Pobresa, impostos i dependència

Un 21,4 % de la població catalana té problemes per afrontar les seves despeses quotidianes com ara pagar el lloguer o la hipoteca. És més, un 12,1 % dels catalans amb feina remunerada no superen el llindar de pobresa. Són dades doblement preocupants. I és que l’informe INSOCAT 15, que és una actualització dels indicadors de pobresa i desigualtats analitzats temps enrere, constata que a finals del 2022 persisteixen els fenòmens que les darreres crisis —la financera a partir de 2008 i la de la covid-19 dels anys 2020 i 2021— han generat i agreujat. A Catalunya s’ha intensificat la pobresa, la vulnerabilitat i la precarietat social és més gran i, per tant, també el risc d’exclusió per l’afebliment dels drets i les creixents dificultats d’accés als mínims bàsics per a una vida digna: habitatge, treball decent, ingressos mínims. Les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), la federació promotora d’aquest informe, han volgut remarcar la invariabilitat de la pobresa a Catalunya, que no és passatgera, sinó de llarga durada.

Malgrat algunes millores econòmiques —per exemple, la reducció de l’atur i dels contractes temporals o l’augment del salari mitjà i del PIB—, aquests índexs positius no s’han traduït en millores socials. La pobresa no afecta de la mateixa manera a tots els segments de la població. L’informe és ben clar en aquest sentit. La taxa de risc de pobresa o exclusió segons sexe i nacionalitat ens mostra una realitat malauradament insistent: les dones i els immigrants hi estan més exposats, si bé les diferències tendeixen a reduir-se. La proporció de dones supera en sis dècimes la dels homes (26,5 % / 25,1 %, respectivament), mentre que per nacionalitat el salt és de 32 punts: més de la meitat de la població que no té nacionalitat espanyola (52,7% concretament) està en risc de pobresa o d’exclusió, davant el 20,7% de la població autòctona. Cal destacar, també, l’elevada taxa entre la infància i l’adolescència: un 31,3% dels menors de divuit anys pateixen situacions de risc, la qual cosa dificulta enormement la igualtat d’oportunitats i perpetua en molts casos la transmissió familiar de la pobresa. La pobresa s’hereta, com la riquesa.

Que els períodes de creixement no han significat una millora per a la població pobra és un fenomen global. Revertir l’exclusió social no és fàcil, però encara ho és menys si no tens els recursos suficients. Per això m’ha sobtat que un informe com aquest, tan detallat i acurat, no hagi tingut en compte els efectes negatius de la dependència econòmica de Catalunya del centralisme espanyol. Els responsables de l’informe apunten que vivim una època de transició entre els pitjors moments de la crisi sanitària derivada de la pandèmia de la covid-19 i un estat d’incertesa actual provocat per la guerra a Ucraïna, el canvi climàtic i l’ascens dels populismes i de l’extrema dreta. ¿Algú es pot creure de veritat que aquest calaix de sastre explica realment la cronificació de la pobresa a Catalunya? En tot cas, només l’explicaria parcialment. Directament segur que no. Per copsar els perquès de la pobresa a Catalunya em fa l’efecte que és molt més significatiu avaluar les conseqüències del dèficit fiscal. És així de senzill. Tot i que Catalunya té la fiscalitat més alta de l’Estat espanyol, els ingressos obtinguts amb els impostos transferits no poden suplir de cap manera l’enorme dèficit fiscal que patim, que també s’ha convertit en crònic. Per fer-nos-en una idea, només cal comparar els ingressos aconseguits amb la recaptació de l’impost de patrimoni (el mínim exempt és de 500.000 €), que enguany ha estat de 622 milions d’euros, mentre que la Generalitat gasta en Salut uns 11.200 milions i 7.700 en educació. En el seu darrer acte com a president de l’Institut d’Estudis Catalans, abans de la seva sobtada mort el 15 de febrer de 2005, el doctor Josep Laporte va presidir, conjuntament amb Dr. Joan Vilà-Valentí, un debat sobre el dèficit fiscal. Han transcorregut gairebé dues dècades i el diagnòstic d’aquelles jornades podria repetir-se avui: “comparat amb altres regions europees similars, Catalunya és la més discriminada de totes”. Diguem les coses pel seu nom: el dèficit fiscal és ara de 20.200 milions anuals i l’execució de les inversions que l’estat pressuposta a Catalunya és baixa, molt baixa, de tan sols un euro de cada tres. Així no es pot créixer de cap manera.

Incomprensiblement, l’independentisme ha abandonat la lluita per atacar la discriminació que suposa un dèficit fiscal crònic que estrangula l’economia catalana. La persistència de la pobresa s’explica per això més que no pas pel fet que Vox tingui 11 diputats al Parlament o bé perquè la sequera sigui perseverant. I no només, també cal tenir en compte les polítiques que aplica el Govern català per determinar la responsabilitat dels polítics, atès que són els gestors dels recursos públics i d’aprovar a què es destinen. Com en el pressupost d’un particular, el pressupost d’un país es reparteix segons les prioritats que cadascú tingui. No tinc gens clar que la solució a la falta d’unitat i valor per doblegar l’estat sigui la que proposa Junts, que és rebaixar els impostos. Em sembla una proposta doctrinària inadequada en aquests moments. Tenen raó quan assenyales que superar l’espoli fiscal que viu Catalunya no s’ha de fer caragolant els catalans amb més impostos, però entretant no se supera la situació, què cal fer. Està molt bé que l’anterior consellera de Drets Socials de Junts, Violant Cervera, iniciés el procés —ara finalment culminat— per acordar amb Endesa la condonació del deute energètic de 2021 d’un total de 41.000 famílies vulnerables de Catalunya. La pregunta és: ¿com s’ha de pagar aquesta factura? Aquesta és la típica mesura assistencial que necessita una forta inversió pública i els diners són els que són. La caixa de la Generalitat està buida. A més, la mesura no combat la mar de fons, que és estructural. Si et mostres incapaç de continuar lluitant per la independència d’aquest país, llavors o mantens els impostos o bé refàs la despesa pública i elimines partides que només alimenten el clientelisme dels partits. Hem tornat al de sempre, desgraciadament. A pidolar i a repartir diners a les grans empreses perquè no escanyin els pobres. Tots sabem que la solució hauria de ser una altra, que és combatre l’estat que ens discrimina en comptes d’aprovar-li els pressupostos, perquè el problema de la pobresa i l’empobriment de les classes mitjanes, de les dones i dels joves és, també, polític. Una xacra nacional. La dependència mata. 

Publicat a la revista Mirall, 01/12/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.