independència és com apel·lar al socialisme per part del PSOE. Un simple vernís per autodefinir-se. Un president realment independentista no és aquell que es deixa destituir per una pancarta en un balcó, malgrat l’honorabilitat de l’acte, sinó aquell que busca la manera de fer mal a l’Estat, soscavar-ne la fortalesa i entrebancar-lo quan pretén destruir la idiosincràsia catalana. La independència és un acte revolucionari que només pot protagonitzar la gent des del carrer. El Govern ha de saber administrar —i per això estaria bé que al capdavant dels departaments hi figuressin persones preparades—, però ha de ser, també, el gran altaveu del greuge. El difusor de la denúncia. Catalunya no té estat, però sí un estat, l’espanyol, en contra. Mani la dreta o mani l’esquerra, “si tu no hi vas, ells tornen”, per resumir-ho amb aquell lema que van encunyar els socialistes per avalar la candidatura de Carme Chacón el 2008 en contra de l’amenaça de la dreta. Va guanyar còmodament a Catalunya. El resultat: 25 diputats del PSC, una victòria inèdita que mai cap altre partit ha aconseguit igualar ni superar en unes eleccions espanyoles a Catalunya, atès que la victòria d’En Comú Podem del 2015 i 2016 va ser menys inflada. Reforçar l’esquerra unionista espanyola no és el camí, encara que aquesta sigui ara mateix l’opció d’Aragonès, Rufián, Tardà, Sol i l’entorn mediàtic dels republicans. Fer-ho només farà retrocedir l’independentisme a la irrellevància. L’esquerra unionista no és cap aliat per a l’independentisme.

Acabo. Abandonar el Govern ara no seria un acte polític. Al contrari, deixaria el govern a mans, per retornar a Fuster, de qui faria política contra nosaltres, els independentistes. Sortir del Govern només es podria entendre si va acompanyat d’oferir una alternativa que ara mateix Junts encara està embastant. Tenir el partit a mig fer no ajuda gens a definir aquesta alternativa. Vaig llegir a Twitter un comunicat de l’executiva de Junts a la vegueria del Penedès que reclamava a la direcció que avancés la convocatòria del congrés del partit abans que s’acabés el termini de dos anys des que es va fundar com preveia el reglament. La bona gent de base urgeix a la direcció que faci política perquè no s’escampi la idea que Junts es manté al Govern per preservar la pagueta dels de sempre.

Publicat a elnacional.cat, 24/03/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.