Des de l’escó 33

La pràctica política hauria de combinar idees, les del que concebem com a perfecte, i pragmatisme. No sempre és així, malauradament. Una política sense ideals no va enlloc. També és veritat que no sempre les bones idees es valoren o bé comporten un rèdit electoral immediat. El dret de les persones a disposar d’una llar adequada on puguin viure en pau i amb dignitat i seguretat és, per damunt de tot, un dret humà. Per tant, l’especulació amb un dret tan bàsic provoca uns danys que els polítics han de controlar. Ara bé, una cosa és posar fre sense contemplacions, sense que ens tremolin les cames, a l’especulació, i una altra molt diferent condemnar la propietat privada amb plantejaments, diguem-ne, nord-coreans. Així doncs, cal considerar l’habitatge com un bé públic que alhora és un assumpte de caràcter privat, perquè aspirar a comprar un pis o una casa no converteix ningú en especulador. L’especulació immobiliària és una altra cosa, escabrosa, no hi ha cap mena de dubte, que practiquen personatges com Quinto, el protagonista de la novel·la d’Italo Calvino, titulada precisament Especulació immobiliària (edicions 62). Aquesta és la història de la doble moral d’un intel·lectual d’esquerra amb mala consciència que decideix llançar-se a especular i acaba molt malament.

L’habitatge és la principal preocupació dels catalans, segons es desprèn de la tercera onada del Baròmetre d’Opinió Pública (CEO) de 2024, que es va portar a terme entre l’11 d’octubre i el 14 de novembre. Un 20% dels enquestats així van manifestar-ho, fins al punt de superar la insatisfacció amb la política (que és d’un 13%) i la inseguretat ciutadana i la sanitat (8%). L’any 2007, quan la bombolla immobiliària va arribar al seu sostre i estava a punt de col·lapsar, l’habitatge ja era la primera preocupació dels ciutadans. Llavors un 21% dels enquestats el va citar com el problema més important. No n’hi ha per menys. La crisi de l’habitatge és de grans proporcions i necessita solucions plantejades amb coratge i realisme. Durant molt de temps s’ha abordat la qüestió des d’una perspectiva maximalista, perquè els dèficits públics per promoure un parc d’habitatge social són clamorosos i persistents. El 2021, per exemple, el pressupost públic català invertit en habitatge social era només del 0,1% del PIB, mentre que la mitjana europea se situava en el 0,6%. El lloguer social representava només un 1,6% del parc d’habitatge, mentre que en estats com els Països Baixos superava el 30%.  Tot i que és cert que ha crescut els últims anys, la inversió pública en habitatge continua a la cua d’Europa.

Han transcorregut més de cent dies des de la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat. Llavors va anunciar que es proposava construir 50.000 habitatges públics fins al 2030, cosa que suposaria una inversió total de 8.300 milions d’euros, 4.400 en quatre anys. Va reiterar la promesa en el primer debat de política general. Per tant, la promesa del Govern propiciaria duplicar aquest parc públic —actualment l’oferta d’aquest tipus d’habitatge és del 2%, mentre que la mitjana a la UE és del 9,3%—. De moment, el més calent és a l’aigüera, perquè el Govern ni tan sols ha presentat els pressupostos per a l’any 2025 com es va comprometre a fer. La inversió de 1.100 milions anuals que Illa va assegurar que es preveia fer l’any vinent no es farà. L’anunci em sembla demagògic, a més de repetir una promesa feta pel Molt Honorable José Montilla quan era president i que no va complir. El pla del Govern Illa és ple d’incerteses (per exemple, en el cas hipotètic que es fes la inversió promesa, quants pisos estaran disponibles el 2028?). Per això calia que des del GP de Junts+ féssim un pas endavant i proposéssim mesures tangibles que propiciessin el consens en una qüestió tan preocupant com aquesta, al mateix temps que oferíem solucions immediates. Els fets sempre són millors que les promeses. Ahir Junts+ va registrar al Parlament de Catalunya tres iniciatives, que s’emmarquen en les 25 mesures proposades pel partit per ampliar el parc d’habitatge públic de lloguer i de compra; mesures per facilitar l’accés a l’habitatge, de suport al lloguer o la compra d’habitatge d’ús habitual; i mesures per donar seguretat jurídica. Així doncs, vam presentar la petició de ponència conjunta per fer la Llei d’habitatge de Catalunya, imprescindible per establir el marc jurídic, una Proposició de Llei de lloguer temporada i d’habitacions, que protegeixi llogaters i propietaris, i una altra Proposició de Llei d’habitatges d’ús turístic per poder fer-ne un control.

Abans de demanar la lluna en un cove, cinquanta mil habitatges o cent mil, tant és, comencem per reclamar una mesura que podem prendre immediatament: el traspàs dels immobles de la SAREB a Catalunya. Són 13.000 habitatges que, sumats a 3.000 solars residencials, servirien perquè les administracions catalanes (ajuntaments, consells comarcals i la Generalitat) hi aixequessin construccions i fer-hi habitatge social. Com sempre, la resposta del PSOE és propagandista i desprèn un tuf centralista. Proposar la creació d’una empresa estatal pública d’habitatge que gestioni i construeixi pisos no té cap sentit, sobretot perquè a Catalunya ja existeixen l’Agència de l’Habitatge de Catalunya i l’INCASÒL, i a la capital catalana posem per cas, l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (IMHAB), que s’encarreguen d’aquestes coses. Amb fons Next Generation, la Generalitat té un programa d’ajut, l’objecte del qual és el foment i l’increment del parc públic d’habitatges energèticament eficients destinats al lloguer social o a preu assequible, mitjançant la promoció d’habitatges de nova construcció o rehabilitació d’edificis sobre terrenys de titularitat pública. Per això és tan important que l’estat traspassi a la Generalitat els immobles i solars de la SAREB. Cent dies no són molts, però mentre el Govern Illa promet, des del GP de Junts+ ens posem les piles. L’accés a l’habitatge, disposar d’un lloc digne on viure, és una necessitat social bàsica a la qual la política ha de donar resposta.