Escòcia tampoc

Léalo en español

Votants escocesos partidaris i contraris a la independència el dia del referèndum del 2014 © Europa Press

1. “UN FANTASMA RONDA PER EUROPA”. Així començava el Manifest comunista, publicat a Londres el 21 de febrer de 1848 per Marx i Engels. Ja fa temps que sabem que els dos insignes pensadors del marxisme podrien haver escrit un altre manifest, de signe ben diferent, que s’ajustés, tant com la lluita de classes, a la realitat social del món contemporani: “Un fantasma ronda per Europa: el fantasma de les nacionalitats. Totes les forces de l’establishment europeu s’han unit en sacrosanta croada per assetjar aquest fantasma. Que tremolin les classes governants davant la perspectiva d’una revolució de les nacions oprimides que no han pogut ni podran aturar. Els pobles dominats de la vella Europa no tenen res a perdre fora de les cadenes dels estats consolidats. Hi tenen, en canvi, un món a guanyar”. Evidentment, aquest manifest no seria subscrit ni pels conservadors i reaccionaris avui en alça arreu ni tampoc per l’esquerra jacobina europea, incapaç d’acceptar que el conflicte social és tan intens des d’una perspectiva de classe com des d’un punt de vista nacional. Dins el marc de la concepció materialista de la història desenvolupada per Marx, només l’austríac Otto Bauer (1881-1935) va ser capaç de copsar la força i persistència de les nacions sense estat enfront del nacionalisme dels estats nació burgesos, els quals, a més, en aquell temps mesuraven la seva força amb la potència colonial que tenien.

En el nostre temps ja no és així, o almenys no de la mateixa forma. El colonialisme d’altres èpoques és ara la globalització dominada per les multinacionals i les inversions de les grans potències en la construcció d’infraestructures en països dels quals volen extreure algun profit comercial. La solidaritat internacional és cosa de les ONG. Però les minories nacionals resisteixen a molts llocs. A la Xina, per exemple, els uigurs i els tibetans són una pedra a la sabata d’un comunisme dictatorial i neocapitalista de gran calibre. El conflicte de Rússia amb Ucraïna és geoestratègic, però alhora és nacional i territorial, com també ha passat amb altres estats postsoviètics, com ara Geòrgia o Txetxènia. La Unió Europea tampoc no s’escapa d’aquesta mena de conflictes. La llista comença al mateix cor de la capital europea, on la disputa entre valons i flamencs no és poca cosa. I continua amb una llista no precisament curta de disputes territorials de tota mena. Cap governant dels caducats partits de la postguerra europea sap donar-hi una solució. Més ben dit, no volen donar-hi una solució. Una demostració. En l’Assemblea Parlamentària de l’Aliança Atlàntica celebrada a Madrid fa uns dies, Pedro Sánchez va reclamar a Putin que “deixi escollir els ucraïnesos lliurement el seu futur”. Ho va demanar ell, que no està disposat a deixar que els catalans decideixin el seu! Quanta hipocresia!  

2. ESCÒCIA I CATALUNYA. Soc, per norma general, un gran admirador de la política britànica. Si més no vaig ser-ho durant molts anys. Ara, els polítics britànics estan tan desprestigiats com tots els polítics d’arreu del món. La falta de densitat intel·lectual i el sectarisme s’han convertit en l’ADN dels polítics actuals. La societat de la informació no els ha facilitat la feina, més aviat els ha perjudicat perquè estan més pendents del que els arriba pel mòbil que no pas d’auscultar la realitat. Tampoc no voldria ser injust i condemnar tots els polítics per un igual. La tradició democràtica de la societat en la qual s’ha format compta molt en l’actitud futura d’un polític. La llarga estabilitat democràtica de la Gran Bretanya no es pot comparar amb el militarisme espanyol dels segles XIX i XX. I, així i tot, des de la independència de les tretze colònies nord-americanes el 1776, la Gran Bretanya ha hagut d’entomar la rebel·lió de les nacions sotmeses al seu imperi i no sempre ho ha fet democràticament. Per no entrar en la qüestió del moviment independentista de l’Índia, que va arrancar amb les revoltes de 1857 i va culminar amb la independència noranta anys després, el 1947, quedem-nos amb el cas irlandès. Una altra mostra de la intransigència britànica va ser la guerra angloirlandesa que precedí els acords de pau del 1921 entre ambdós bàndols, dividits pel colonialisme, la religió i per la discriminació social dels irlandesos catòlics. D’aquest pacte va sorgir-ne l’Estat Lliure d’Irlanda, que posteriorment es convertiria en la República d’Irlanda, i consagrà la divisió territorial de l’illa. Irlanda del Nord o l’Ulster, tal com cada bàndol anomena els nou comtats del nord-est, ha estat l’escenari d’un conflicte que ha estat un dels més sagnants del segle XX a l’Europa occidental. Continua sense estar resolt, si bé la violència política —terrorista i policial— pràcticament ha desaparegut. No del tot, malgrat les proclames optimistes, perquè la violència sectària supera la disputa territorial per esdevenir, també, una confrontació sobre l’organització social i sobre l’exercici del dret d’autodeterminació. El Brexit i la demografia potser ajudarà a la reunificació irlandesa, tan desitjada com dolorosa pel cost humà de la confrontació.

El no del Tribunal Suprem britànic a la possibilitat que Escòcia organitzi un referèndum no vinculant sense el permís de Londres va en la línia de com van actuar els diversos governs britànics, fos quin fos el seu signe, conservador o laborista, a Irlanda del Nord. La intransigència no és mai una solució. Durant la dècada sobiranista catalana, molta gent es delia per poder imitar la via escocesa i poder acordar amb el govern de Madrid el que els independentistes escocesos havien pogut acordar amb Londres. La convocatòria pactada del referèndum del 2014, que els independentistes escocesos van perdre per un marge contundent del 10,6% de diferència, va ser l’excepció en la manera com els governs britànics havien resolt fins llavors els conflictes nacionals. Ara el Tribunal Suprem britànic nega al govern escocès el que el Tribunal Constitucional espanyol també va negar al govern català el 2014, que no és altra cosa que la unilateralitat. La capacitat sobirana de fer i desfer perquè no reconeix la sobirania del poble català per decidir sobre el seu destí. Malgrat tot, Catalunya va intentar-ho dues vegades, el 9-N i l’1-O. Tothom en coneix els efectes. Catalunya continua vinculada a Espanya i una part de l’independentisme només negocia el perdó per als seus dirigents mentre deixa a l’estacada els activistes de base. A Escòcia ja es veurà. Em fa l’efecte que la reunificació irlandesa serà més determinant a la UE que no pas què passi a Escòcia.

3. EL FUTUR DE LES NACIONS. L’independentisme català tendeix a idealitzar qualsevol iniciativa que vingui de fora i intenta desesperadament imitar-la. Però tots els exemples són inadequats, en primer lloc, perquè estan basats en la ignorància. En el desconeixement de la història de les causes a imitar. S’idealitza allò que no es coneix en profunditat. Escòcia no és cap exemple a seguir, com no ho era el Quebec o, als anys seixanta, Algèria, que va donar peu a l’aparició de diversos grups armats d’alliberament nacional. Marx i Engels vivien en la inòpia quan es tractava d’abordar la importància de les nacions en el canvi social, però almenys sí que estaven molt atents a les “condicions objectives”, per dir-ho a la seva manera, que determinaven l’evolució d’un moment històric. L’independentisme escocès està tan estancat com el català, tot i que ambdós controlin els governs regionals. Segons diuen els que en saben, la ministra principal escocesa, Nicola Sturgeon, s’ha llançat un tret al peu en demanar el parer del Tribunal Suprem si podia organitzar unilateralment una consulta a l’estil del 9-N català. Ha volgut imitar la via catalana i l’alt tribunal britànic, que fa funcions de tribunal constitucional perquè la Gran Bretanya no té una constitució escrita, li ha barrat el pas. Amb la seva iniciativa, Sturgeon ha propiciat l’aparició d’una jurisprudència que no existia. Ella s’ha limitat a dir que acata la decisió i que convertirà les pròximes eleccions en unes plebiscitàries, que és un recurs per muscular la resistència sense cap capacitat resolutiva. Ara són els independentistes escocesos els que imiten el Procés català. Un Procés fracassat.

La pregunta que es fa tothom ara és com es pot exercir el dret a l’autodeterminació si els estats consolidats es neguen a donar la veu als ciutadans que reclamen poder fer-ho. Els catalans, com els escocesos, som molt europeistes, però la Unió Europea sempre es posa del costat dels estats per coherència, perquè és una associació, més econòmica que política, d’estats. Les nacionalitats hi tenen una cabuda molt relativa. L’Europa de les regions no és l’Europa de les nacionalitats, si és que no ens volem enganyar amb una fraseologia falsa. Fins que el Parlament Europeu no tingui el poder real que hauria de tenir, la Unió Europea farà el que digui Londres o Madrid. Si es vol que el món canviï, cal assumir que el motor del canvi serà sempre el conflicte. Marx i Engels el limitaven a la lluita de classes i per això, després de l’aparició del Manifest comunista van propiciar, juntament amb els anarquistes, l’aparició de la Primera Internacional. Sense un moviment internacional, sense una aliança sòlida de governs regionals, a favor de l’autodeterminació, serà molt difícil forçar pacíficament un canvi en la posició negacionista dels estats. L’espectre de les nacions ha d’amenaçar l’establishment europeu o, si no, no hi haurà res a fer. L’ecologisme ha estat una gota xinesa —o una bota malaia, que amb claus per dins encara fa més mal— fins a convertir la qüestió del canvi climàtic en una preocupació mundial. Però perquè això passi, perquè la preocupació d’uns quants esdevingui una preocupació generalitzada, cal estar disposat a arromangar-se i fer com els dirigents obrers del segle XIX. Lluitar i lluitar. No es pot idealitzar, posem per cas, Salvador Seguí, el Noi del Sucre, o els lluitadors contra el franquisme, i després tenir por de perdre el cotxe oficial que et porta del Palau de la Generalitat a casa perquè puguis dormir còmodament mentre enganyes el teu poble. Deu anys no són res en la història d’una nació, però són molts per a una persona. Per això tothom està cansat. Perquè els polítics, en comptes d’inspirar confiança, escampen la desesperança i s’equivoquen constantment. Que els estats farien el que han fet sempre s’havia de donar per descomptat. L’imprevist era —i és— no tenir líders solvents.

Publicat a elnacional.cat, 28/11/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.