Des de l’escó 33

Sovint els congressos dels partits els carrega el diable. Són típiques les bromes que diuen que el pitjor enemic és la gent que tens a prop, per tant, els companys, els camarades, la militància, o com en vulguin dir. Les purgues estalinistes són ben famoses i cruels, perquè van posar fi a la vida dels suposats “traïdors” amb uns judicis que eren tan pintorescos com injustos. Sense arribar a aquests extrems, almenys ara mateix, a Catalunya les discrepàncies internes han afeblit, o fins i tot destruït, uns quants partits. Per començar, Ciutadans, un partit nascut amb el suport d’un grup d’intel·lectuals espanyolistes que el 2017 va aconseguir aglutinar l’antiindependentisme, fins a esdevenir el primer partit del Parlament a costa del PSC de Miquel Iceta.

El 2024, el partit taronja va desaparèixer de la cambra catalana i els socialistes se’n van beneficiar, malgrat que d’una manera poc eficaç. Han aconseguit investir president de la Generalitat el seu candidat, Salvador Illa, amb l’aliança amb Esquerra Republicana i els Comuns. Un tripartit a mitges, tot i que els de Junqueras hi tenen representació, de manera interposada, mitjançant els consellers, que no són militants del partit, Francesc Xavier Vila (Política lingüística) i Sònia Hernández (Cultura).  El pacte dels republicans amb els socialistes va dividir la militància i la direcció del partit. El congrés que s’ha de celebrar a finals de novembre promet ser mogut.

El cap de setmana passat, coincidint amb el setè aniversari de la declaració d’independència, Junts per Catalunya va celebrar el tercer congrés, convocat de manera extraordinària. Això és perquè, des de la seva fundació el 2020, ha costat molt d’estabilitzar la proposta política, que era resultat d’una confluència de grups diversos, amb un sector que provenia inequívocament del PDeCAT i un altre integrat per gent independent, majoritàriament de centreesquerra. Aquesta és la raó per la qual Jordi Sánchez va esdevenir el primer secretari general de Junts. Ell, a més d’haver estat el president de l’ANC, havia estat vinculat a ICV. Aquest equilibri sempre hi ha sigut a Junts, encara que molestés els sectors més conservadors i antiindependentistes de l’antiga CDC.

Una agrupació de persones així només pot definir-se com un partit nacional, el partit de tothom, orientat a lluitar per la independència, però també a donar solucions al mentrestant.

El 2018 es va voler fer un pas endavant i crear un artefacte nou, la Crida Nacional per la República, que va aconseguir reunir cinc mil persones al Nou Congost de Manresa un dia que plovia a bots i barrals. Però la feblesa d’uns i l’arrogància d’uns altres va frustrar el que hauria pogut ser la repetició de Junts pel Sí. Curiosament, els que van boicotejar la Crida a cor què vols, avui són alts càrrecs del Govern Illa o bé es mouen al voltant del seu entorn mediàtic.

Diuen que les formes autoritàries de Jordi Sánchez van posar d’acord dos sectors que s’havien anat creant a l’interior de Junts, als quals, com a Rovira i a Junqueras, no els separava la ideologia sinó la lluita de poder. La premsa va batejar-ho amb el nom dels dos líders: Jordi Turull i Laura Borràs. Al segon congrés, turullistes i borrasistes van enfrontar-se soterradament, encara que arribessin a un acord per compartir la direcció. Des del minut u, l’entesa no es va complir, especialment pel sector Turull, que va castigar, des del meu punt de vista irresponsablement, alguns dels membres de la nova direcció afins a Borràs. A més de la lluita pel poder orgànic, entre aquests dos sectors hi havia algunes diferències estratègiques, especialment sobre la participació en el govern de Pere Aragonès.

L’octubre de fa dos anys, o sigui el 2022, Junts va convocar una consulta interna per decidir si sortien del govern de coalició després que el president Aragonès hagués destituït unilateralment el vicepresident Jordi Puigneró. En aquella consulta van votar gairebé un 80% dels afiliats (ara en tornaran a dir militants, que és un mot molt antic, a parer meu), i un 55,73%, incloent-hi el president Carles Puigdemont, va optar per sortir del Govern. Jordi Turull va mantenir una posició ambigua que va costar-li uns quants disgustos entre els més radicals del seu sector, que finalment l’han abandonat. Els més pragmàtics, els que van acceptar el resultat i van sortir del govern a contracor, ara lloen la mesura. A parer seu, el sector que va aconseguir capitalitzar la sortida del Govern va ser el que més s’hi havia oposat i dominava l’aparell del partit. I com que la gent del PDeCAT sempre ha dominat l’aparell, fins i tot en els primers temps de la coalició del 2017, estava força cantat què acabaria passant.

Per encarar una etapa com aquesta és imprescindible disposar d’un instrument polític fort, endreçat, en el qual les polèmiques siguin reals i no tan sols per les quotes de poder.

Però Junts, que està organitzat en tendències ideològiques, que complementen les sectorials, des d’abans del segon Congrés, és per definició un partit de quadres i de masses. És un partit que ho arreplega tot amb un corrent socialdemòcrata majoritari, un altre de liberal, més petit, i un que s’anomena d’esquerra, lleugerament per sota de l’anterior percentualment, que reuneix, sobretot, tots els militants que provenen d’altres tradicions polítiques i no renuncien als seus ideals. Una agrupació de persones així només pot definir-se com un partit nacional, el partit de tothom, orientat a lluitar per la independència, però també a donar solucions al mentrestant, que és prou difícil de torejar en un context en què el socialisme espanyolista ho domina gairebé tot, incloent-hi l’opinió publicada. Per encarar una etapa com aquesta és imprescindible disposar d’un instrument polític fort, endreçat, en el qual les polèmiques siguin reals i no tan sols per les quotes de poder. Les fronteres ideològiques han de ser líquides per poder arribar a acords amplis que representin aquest tothom que és el que busquen tots els partits de govern.

En tant que diputat independent de Junts+ vaig ser convidat a participar en la preparació dels documents del Congrés, especialment, en la ponència d’estratègia i acció política. Però també he ajudat a arribar a acords en els àmbits d’immigració i la fiscalitat. El tercer Congrés de Junts es va convocar amb un triple objectiu. Primer, reincorporar el president Puigdemont a les tasques de direcció. Segon, perfilar el contorn amb propostes programàtiques que, com em va dir un dirigent del partit Comunistes de Catalunya present a l’acte de cloenda a Calella, desprenen un aire progressista innegable, que és fruit moltes vegades de les transaccions acordades entre els diversos sectors ideològics. Tercer, donar visibilitat al pluralisme ideològic del partit per acabar amb les fractures falses. Alguns comentaristes posen en perill els principis de la física quan en les seves anàlisis afirmen que Junts recupera la “centralitat” al mateix temps que asseguren que esdevé el centredreta. És més el seu anhel que no pas un reflex fidel de la realitat. L’intent de tornar a la “normalitat” autonòmica necessita bastir un relat que li doni versemblança.

Una política amb idees, amb valors i amb imaginació és el millor antídot contra l’amenaça del populisme bonista o el seu revers que és el nacionalpopulisme xenòfob.

El paper tot ho aguanta, segons els desconfiats. Amb això volen dir que el que està escrit no defineix ni avala necessàriament res. Un dels valors forts de la política és saber traduir en polítiques públiques el que s’inspira en una filosofia política. Sense pensament no hi ha projecte. Per això, per a mi era més important que el Congrés de Junts, que s’ha celebrat amb un esperit de companyonia força evident, representés la resurrecció dels espais ideològics. Els partits són les persones i no pas, com han cregut sempre els comunistes, les estructures. Una política amb idees, amb valors i amb imaginació és el millor antídot contra l’amenaça del populisme bonista o el seu revers, que és el nacionalpopulisme xenòfob.  Mimetitzar-se amb els uns o amb els altres és el camí més directe al fracàs.

Junts té projecte, té un partit obert i transversal i està transitant cap a la renovació generacional, que hauria de comportar que els orígens de cadascú només fossin el foc per forjar una alternativa forta, coherent, nacional i progressista que fes de Junts el partit de tothom. El partit per la independència. “Sabem qui som”, com va proclamar Jordi Turull en el seu parlament de cloenda, i se sabrà millor amb la pràctica.